ELOGI DE LA LLENGUA MATERNA

Per Miquel Nicolás

Quins són els records primers que teniu dels pares? Els meus es remunten a les plàcides vesprades d’estiu. En acabat de dinar, amb el balanceig de la gronxadora, m’adormia en braços de la mare, mentre ella em cantussejava: Mareta, mareta, anit vaig somiar…Em despertava de la migdiada prou més tard, quan el pare tornava del treball. Sorneguer com era, recitava jocs de paraules que jo no sempre entenia: Era una xica que li deien Quenoveva i sempre estava bevent; Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?… 

Recordar els pares és una forma de gratitud. I també un reconeixement de les diferències que ens conformen des de la infància. En efecte, en la transmissió de la vida, els progenitors adopten papers asimètrics. No es tracta tant d’un condicionament biològic com d’una regulació cultural, observable en quasi totes les societats humanes. La mare assumeix la major part del treball en la criança dels fills: en té cura, els nodreix i educa amb paraules i accions els acompanya en el seu creixement. Amb la mare aprenem els primers rudiments de la llengua amb què ella mateixa s’identifica: cançons de bressol, mots d’afecte, instruccions pràctiques, prescripcions i proscripcions. Un vincle indeleble que s’estreny entre mare i filla, o fill, i perdura més enllà de la maduració vital. 

Al si d’una família poden coexistir dos o més idiomes. Els pares poden compartir-ne un o parlar cadascú el seu. El nasciturus aprén a reconèixer la veu de la mare durant la gestació. I ja fora del claustre matern, amb la llengua d’ella comencen el nen o la nena a construir les primeres connexions de significat, les incipients estructures i formes d’interacció verbal. De manera que les experiències inicials que ens van conformant com a individus s’associen al cabal de paraules amb què ens van acollir d’infants. Els nens adoptats de ben petits, els de famílies amb els dos progenitors del mateix sexe o amb un sol progenitor també generen aquest lligam íntim respecte de la persona que tenen més a prop, responsable principal de la seua immersió en un món fet de paraules. 

Una llarga tradició artística i literària ha fixat aquestes diferències. La llengua materna, s’associa a la dimensió més íntima i privada de la persona, a l’esfera de la seua afectivitat. L’ordre simbòlic de la mare és intern, reclòs en ell mateix i autosuficient: alberga els mites de la infància i les experiències constitutives del caràcter individual. Per contra, el pare s’associa a un ordre simbòlic extern, exposat als riscos de la societat oberta i dependent de les contingències i els conflictes. La llengua de la mare és la del joc, el gaudi i el plaer. La llengua del pare és la del poder, els afers i les institucions.

Es tracta d’estereotips ben discutibles, que han fet, però, fortuna. Mirem com en va traure profit la psiconanàlisi, tan mancada de fonamentació empírica com revestida de penetrant lucidesa. Freud i els seus epígons encertaren a formular els esquemes primaris que governen la psique humana i els conflictes del creixement individual. Crearen al respecte símbols literaris tan punyents com el complex d’Èdip (d’Electra, en la contrapart femenina), o la metàfora de la mort del pare.

Comptat i debatut, el llegat verbal que heretem dels pares s’anomena llengua materna (en anglés mother tongue o native language). És la llengua adquirida en l’entorn familiar, prèviament o al marge de l’alfabetització, que es fa sobretot a l’escola. La llengua que s’assimila d’una manera espontània o natural, per bé que, com hem suggerit, el llenguatge és un fet cultural per antonomàsia. L’adjectiu que acota l’abast del nom “llengua” obeeix, doncs, al valor referencial de la figura materna. Encara que el pare, biològic o adoptiu, puga contribuir igualment a l’educació de la prole, incloent-hi la tasca d’ensenyar els fills a parlar i, més tard, a llegir i escriure. De vegades s’empra com a sinònim llengua nadiva (native language), la llengua en la qual es naix, per contraposició a llengua no nadiva o llengua adquirida, aquella que s’assoleix sobre la base de la llengua pròpia. Respecte de qualsevol llengua que es considere, els parlants, és clar, es conceptuen com a nadius o no nadius.

La noció de llengua materna també explica que agrupem les llengües per famílies lingüístiques. En cadascuna hi ha una llengua matriu, de la qual deriven filles i filloles. Com és sabut, el català, la llengua pròpia dels valencians, forma part de la família lingüística romànica o neollatina, fruit del procés de romanització. Té com a germanes la resta de les varietats romàniques de la península Ibèrica i de l’Europa llatina, algunes de les quals són, a més, veïnes contigües. I com a parentes llunyanes les llengües europees de les altres famílies lingüístiques (anglogermànica, eslava, hel·lènica, fino-úgrica), amb un parenta remota, la llengua basca, distant en les formes però pròxima en l’espai. Europa és un continent de llengües maternes, que no sempre han mantingut relacions fraternals entre si.

Des de l’antiguitat s’ha parat esment en aquestes relacions de parentiu entre les llengües. Però fins a època recent s’ha estudiat poc la manera com aprenem a parlar. En part perquè en situacions de monolingüisme es considerava un “fet natural”, que es donava per descomptat. Més interés suscitava la qüestió de l’aprenentatge lingüístic si en un individu o una família concorrien diferents llengües. Hi ha casos cèlebres. Com ara el de Montaigne, al segle XVI, amb qui naix l’assaig modern, a qui un preceptor educà en llatí, pràcticament l’única llengua que escoltà i parlà fins els sis anys. O els dels “nens salvatges”, documentats als segles XVIII i XIX, que es criaren en aïllament, o en entorns selvàtics, i adquiriren el llenguatge verbal en la pubertat, o fins i tot quan ja eren adults.

A mesura que l’estudi de l’activitat lingüística ha esdevingut una pràctica científica s’han multiplicat els interrogants, la definició dels problemes i la terminologia amb què expressar-los. L’acumulació és una d’aquelles situacions en què la variació quantitativa genera canvis qualitatius. El volum de coneixements ha dut la lingüística a diversificar-se en múliples disciplines epecialitzades. Com a conseqüència, ha evolucionat la percepció dels fenòmens de transmissió idiomàtica i la terminologia que els designa. D’altra banda, els lingüistes no han prestat en general massa atenció a les emocions implícites en la comunicació verbal. S’han ocupat molt més de les formes: els sons, les estructures de la sintaxi, els significats, l’articulació dels mots, les parts del discurs…De la mateixa manera que no es tenien en compte les circumstàncies socials que envoltaven la comunicació, tampoc no es considerava tota la càrrega d’emotivitat que hi ha en les interaccions verbals: les implicacions per als parlants i la seua connexió amb la cadena històrica.

A causa d’aquest biaix objectivista, l’expressió llengua materna encara suscita reserves. Com les suscita també el terme parcialment sinònin de llengua vernacla, l’etimologia del qual té connotacions negatives. A l’antiga Roma, el vernaculus, diminutiu de verna, era l’esclau nascut a la casa de l’amo, que, si bé s’havia romanitzat, sovint conservava la llengua del país d’origen. Aquests termes es rebutgen tot just per les referides adherències subjectives, impròpies, en apariència, del discurs científic. Per a substituir-los es propugnen expressions equivalents, descriptives i asèptiques. Així, en psicologia de l’aprenentatge o en didàctica de llengües es recomana usar termes neutres, menys connotats, com llengua familiar o llengua primera (L1, first language), per contraposició a llengua segona o la ja esmentada llengua adquirida (L2, second language).

Per la seua banda, la sociolingüística descriu les situacions de contacte de llengües, valorant en cadascuna l’estatus: el nivell relatiu d’autosuficiència política, jurídica i econòmica, que depén sobretot del grau de sobirania. Així, una llengua materna pot gaudir de plenitud comunicativa o estar supeditada a una altra llengua, que serà materna per als parlants del grup originari i adquirida per als del grup subordinat. Aquesta situació s’anomena diglòssia. El terme, d’origen grec, designa dues llengües que conviuen amb funcions alternatives i jeràrquicament separades: una llengua (A), amb funcions altes, formals i públiques; una llengua (B), amb funcions baixes, informals i privades. Com a conjectura, les situacions diglòssiques es poden relacionar amb els àmbits simbòlics que hem referit adés. La llengua del poder, les institucions i les formes de domini, s’aproxima a l’ordre simbòlic del pare. La llengua del grup comunitari, objecte de dominació, amb les seues tradicions de resistència i rebel·lió, s’expressa més aviat en l’ordre dels símbols i gestos de la mare. Recordem ací les paraules d’Albert Camus: “M’estime la justícia, però entre la justícia i ma mare, sempre triaré ma mare”.

Caldria superar les prevencions respecte de la llengua materna, en el concepte i en la pròpia denominació. Això han fet els professors Brauli Montoya i Antoni Mas, de la Universitat d’Alacant, que han investigat sobre la transmissió intergeneracional del valencià durant la postguerra i els inicis de la restauració democràtica. Hi han pogut documentar tant casos de pèrdua de la llengua com de recuperació d’aquesta, fenomen que han qualificat de revernacularització. 

Fet i fet, l’existència de les llengües maternes és consubstancial a la sociabilitat humana, tal com s’ha anat formant durant generacions. La llengua materna és el vehicle que conforma la identitat i la memòria de cada persona. Una memòria que té la virtut de ser individual i col·lectiva; particular i compartida; tradicional i renovada. La llengua materna ens relliga amb les persones que estimem i que ens estimen. Amb el bagatge que ens aporta interactuem amb el món i hi establim lligams heterogenis, conflictius i, sobretot, emocionals. Un entrellat d’afectes primaris, de complicitats codificades en els plecs de la consciència més pregona, que ens ajuda a entendre què som, com actuem i com volem relacionar-nos amb l’entorn.

I vosaltres, quins són els records primers que teniu dels pares?

Miquel Nicolás

Universitat de València