La cu

És habitual sentir la broma aquella de “LGTBIQ+, al final s’afegiran tantes lletres que no hi cabran” i, efectivament, no falta raó en el fet que les sigles que ens defineixen com a col·lectiu han anat experimentant modificacions per a esdevindre més inclusives, per a recollir totes les sensibilitats. Fins i tot, si filàrem més prim, podríem denominar-nos LGBTQQIP2SAA: lesbianes, gais, bisexuals, persones trans, queer, questioning, intersexuals, pansexuals, two spirits, asexuals i allié.e.s; sigles que ja inclouen quasi tot l’espectre de sensibilitats en referència al sexe i al gènere. Malgrat tot, este grapat de termes són substituïts generalment pel signe ‘+’ i ens trobem, doncs, al davant de l’abreujament LGTBIQ+.

A hores d’ara, tothom tenim clar què signifiquen les cinc primeres lletres de la sigla que dóna nom al col·lectiu, però la majoria de gent no sap què significa l’última, la ‘q’. La ‘q’ d’LGTBIQ+ és la inicial de la veu anglesa queer, que es pot traduir com a rar, malalt o anormal. Tradicionalment esta paraula es va utilitzar de forma despectiva per donar nom a totes les persones que no seguien la sexualitat imposada pels cànons de persona blanca, occidental, cristiana i heterosexual. Però, com és habitual dins del moviment, este insult ha estat apropiat per denominar la teoria que qüestiona el binarisme de les identitats (home-dona) opressores i tots els rols que duen associades.

En este sentit, els binarismes home-dona, heterosexual-homosexual… duen acompanyats al seu darrere components d’opressió i dominació d’un enfront de l’altre. Per això cal actuar amb valentia i començar a posar-li el filtre queer a les nostres accions quotidianes. Cal transgredir els marges dels conceptes per a poder arribar a la desconstrucció del gènere i la reconstrucció dels subjectes. El gènere és conseqüència de l’opressió de la construcció social dels sexes i els gèneres.

El filtre queer també ens ha de servir als valencians i valencianes per lluitar contra el neoliberalisme i les seues pràctiques com l’homonacionalisme i el pinkwashing. Com a persones militants de la diversitat no podem permetre que se’ns utilitze internacionalment com a ferramentes dels estats i governs per a llavar-se la cara i per a actuar amb finalitats racistes o xenòfobes. Un clar exemple d’este tema és la utilització que fa l’Estat d’Israel del col·lectiu LGTBIQ+ per netejar la seua imatge internacional com a imatge moderna i per a fer el contrapunt amb les societats musulmanes, al·legant que estos últims estan en contra de la diversitat. El ben cert és, però, que les dades d’acceptació de l’homosexualitat a Israel són baixes i les agressions per part de l’heteropatriarcat són habituals als orgulls que hi organitzen i també durant la resta de l’any.

És per això que arreu del món, el moviment LGTBIQ+ ha començat a incorporar dos colors més a la nostra bandera: el marró i el negre. La nostra lluita per l’alliberament no és una lluita exclusivament blanca i això ha de quedar reflectit en els nostres símbols. La lluita LGTBIQ+ no pot ser un producte del capitalisme occidental i blanc. Ací també hem de fer un pas valent i aprofundir en una lluita i un orgull intrínsecament relacionats amb l’orgull de classe i racial.

Són molts els valencians i valencianes que durant moltes dècades han hagut de patir el rebuig social i del mateix col·lectiu per ser exponents i activistes queer. I per això, el valencianisme polític, com a moviment inherent a la diversitat, hauria de reivindicar la figura d’un valencià d’adopció com Rafael Conde, el Titi. El Titi, autor i intèrpret de l’himne que és ‘Libérate’, és representant inequívoc del queer valencià.

La cu és més que la dessetena lletra de l’abecedari. Per a les persones valencianistes la cu ha de ser la inicial de la paraula queer i per això hem de fer un pas valent endavant i apostar per la desconstrucció del gènere i la reconstrucció dels subjectes, perquè només així avançarem en la nostra lluita d’una societat inclusiva i de totes i tots.