Aquest període es correspon amb els primers trenta anys de dictadura franquista caracteritzats pel seu masclisme i el seu imperialisme. El feminisme i el valencianistes anteriors al conflicte bèl·lic no només queda desarticulats, sinó que són dimonitzats i substituïts, en el primer cas, pel model de dona sotmesa a l’home propugnat des de la Sección Femenina de la Falange i les dones d’Acción Católica; en el segon cas, pel nacionalisme centralista, que esdevindrà fonamental per al règim en el seu intent de fagocitar qualsevol altre intent de normalització cultural o lingüística. En la fosca intersecció d’aquestes dues repressions, trobem una sèrie de dones que es resisteixen a assumir-les i, amb el seu compromís decidit, contribueixen la supervivència i la dignificació del patrimoni valencià. El seu activisme no només va estar sotmès a les sospites o la persecució per part de les autoritats franquistes sinó que, sovint, també es va trobar infravalorat pels propis companys dels cercles clandestins. Però malgrat els nombrosos entrebancs amb què es van trobar, tant pel fet de ser dones com pel de ser valencianistes, van ser capaces de mantindre fermes les seues conviccions. Les seues contribucions han estat fonamentals per a assegurar la continuïtat de la cultura i les seues actituds ens proporcionen uns referents de voluntat i generositat inquebrantables.