Anna Rebeca Mezquita

(Onda, 1890- San Cristóbal de la Laguna, 1970)

«M’han dit que a Castelló ha aparegut una nova poetessa: Anna Rebeca Mesquida o Mesquita. Fa goig aquesta revifalla de les nostres lletres. Si poguéssem consolidar-la!»

Amb aquestes paraules, datades l’11 de juliol de 1954, Joan Fuster li comenta per carta a Gaetà Huguet la seua descoberta, però malgrat l’aparent novetat, Anna Rebeca Mezquita ja era coneguda aleshores per alguns membres dels cercles culturals valencianistes. Nascuda l’any 1890, és la més menuda d’una família culta i conservadora, i gaudeix, juntament amb els seus quatre germans, d’una infantesa i una joventut acomodades, primer a Onda i, més tard, a Nules. En algunes de les seues cartes recorda com, des de ben jove, entusiasmaven els versos de la poeta simbolista uruguaiana Juana de Ibarbourou, i també l’obra de Juan Ramón Jiménez, San Juan de la Cruz, León Felipe o Rosalía de Castro.

València l’any 1917

L’any 1917, es casa amb l’advocat Manel Valentí Torrejón, germà de Faustí Valentí, alcalde de València (1918-1919) i fundador del partit valencianista Esquerra Valenciana (1934). A causa dels canvis de destinació del seu home, Mezquita s’ha de traslladar diverses vegades: va viure a València (1917-1923), on van néixer els seus dos fills, a Aiora (1923-1929) a Uguíjar (Granada) (1929-1931); l’any 1931, la família s’instal·la definitivament a San Cristóbal de la Laguna (Tenerife). Es tracta d’una etapa, doncs, marcada per la carrera professional del seu home i dedicada a la cura dels fills, tot i que, com comenta en les seues cartes, durant aquests anys va mantindre el gust per la lectura. La necessitat d’escriure en la llengua pròpia s’accentua quan arriba a certa estabilitat i després de passar la guerra; així, comença a estudiar la normativa de manera autodidacta: aconsegueix el Diccionari Català-Valencià-Balear, i consulta i anota l’Alcover. Llegeix els poetes de la Renaixença (Aribau, Llorente, Verdaguer, etc.) però, sobretot, els clàssics (March, Llull, etc.), amb els quals s’identifica plenament. Malgrat la distància, es mostrar molt atenta a l’evolució del món literari català i se subscriu a Serra d’Or.

València l’any 1946

El 1946, amb cinquanta-sis anys, torna a València per primera i darrera vegada; aquesta visita és fonamental per a la seua trajectòria literària, ja que coneix Bernat Artola, aleshores un poeta consagrat, qui li proposa publicar un llibre de poemes a l’editorial Armengot de Castelló. Un projecte, però, que no es farà realitat fins a set anys més tard, amb l’aparició de Vidres (1953); durant aquesta llarga espera, Mezquita fa el salt a la vida pública, tot presentant diversos poemes patriòtics o religiosos als Jocs Florals de València. L’any 1952, el seu poema de temàtica amorosa «Ratxa» guanya la Flor Natural, però quan Carles Salvador i Enric Soler i Godes, respectivament el president i el secretari del jurat, obren la plica i descobreixen el seu nom, li retiren el premi: consideren inacceptable que una dona cante l’amor a una altra dona.

València l’any 1954

L’any 1954, finalment, guanya els Jocs Florals amb un llarg poema, «Amor, i sempre amor», que Francesc Armengot publicarà en una edició de bibliòfil, amb una curta tirada de trenta exemplars, dels quals, però, només se’n van poder distribuir vint-i-vuit, perquè dos d’ells havien de restar a Madrid amb l’expedient de censura corresponent, on encara es troben. Una mostra, doncs, de la dèria del règim per controlar, fins i tot, les publicacions d’un impacte tan ínfim com aquesta. El 1955, Mezquita publica el segon recull de poemes, Rou, i el 1960 el poema «Intimmum», guardonat amb la Flor Natural dels Jocs Florals de Caracas, completarà la trilogia conformada per «Ratxa» i «Amor, i sempre amor».

El seu quefer literari esdevé suficientment potent per acceptar-la com a sòcia de l’Ateneu d’Onda i demanar-li el pregó de les festes. En una carta no pot ocultar les seua alegria pel reconeixement públic que li fa el seu poble: «que ve la Fira d’Onda i aquest any faig jo el pregó en valencià. Què et sembla? L’has de llegir!». L’esforç per aproximar-se als seus conciutadans no va donar el fruit esperat i la seua prosa no va ser compresa: «de Onda supe que se quedaron casi todos sin comprenderla […]. Me cayeron lágrimas nacidas del corazón… La escribí con miedo y con cuidado, buscando las palabras, frases y conceptos que no hicieran pensar demasiado».

Anna Rebeca Mezquita va escriure fins als seus darrers dies, i els seus poemes van ser premiats arreu; tot i així, la gran majoria de la seua producció va restar inèdita, tot i el seu valor històric i literari, ja que, al llarg de la seua obra, interpreta de manera ben personal dues tendències poètiques: d’una banda, el «paisatgisme sentimental», en tant que continuadora de la tradició renaixentista, llorentinista; d’altra banda, el Modernisme d’influència hispanoamericana. I tot en un intent d’harmonitzar les vicissituds de la seua vida íntima i immediata, tot i els trasbalsos exteriors que va viure (guerres, exili voluntari, opressió cultural, etc.), amb una afirmació de la seua valencianitat a través de la poesia.