ANNA REBECA MEZQUITA FOTO AUTORA

Anna Rebeca Mezquita

(Onda, 1890- San Cristóbal de la Laguna, 1970)

«M’han dit que a Castelló ha aparegut una nova poetessa: Anna Rebeca Mesquida o Mesquita. Fa goig aquesta revifalla de les nostres lletres. Si poguéssem consolidar-la!»

Amb aquestes paraules, datades l’11 de juliol de 1954, Joan Fuster li comenta per carta a Gaetà Huguet la seua descoberta, però malgrat l’aparent novetat, Anna Rebeca Mezquita ja era coneguda aleshores per alguns membres dels cercles culturals valencianistes. Nascuda l’any 1890, és la més menuda d’una família culta i conservadora, i gaudeix, juntament amb els seus quatre germans, d’una infantesa i una joventut acomodades, primer a Onda i, més tard, a Nules. En algunes de les seues cartes recorda com, des de ben jove, entusiasmaven els versos de la poeta simbolista uruguaiana Juana de Ibarbourou, i també l’obra de Juan Ramón Jiménez, San Juan de la Cruz, León Felipe o Rosalía de Castro.

València l’any 1917

L’any 1917, es casa amb l’advocat Manel Valentí Torrejón, germà de Faustí Valentí, alcalde de València (1918-1919) i fundador del partit valencianista Esquerra Valenciana (1934). A causa dels canvis de destinació del seu home, Mezquita s’ha de traslladar diverses vegades: va viure a València (1917-1923), on van néixer els seus dos fills, a Aiora (1923-1929) a Uguíjar (Granada) (1929-1931); l’any 1931, la família s’instal·la definitivament a San Cristóbal de la Laguna (Tenerife). Es tracta d’una etapa, doncs, marcada per la carrera professional del seu home i dedicada a la cura dels fills, tot i que, com comenta en les seues cartes, durant aquests anys va mantindre el gust per la lectura. La necessitat d’escriure en la llengua pròpia s’accentua quan arriba a certa estabilitat i després de passar la guerra; així, comença a estudiar la normativa de manera autodidacta: aconsegueix el Diccionari Català-Valencià-Balear, i consulta i anota l’Alcover. Llegeix els poetes de la Renaixença (Aribau, Llorente, Verdaguer, etc.) però, sobretot, els clàssics (March, Llull, etc.), amb els quals s’identifica plenament. Malgrat la distància, es mostrar molt atenta a l’evolució del món literari català i se subscriu a Serra d’Or.

El seu quefer literari esdevé suficientment potent per acceptar-la com a sòcia de l’Ateneu d’Onda i demanar-li el pregó de les festes. En una carta no pot ocultar les seua alegria pel reconeixement públic que li fa el seu poble: «que ve la Fira d’Onda i aquest any faig jo el pregó en valencià. Què et sembla? L’has de llegir!». L’esforç per aproximar-se als seus conciutadans no va donar el fruit esperat i la seua prosa no va ser compresa: «de Onda supe que se quedaron casi todos sin comprenderla […]. Me cayeron lágrimas nacidas del corazón… La escribí con miedo y con cuidado, buscando las palabras, frases y conceptos que no hicieran pensar demasiado».