La vida pública de Beatriu Civera, en tant que escriptora i activista, es pot articular a partir de tres grans eixos: en primer lloc, la consciència de sentir-se membre d’ un poble que es troba en una situació extrema i que necessita els seus esforços per recuperar el patrimoni cultural valencià, que per a ella va des de la llengua fins als vestits tradicionals, tot passant per monuments, esdeveniments o personatges rellevants. Per això animarà, des de diverses plataformes, a implicar-se amb el valencianisme cultural i lingüístic, i mirarà de mobilitzar les dones en aquesta tasca. Ligat amb això, el segon eix fa referència a la sensibilitat que Civera demostra pels temes específics de les dones, tant des del punt de vista històric com contemporani. De fet, bona part de les seues obres estaran protagonitzades per una sèrie de problemàtiques femenines fins aleshores inèdites dins la literatura catalana, i ho farà amb un clar objectiu de denúncia, sobretot d’aquells aspectes especialment negatius per a les llibertats individuals: prostitució, avortament, dependència econòmica, matrimoni i divorci, drogadicció, diferències socials o la doble moral. En tercer lloc, i com a persona profundament catòlica, Civera advocarà per la recuperació dels valors cristians de base i defensarà un cristianisme progressista que, per a ella, havia de ser necessàriament, valencianista. En aquest sentit, es va sentir identificada amb la figura de Vicent Sorribes qui, ja durant 1950, va començar a oficiar la missa en valencià, molt abans, del Concili Vaticà II, propugnat per Joan XXIII el 1963, en el qual es denunciava la minorització cultural i lingüística de les minories nacionals.

L’any 1956 inicia la seua carrera pública com a novel·lista i també guanya el premi al millor aplec de contes convocat pels Jocs Florals; a més, s’ estrena com a mecenes valencianista en establir un premi en metàl·lic «per a la xiqueta que millor llegira en valencià un text a primera vista» dins el marc dels Concursos de lectura infantil organitzats per la Secció de Llengua de Lo Rat Penat. A partir d’ aquest moment, Beatriu Civera es perfila com una escriptora prolífica i esmerça totes les seues forces en la prosa, literària o d’ altres tipus; això la converteix en una figura singular dins el món literari valencià durant el franquisme, ja que a les dificultats intrínseques de la narrativa front a la poesia – necessita major dedicació, la seua publicació és més costosa i, per tant, és complicat fer-la circular –, caldria afegir-hi el context repressiu, una notable manca de referents dins la tradició valenciana i un públic poc acostumat a llegir prosa en català. Tot i això, Civera és l’ autora de, com a mínim,
cinc novel·les, totes elles escrites en català, però de les quals només se’ n van publicar dos: Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961); per la seua banda, Liberata fou finalista del Premi València de 1958, La crida indefugible va rebre el Premi Senent de 1969, i Vells i novells quedà en tercera posició a l’ Andròmina de 1974. A més, hi ha referències a fonts secundàries de cinc obres més: La crida indefugible, Les altres fronteres, Al voltant dels dies, Crònica i estampa i Retrat de família.

També publica de narrativa curta: els reculls Vides alienes, guanyador del Víctor Català l’any 1975 i Confidencial (1986), a més d’ una bona quantitat de contes apareguts a Nostres Faulelles, el Pont i Els autors de l’Ocell de Paper, els quals la perfilen com l’ escriptora valenciana amb més contes en català publicats durant aquests anys. A banda, durant els seixanta i setanta, col·labora amb el setmanari Suplemento Valencia del diari Levante; els seus articles, d’ opinió i de divulgació, parlen sobre temes relacionats amb la història tant del patrimoni valencià com de les dones valencianes, en un intent de començar a dibuixar unes primeres genealogies femenines. Beatriu Civera arriba a assolir cert pes dins els cercles valencianistes i el 1960 la trien com a secretària general de Lo Rat penat, un càrrec que abans no havia ocupat mai cap dona; això li permet presenciar, en primera persona, el conflicte al voltant de la unitat de la llengua i de les senyes d’ identitat valencianes. Potser per això va dimitir del càrrec, encara que, dins Lo Rat Penat: «Els joves tenien molta confiança en mi». En acabar la dictadura, i després d’uns anys en silenci, reprèn l’ escriptura literària i fa classes de valencià, per passar finalment a treballar d’ arxivera a l’ editorial 3 i 4. A hores d’ara, l’obra de Civera és gairebé introbable i la seua figura ha passat desapercebuda per a la immensa majoria de la societat valenciana.