Maria Beneyto l’única filla entre set germans a dins d’una família molt modesta: la mare cus a domicili i el pare vol triomfar com autor de teatre. Per aquesta raó, marxen uns anys a Madrid per provar sort, però arruïnen i el 1937, quan el govern republicà es trasllada a València, la família torna a la seua ciutat d’origen; el seu pare, obertament implicat amb la República, és ferit i mor el 1938. La supervivència dels Beneyto durant la postguerra serà tremendament complicada, ja que a més de no comptar amb recursos econòmics, formen part dels vençuts: els germans són obligats a repetir el servei militar i la mare, rapada i empresonada durant tres mesos, es quedarà pràcticament cega a causa d’unes cataractes. Tot i aquestes condicions, Beneyto comença a fer les primeres provatures literàries, aprèn les regles mètriques castellanes de manera autodidacta i comença a escriure poesia en aquesta llengua, que també era la que es parlava en l’àmbit domèstic i que no abandonarà mai. Al voltant de 1944 la seua situació econòmica canviarà radicalment, ja que un industrial valencià ben posicionat, fill d’una família a la qual el pare de Maria Beneyto havia ajudat durant la guerra, va tornar el favor rebut protegint la mare i la filla, de qui es va enamorar i a qui va animar a escriure. Aquesta relació sentimental va durar fins a la mort d’ell, però com que era un home casat, es va mantindre amagada. En un afany de protegir-se dels recels que podia despertar la seua situació personal, Beneyto va voler passar el més discretament possible per la vida pública.
Maria Beneyto i Cuñat
(València, 1925 – 2011)
Malgrat les seues beceroles literàries en castellà, l’autora no ignora la difícil situació per la que passa el valencià, cosa que la duu a implicar-se de manera decidida en la seua recuperació; així, a principis dels cinquanta, Beneyto és expulsada de l’Asociación Valenciana de Escritores per negar-se a admetre només aquells que conreaven l’espanyol; alhora, va rebre crítiques de part del sector valencianista per haver-li guanyat a Estellés el Premi València de Poesia amb l’obra en castellà Criatura múltiple; Estellés, però, no va entrar en el joc i tots dos van esdevenir bons amics. A Barcelona, per contra, l’escriptora és ben rebuda, i hi establirà forts lligams amb Salvador Espriu o Carles Riba, entre d’altres; no debades serà ella qui introduirà Josep Maria Castellet en el món literari valencianista en presentar-li Joan Fuster i Vicent Ventura. Els germans Vicent i Xavier Casp, per la seua banda, l’ajuden a aprendre la llengua normativa i ràpidament arriben els poemaris Altra veu (1956) i Ratlles a l’aire (1958).
A més, Beneyto serà l’única que respondrà a la crida per elaborar l’antologia Recull de contes valencians (1958) de Joan Fuster, qui reconeix en una carta que l’autora domina la llengua «bastant millor que la majoria dels xovins de la localitat – i la seua insistència, absolutament desinteressada, és ben meritòria». Sanchis Guarner és de la mateixa opinió, i en parlar del recull de contes La gent que viu al món (1966) que el gramàtic va supervisar, explica a Fuster: «crec que coincidiràs amb mi que són els millors [contes] que s’han escrit a València els darrers anys […]. També m’agrada confessar-te que la desagraïda feina de corregir l’original, ha estat en el cas de Maria molt menys laboriosa que quan s’ha tractat de certs valencianistes amb pretensions de capitostos». L’obra narrativa de l’autora es completa l’any 1967 amb la publicació de La dona forta, guanyadora del Joan Senent el 1965. Es tracta d’una novel·la coral, protagonitzada per dones i ambientada en una residència femenina que dialoga amb aquelles existien abans de la guerra. Tant en aquesta obra, com en la resta de producció de l’autora, el punt de vista femení serà explícit i es mostrarà tremendament crític amb la situació de desequilibri que el patriarcat propicia. La consciència feminista anirà acompanyada de la social, i Beneyto es posicionarà sempre al costat dels més desafavorits i mirarà de donar-los veu.
Als anys setanta, i quan començaven a perfilar-se els precedents del que seria la Batalla de València i per a Maria Beneyto, que aplica sense fissures les Normes de Castelló al llarg de tota la seua producció, s’aguditzaran el problemes al voltant de la llengua; en guanyar el premi Ausiàs March de 1974 amb Vidre ferit de sang, Xavier Casp li recrimina que eren poemes massa catalanitzats i li demana modificar-ne l’ortografia, cosa que l’autora va refusar: «No vaig tocar ni un punt ni una coma. No vaig tocar absolutament res. Ja no vàrem ser amics, des d’aquell temps. Però, indubtablement, el que jo sabia m’ho va ensenyar ell». L’autora sempre va optar per la seua independència lingüística i creativa, encara que el desgast que això li va suposar la reclou, a partir d’aquest moment, en un exili interior que va durar durant tretze anys; només el trencarà a partir dels noranta, amb la reedició de La dona forta impulsada per Josep Ballester, cosa que animarà l’autora a publicar els darrers reculls, on la seua poesia, madura i profunda, li va valdre diversos premis. Una biblioteca i una plaça de la ciutat de València porten el seu nom però, tot i això, va morir pràcticament sola.