Maria Ibars i Ibars

(València, 1892 – 1965)

La figura pública de Maria Ibars es construeix a través de dos canals: d’una banda, la seua tasca com a mestra valencianista i, de l’altra, la seua producció literària. D’origen humil, Maria Ibars neix a València el 29 de febrer de 1892 de manera fortuïta, ja que la mare estava acompanyant els Arquimbau, una de les famílies més adinerades de Dénia aleshores i per a la qual treballava, durant una de les seues estades al cap i casal. Segurament per la incapacitat del funcionari a l’hora de diferenciar fonèticament una v d’una b, va ser inscrita al Registre Civil com Ibars, i no com Ivars, que és com es pronuncia, i s’escriu, aquest popular cognom. Des de menuda va destacar per la seua capacitat per als estudis i per això, malgrat el limitat poder adquisitiu dels pares, va estudiar Magisteri a l’ Escola Normal Femenina de València, on aconseguirà el títol de mestra de grau superior el
1911.

1914-1917

Després d’haver fet classes com a interina a Ain (curs 1914-1915) i a Aledo (curs 1915-1916), guanya la plaça definitiva a Font de la Figuera, on impulsarà projectes de renovació pedagògica, com ara una biblioteca escolar, i a la vegada pública, o l’escola
dominical d’adults. Sembla que la qüestió de la llengua també comença a preocupar-la i, des de la seua tasca local, mira de transmetre-la també a l’aula. El 1917 es casarà i tindrà els seus fills, Dario i Raquel Payà, però el matrimoni es deteriorarà i, l’any 1934, es trasllada de nou a València, ara acompanyada només pels seus fills, per a treballar a l’escola del carrer Jesús.

1935 - 1936

En aquell moment es retroba amb Carles Salvador, company de promoció de Magisteri i amb qui no només establirà una profunda amistat, sinó amb qui també compartirà projectes valencianistes en diferents àmbits. Així, el 1935 comença a publicar
contalles i poemes a Las Provincias i el 1936 obtindrà el títol de professora lliure de Valencià atorgat pel Centre de Cultura Valenciana. Ibars s’implica activament i organitza tertúlies a la seua pròpia casa per tractar qüestions lèxiques, gramaticals o literàries, i per comentar les novetats editorials que arribaven de Catalunya. D’altra banda, i juntament amb
Empar Navarro Giner i Carme Doménech Ibáñez, serà una de les poques mestres que s’adheriran a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana; el seu compromís per la millora de l’ensenyament li va suposar cert prestigi, fins al punt d’esdevenir una de les ponents principals del Dia de l’Ensenyança, programat pel 28 de juliol de 1936, però l’esclat de la guerra va impedir la seua celebració.

Durant la guerra

La no militància política d’Ibars, el seu retir de la vida pública durant la guerra, la seua religiositat i el seu posicionament polític conservador li permeten superar la depuració del professorat duta a terme per les noves autoritats. Malgrat la desfeta cultural i una salut delicada, manté la seua participació activa en Lo Rat Penat i és aleshores que es dedicarà a escriure de manera més intensa: d’una banda, amb textos de pura supervivència, l’objectiu dels quals era mantindre un mínim de visibilitat pública de la llengua; així, col·labora regularment en publicacions tolerades pel règim (Pensat i Fet, L’Altar del Mercat, llibrets de falla, etc.), les quals, tot i el seu caire popular i religiós, presenten un registre normatiu i digne de la llengua.

Projectes

De l’altra, amb projectes estèticament més ambiciosos, com la publicació de Poemes de Penyamar l’any 1949, costejada per la pròpia autora, o la novel·la Vides planes. A l’ombra del Montgó, que guanyarà els Jocs Florals d’aquell any. Aquest llibre, que hauria d’haver suposat un revulsiu per a un dels gèneres més abandonats aleshores al País Valencià, no es publicarà fins a tretze anys després. De manera semblant, la versió definitiva de la seua novel·la L’últim serv, lliurada a l’editorial Sicània el 1958, es publicarà, pòstumament, en 1965. Tot i aquest ritme desencoratjador, Ibars seguirà escrivintnarracions curtes, publicades sobretot a la col·lecció «Nostres Faulelles», i també serà l’autora, juntament amb Sofia Salvador, del miracle vicentí La conversió dels jueus (1950).

Així doncs, la majoria de la seua obra serà víctima de l’anormalitat i la manca d’infraestructura cultural que es va patir sota el franquisme. No de bades es lamentava, en una carta, de la situació sociolingüística, dels prejudicis del públic i de les consegüents
poques vendes que generen els seus Poemes: «agraden molt, però “si fora en castellà”, “si sabérem llegir valencià”». Beatriu Civera serà una de les poques persones que li dedicarà una necrològica on es plany del silenciament que havia envoltat la seua figura i el seu llegat, tot posant en relleu la seua condició de dona escriptora:

Maria Ibars ens ha deixat […] S’ atura el pensament en els recompte dels múltiples treballs literaris de l’ escriptora, tan excel·lent i, tan ignorada![…] Vàrem capir l’ Ombra del Montgó” sota l’ encís dels Poemes de Penyamar que ens feren admirar l’ enlluernadora Dénia i, en mirar estes pàgines de Pensat i Fet, on sovint albirarem la signatura de Maria Ibars, ens fa tristor el considerar que les lletres valencianes han perdut una veu femenina, tan poques com tenim!