L’any 1942 es va veure forçada a abandonar el País Valencià durant vint-i-set anys perquè el seu home havia prestat serveis mèdics a la Segona República. La família passa els primers anys d’exili al poble d’O Cumial, on el gallec és la llengua de comunicació majoritària entre la població; finalment, s’estableixen a Ourense, la ciutat que a principis del segle XX havia parit un segon Rexurdimento de les lletres gallegues amb vocació modernitzadora, i on el galleguisme deixarà de ser regionalisme per esdevenir nacionalisme. Allà entra en contacte amb l’ escriptor Otero Pedrayo, qui li regalarà un llibre de Rosalía de Castro, i es decidirà a aprendre gallec; per fer-ho, comptarà amb el mestratge del poeta Vicente Risco, el qual li obrirà les portes a les iniciatives de redreçament que es duien a terme tant des de Galícia com des de l’exili. Per la seua banda, els Llòria també
obriran les portes de casa seua a la intel·lectualitat ourensana, i s’hi celebraran nombroses tertúlies literàries o artístiques. A partir dels anys cinquanta, l’escriptora començarà a publicar poemes en gallec i a guanyar premis atorgats des de Mèxic i Argentina. El 1971 publica el seu primer recull de poesia en gallec, Caixiña de música i Dou fe el 1994, encara que tot fa pensar que els poemes van ser escrits molt temps enrere. En 2001 publica Unha casa no Tempo.

Paral·lelament a aquesta activitat galleguista, i a seguir publicant en castellà amb cert èxit, Llòria mostra una clara voluntat de mantindre’s vinculada a la dura realitat cultural que havia deixat a València. La solució per superar l’aïllament a què la forçaven les circumstàncies va ser matricular-se als cursets de valencià per correspondència que Carles Salvador oferia des de Lo Rat Penat. En poc de temps és capaç de posar en funcionament un tercer sistema lingüístic al servei de la poesia, cosa que li permet entrar ràpidament, i amb força, dins el circuit valencianista: el 1953 exposa els seus poemes a la V Taula de Poesia alhora que queda finalista al Premi València de Poesia, convocat per l’ajuntament de la ciutat, amb el recull Bri d’amor; en 1956, Fuster ja la considera plenament incorporada a la tradició pròpia, malgrat formar part del conjunt d’escriptors convertits a la llengua després de passar pel castellà; uns autors que funcionen, però, com a pont per a les promocions més joves.

No debades, Llòria serà la primera dona guardonada amb el Premi València de Poesia en les seues dos modalitats: el 1952 en castellà, amb Aleluya, publicat el mateix any, i el 1960 en català, amb Altíssim regne, encara que aquest poemari no serà publicat fins a cinc anys després: les prioritats del règim eren clares i, encara que es permetia la convocatòria del premi per donar certa aparença de normalitat, després s’allargava al màxim la posada en circulació de les obres amb l’objectiu d’esgotar, per pura inanició, qualsevol projecte mínimament normalitzador de la llengua. El 1975 guanya l’Ausiàs March de Gandia amb el poemari Lloc per a l’esperança. que, ara sí, es publica ràpidament. Fins al 2001, però, no trobarem Espill d’un temps, un recull de poemes que ja estava enllestit molt abans i que, en aquest cas, va editar i costejar Lluís Alpera.