MATILDE SALVADOR

Matilde Salvador i Segarra

(Castelló de la Plana, 1918 – València, 2007)

Matilde Salvador va créixer en una família fortament vinculada a la música: la tia i la germana eren pianistes i el seu pare, violoncel·lista, fundà la societat filharmònica de Castelló i el conservatori de Castelló, on Salvador va estudiar; també ho va fer al de València, on es va titular de piano l’any 1936 i va aconseguir el superior el 1947. Hi va cursar harmonia i composició amb Vicent Asensio, qui acabaria sent el seu home, i tindran una filla l’any 1944. Asensio també esdevindrà el seu company de trajectòria professional i, encara que cadascú mantindrà la seua singularitat estilística, els dos entronquen amb el model de Manuel de Falla. Matilde Salvador, però, no va formar part mai del Grup dels Joves, molt probablement per la seua condició de dona, malgrat compartir l’esperit nacionalista i modernitzador que els inspirava. De fet, com ella mateixa reivindicaria al final
de la seua vida: «Tot el que jo faig, està fet en funció de les arrels a la terra», i les proves que ho demostren són nombrosíssimes.

Anys trenta

Ja durant la dècada dels trenta, Salvador es troba estretament vinculada al moviment valencianista: està en contacte amb gairebé tots els signants de les Normes del 32, freqüenta la Societat Castellonenca de Cultura i estrena diverses composicions, sobretot de veu, com Com és la lluna (1930) o Tres cançons valencianes (1937). Just després de finalitzar la guerra, i quan només tenia vint-i-tres anys, li posa música al text La filla del Rei Barbut. Comèdia folklòrica de la Plana castellonenca, per a representar en retaule de ninots-titelles de Manuel Segarra Ribés i el resultat és l’òpera La filla del rei barbut inspirada la rondalla popular de Tombatossals i el seu enamorament amb la infanta Merilde. Com que a Castelló no hi havia infraestructura suficient aleshores, Salvador busca cantants i orquestra a València i assagen, durant un any, al Teatre El Micalet. Però el 1943, en enviar l’obra a la censura, se’ls prohibeix la seua estrena per ser en valencià i per estar composada per una dona jove, la qual es dedicava a la música en compte d’estar centrada en la formació d’una família. Gràcies a les gestions d’algunes personalitats polítiques castellonenques afins al règim, i a l’estratagema d’afegir una explicació en castellà a l’inici de l’obra, es va tolerar una sola representació, l’any 1943, al Teatre Principal de Castelló: l’esdeveniment va implicar bona part de la ciutadania i va ser tot un èxit de públic.

1974

A partir de 1974 treballa com a docent al Conservatori Superior de Música de València, on és recordada com una excel·lent professora, tot i que ella insistia en la idea que la seua tasca no era la d’ensenyar, sinó la d’ajudar a aprendre. També va fer crítica
musical especialitzada a diverses publicacions de Catalunya, València i Castelló i es va dedicar a la pintura sobre el vidre.

Anys vuitanta

A partir dels anys vuitanta, comença a musicar poemes d’autors de diferents contrades del territori lingüístic, com ara Sebastià Pons, Costa Llobera, Salvador Espriu, Rafael Caria, Miquel Duran de València o Joan Fuster; aquesta proposta tenia com a objectiu demostrar la seua adhesió a la unitat de la llengua i, alhora, contribuir al seu manteniment i revitalització,