Manuela Agnés Rausell (València, 1831-1918) és una de les figures literàries femenines valencianistes més importants de la Renaixença. Va ser una escriptora prolífica i polifacètica: va conrear la narrativa, la poesia i el teatre i, a més, va publicar nombrosos articles a la premsa. No de bades, quasi cinquanta anys després de la sua mort, Almela i Vives encara recordava que: «Quan al segle XIX tornava a brollar la font tant de temps gairebé exhaurida, Manuela Agnés Rausell i Magdalena Garcia Bravo varen escriure versos valencians acordats amb l’ambient de l’època».
Rausell va vincular la seua activitat artística i valencianista a Lo Rat Penat, i més concretament al corrent progressista i populista que s’agrupava a l’entorn de Constantí Llombart. No de bades, Llombart la inclourà, juntament amb Lluïsa Duran de León, Maria Orbera Carrión, Encarnación Palau de Vall-Llosera i Agna Maria Paulina, en l’antologia poètica Los fills de la morta viva (1879). Tot i això, mantenia un contacte personal amb Teodor Llorente, amb qui es va intercanviar diverses cartes arran de la publicació dels seus poemes a l’Almanac de Lo Rat Penat.
Com és sabut, a dins del domini lingüístic, el Romanticisme aviat esdevingué Renaixença, la qual va comptar amb la contribució femenina, ja que els Jocs Florals esdevenen un element central per a la seua visibilitat i difusió. Així, Rausell, com la majoria d’escriptores renaixentistes, atorgarà una especial importància a la poesia patriòtica i dedicarà composicions a lloar València tot aportant un rerefons històric farcit de mites nacionals com el rei Jaume I i la Conquesta. En aquest sentit trobem poemes com «La traició d’Alçarch. Romans Històrich» (1882) o «La flor del taronger» (1883). També la trobarem, l’any 1887, en un homenatge col·lectiu a l’autor de teatre popular Bernat i Baldoví.
Com a narradora, Rausell va publicar a l’Almanac de Lo Rat Penat de 1883, a llegenda història La mort d’en Ramon Boïl i aquell maiteix any va guanyar el Medalló d’Argent dels Jocs Florals de València per l’obra Centelles i Solers o un amor entre dos odis, aparegut l’any següent al mateix Almanac. Val a dir que, en aquell moment, la narrativa es troba absolutament dominada pel contumisme i l’humorisme que prioritza entretenir un públic ampli i literàriament poc exigent. És precisament per aquest context que destaca l’obra de Rausell, la qual, juntament amb la de Blasco Ibáñez, mostrarà una ambició esteticoliterària per intentarà superar aquesta situació. Segurament per això, l’any 1931, és a dir, catorze anys després de la seua mort, la revista Nostra Novel·la recuperarà l’obra guardonada i la reeditarà, tot acostant-la, ara sí, al gran públic; es tracta d’un fet gens freqüent en les nostres lletres.
Un tercer aspecte de l’obra de Rausell és la seua tasca com a periodista; els seus articles encara es troben molt dispersos, però la majoria d’ells són en castellà. Publicarà a desenvolupada en castellà Las Provincias, Valencia Ilustrada, La Ilustración Popular, El Zuavo, La Antorcha, La Lealtad, La Unión Católica, El Consultor, Valencia, Revista del Turia i El Comercio.
