És una escriptora prolífica, autora de set obres de teatre popular o sainet, tant de caràcter còmic com dramàtic. Monzó va escriure, i estrenar, La falta de Marieta (1930), Vicenteta (1930), L’amo (1931), El chenit de Tana (1931), La nòvia de Paquito (1932), Pare! Pare! (1932) i Color de niu (1933). A més, hi ha indicis d’una altra peça, El bateig, però encara no s’ha pogut datar ni la publicació ni l’estrena. Es tracta, doncs, de la figura femenina més rellevant de l’època pel que fa al conreu del teatre valencià entès com a eina fonamental per a la consolidació de la Renaixença. La seua obra s’ajusta al caràcter costumista propi del gènere, però destaca per proporcionar un bon retrat dels diferents registres lingüístitcs que es donaven a la societat del moment (valencià de la ciutat, de l’horta, castellà, etc.).
La crítica a la hipocresia o d’altres febleses humanes tindrà un pes específic en la seua producció, tot i que també dedica una de les seues peces, Vicenteta, a certa reivindicació femenina. Com ella mateixa afirmava: «me vaig proposar donar reals al tipo de dona que veu transcurrir els dies sense vore, halagà per un voler, la seua existència plena de sacrificis y renunsiaments […] descriure com es degut el tipo d’heroina que sols mereix l’admirasió y el carinyo de tots».
També va escriure la novel·la Rafel guanyadora del primer premi «Nostra Novel·la», l’any 1930. Tant la seua obra narrativa com teatral se centra en els estrats més humils de la societat i en les seues problemàtiques específiques. S’hi desenvolupa una crítica a la doble moral, a la frivolitat , la superficialitat i l’autoodi de classe, alhora que es defensen valors de caire humanista. La resolució dels conflictes sol basar-se en certa harmonització i reconciliació entre els diferents personatges. Si tenim en compte el context en què van ser escrites aquestes obres, en plena eclosió de la Segona República espanyola, podríem dir que el seu discurs mira de buscar una certa equidistància entre, d’una banda, l’immobilisme burgès davant les reivindicacions històriques dels treballadors i treballadores i, d’una altra banda, la impaciència proletària per fer caure definitivament la injustícia social i les diferències econòmiques.
