Comptem encara amb escassa informació sobre Teresa d’Aitana; de fet, ha diversos indicis que fan pensar en un pseudònim, tot i que no s’ha pogut contrastar encara de manera definitiva qui podria estar-ne al darrere. Siga com siga, en l’únic article publicat amb aquesta signatura et robem a El Camí l’any 1933 i presenta una temàtica vinculada al valencianisme però vist des d’una perspectiva femenina i amb un discurs adreçat, clarament i majoritàriament, a les dones. En els seus escrits, d’Aitana protesta contra l’escassa presència, però presència al cap i a la fi, de les dones a les entitats valencianistes, i expressa una sentida queixa front la manca d’iniciativa i d’implicació ideològica, tant de les afiliades com de les valencianes en general, que la mateixa Teresa d’Aitana, amb el seu discurs, desmenteix parcialment, tot mostrant-nos que també hi havia dones activistes, amb fermes bases ideològiques, dins el moviment valencianista.
El problema principal, segons d’Aitana, no és el rebuig dels homes valencianistes, ja que «tots els oradors valencianistes han sol·licitat de la dona la seua col·laboració i cooperació en la tasca»; ni tan sols la passivitat davant la política en general, vist que les dones republicanes (al voltant de l’ideari de Blasco Ibáñez) o de dretes, sí que es mobilitzaven; el problema radicava, segons d’Aitana, en la manca d’un programa que unira el desig d’emancipació individual i col·lectiva en tant que dones i valencianes. Un discurs, doncs, inexistent o molt minoritari fins aleshores, però que semblava cada cop més imprescindible i que d’Aitana mira de vertebrar, tot inspirant-se en la mobilització femenina nacionalista a Euskadi:
Jo no vullc creure, no em puc resignar a creure que l’ideal valencianista no trobe ressó en l’ànima femenina, ni puc creure tampoc que la idea eixa, tan generalisada de què la dona té sempre l’ànim disposat per a rebre tots els precs que se li dirigeixen, siga una frase més o menys literària, puix tots els oradors valencianistes han sol·licitat de la dona la seua col·laboració i cooperació en la tasca, i eixa invitació a sumar-se al moviment ha segut interpretada associant-se les menys a una entitat valencianista i preocupant-se tan sols de la quota messal o assistir alguna vegada a les vetllades que es fan en salons agradosos o sumptuosos, segons, però assisteixen gairebé sempre parlant en castellà.
Jo, des de les columnes de El Camí, vos dic: adheriu-se al moviment valencianista activament, no passivament. No vos importe que en les seues files militen poques dones; a l’ingresar en ell no porteu la idea de la nombrositat, sinó la idea de la Pàtria, en el cor batecs d’entusiasme per a què en eixe entusiasme pugam aconseguir la plasmació dels nostres ideals i lluitar per recobrar la nostra llibertat, però que eixa llibertat siga més ampla de la que ans disfrutàvem, per a que la nostra Pàtria siga més rica, més gran que mai i que s’esdevenidor supere si cap al passat.
Que servixca d’exemple Euzkadi; i al seu exemple unim-se totes en la labor sense una diferència estúpida de classes, d’oficis i posicions, per a què en nostres veus juntes siga més fort el nostre crit de: ans que tot, València, i sobre València, res!
