Carme-Miquel-Retrato

Carme Miquel i Diego

(la Nucia, 1945 – València, 18 de juny de 2019)

«Cal proposar, treballar, aplicar i difondre. També és necessari transmetre als valencians l’autoestima per la llengua»

Filla de mestres, neix a la Nucia, però la seua infantesa transcorre entre Gata de Gorgos, d’on era la seua mare i on estiuejava, i València, on es va traslladar de ben menuda amb la família per qüestions de treball. Fa Magisteri al cap i casal i, gràcies al seu germà, li arriba l’ambient de recuperació i algunes de les inquietuds que s’estaven gestant a la universitat. Entra en contacte amb mestres i pedagogs com Ferran Zurriaga Adela Costa, Pilar Calatayud, Enric Alcorissa, Mercé Viana, Roser Santolària o Tere Pitxer. Tot i ser molt jove, ràpidament es va adonar que allò que havíem estudiat a l’escola no servia per a res: «era un ensenyament buit de contingut i ple de doctrina». Aquell grup incipient vol canviar l’escola: ni els agradava la que havien patit com a xiquets ni la que els havien ensenyat durant Magisteri. Comencen a reunir-se formalment a la seu de Lo Rat Penat, on funden la Secció Pedagògica l’any 1964, encara en ple franquisme; es tracta del primer grup de renovació pedagògica al País Valencià de la postguerra i, encara que van guanyar adeptes i complicitats, també va despertar molt de recel, rebuig i hostilitat.

La llengua a l’aula

Seguidora de Freinet i d’una pedagogia arrelada al medi, Carme Miquel i alguns dels seus companys, tenen clar que el valencià és un elements fonamental a l’hora de desenvolupar una escola adecuada al seu context; per això, intenten introduir la llengua a l’aula, un espai d’on es trobava completament excosa. En un primer moment ho fan d’una manera discreta, amb cançons, jocs o amb contes en castellà on insereixen alguns fragments en valencià, però prompte se n’adonen que els feien falta materials i decideixen crear-los ells mateixos, tot adaptant contes populars o inventant-ne de nous, i els fan circular reproduint-los manualment amb una rotativa ciclostil.

Premi Saó

Durant la dècada dels vuitanta, compagina la seua feina amb l’elaboració d’alguns dels primers llibres de text per a l’ensenyament del valencià: Milotxa, Vola,Topi!, Parotet i Sucret. Compagina el seu treball a diferents escoles de Tavernes de la Valldigna, Torrent, València i Alcàsser i, amb el seu activisme, i l’any 1984 impulsa la creació de la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’ensenyament Públic en Valencià (CAPEEV), entitat cívica que va dirigir i des d’on es van organitzar les primeres Trobades d’Escoles en Valencià l’any 1986. L’any 1990, la CAPEEV esdevé l’actual Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua i Carme Miquel la presideix fins a 1994. Aquest activisme incansable serà reconegut amb nombrosos premis i homenatges i, ella mateixa sintetitzava així el seu compromís en rebre el premi Saó l’any 2004: «Ser mestra obligava a lluitar per una societat diferent, una societat valenciana que s’autogovernara i amb una escola que estiguera arrelada a aquest poble i a aquest medi; que ajudara la gent a donar respostes a aquesta societat i en clau valenciana».