Isabel-Clara Simó Monllor neix a Alcoi i és la menor de tres germans; la seua mare és mestressa de casa i el seu pare, mestre liberal, dirigeix una acadèmia o ella mateixa estudia i rep una formació molt diferent a aquella que s’oferia a les escoles públiques franquistes. L’any 1960 arriba a València per estudiar Filosofia; durant els cinc anys de carrera, coneix Joan Fuster i els seus deixebles i descobreix «que tenia una llengua que no era només oral, sinó que era escrita. Ausiàs March i el Tirant Lo Banch». Tot i que havia escrit des de petita en castellà, a la universitat aprèn la normativa i es decideix a escriure un conte en català. Com ella mateixa explica: «En aquell moment em vaig posar a plorar. Era la primera vegada que escrivia com pensava.era meravellós».
Isabel-Clara Simó
(Alcoi, 4 d’abril de 1943 – Barcelona, 13 de gener de 2020)
Va quedar la tercera en les oposicions a professora d’institut i exerceix primer a Bunyol i després a Figueres; allà coneixerà al el periodista Xavier Dalfó, amb qui es casarà l’any 1968. Dalfó és el fundador de la revista Canigó, una revista setmana que ella mateixa va poder dirigir entre 1972 i 1983 després de llicenciar-se com a periodista. Aquesta publicació va estar molt controlada per les autoritats franquistes i que, en arribar la democràcia, va quedar al marge de les subvencions i el suport institucional per ser, segons Simó, massa radical, per la qual cosa la va acabar tancant.
La parella forma una família amb dues filles i un fill i, l’any 1973 i s’instal·la a Barcelona, on Isabel-Clara Simó arribarà a ser catedràtica d’institut, per passar a fer classes de a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra durant quatre anys mentre es doctora en Filologia Romànica. En paral·lel, comença a militar amb el PSAN, que per a ella va significar «una vàlvula de fuita de totes les ràbies acumulades». L’any 1996 és nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya càrrec que exerceix fins al 1998. Un anys després, la Generalitat de Catalunya li atorgarà la Creu de Sant Jordi. El seu fill morirà als trenta-cinc anys en un accident de trànsit.
Compagina aquestes tasques amb una prolífica activitat com a escriptora i esdevé una professional de la paraula en diversos àmbits. Com a articulista, són nombrosíssimes les seues columnes compromeses i combatives publicades a la premsa, i és col·laboradora habitual tant de revistes culturals, com ara Saó o Serra d’Or, i també de com mitjans generalistes, com El Temps, Avui, o El País. La seua aparició freqüent a la ràdio i la televisió la converteixen en un personatge públic, posició que Isabel-Clara Simó sempre va aprofitar per proclamar-se a favor dels valors que, com a feminista d’esquerres, considerava imprescindibles i que es poden resumir en la defensa de les llibertats individuals i col·lectives. A més, es va posicionar obertament i molt sovint a favor del concepte de Països Catalans, de la seua independència política i de la unitat de la llengua catalana.
Isabel-Clara Simó és sobretot coneguda per ser l’autora d’una extensa i variada obra de literatura de creació amb més de cinquanta títols, sobretot de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció. S’estrena amb el recull de contes És quan miro que hi veig clar, guardonat amb el Premi Víctor Català l’any 1978, i des d’aleshores, ha rebut una gran quantitat de premis, entre els quals es troben el Premi Sant Jordi (1993), l’Andròmina de narrativa-Premis Octubre (2001), Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi (2011), Premi de la Crítica de l’Institut interuniversitari de Filologia Valenciana (2016) o Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017). A més, el seu activisme cultural i pels drets civils també ha estat repetidament reconegut per exemple amb el Miquelet d’Honor (2012), per la seva tasca en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià, o la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives (2016). Les obres es reediten contínuament i han estat traduïdes a diverses llengües.