Coneguda entre els seus cercles més pròxims com Mila Gil-Mascarell, neix al si d’una família acomodada i dedicada a la producció agrícola. Estudia Història a la Universitat de València i és una de les poques alumnes del Laboratori d’Arqueologia, dirigit aleshores per Miquel Tarradell. Fins aquell moment, a penes no hi havia hagut dones dedicades a l’arqueòlogia al País Valencià, a excepció d’Olimpia Arozena Torres (1902-1971), la qual, però, mai no va arribar a excavar perquè l’accés als treballs de camp era exclusivament masculí. Les eixides laborals de les llicenciades solien limitar-se a la docència en l’educació secundària o, en alguns casos, el treball a museus i biblioteques; qui aconseguia romandre a la universitat, com va ser el cas d’Arozarena, no passava d’auxiliar de càtedra. Tarradell, de mentalitat progressista, obre les excavacions a tot l’alumnat i, amb això, a Mila Gil-Mascarell, juntament amb Gabriela Martín Ávila, Carmen Aranegui o Rosa Enguix se’ls va presentar una nova possibilitat de professionalització que no van desaprofitar. Malgrat ser conegudes com «les xiques Tarradell», les seues respectives carreres individuals les van dur a emancipar-se d’aquesta etiqueta i a posicionar-se en la primera línia de la investigació arqueològica del moment. Se sabien pioneres tant per les seues trajectòries, inèdites fins aleshores a terres valencianes, com per la innovació de les seues pràctiques i ensenyaments, amb les quals van formar les generacions més joves.
Milagro Gil-Mascarell Boscá
(Albaida, 23 de setembre de 1941 – València, 25 de setembre de 1994)
Gil-Mascarell va dirigir les seues primeres actuacions arqueològiques el 1968 al jaciment de La Torre Seca (Casinos), seguides de La Cova de Foradada de Llíria (1969), la Torre de Foios de Llucena (1969-1970) o la Carència de Torís (1970-1973), entre d’altres. El 1971 es va doctorar amb una tesi sobre el poblament ibèric al País Valencià. Aquell any, Tarradell torna a la seua Barcelona natal el Laboratori passa a estar gestionat per Gil-Mascarell i Arengui, les quals donaran continuïtat a l’obertura de mires que el caracteritzava. Des de 1983, va treballar com a catedràtica a la Universidad de Cáceres, on va ser nomenada Directora General de Patrimoni Cultural d’Extremadura però el 1986 es va reincorporar a la la Universitat de València on, amb una diferència de només quatre mesos, tant Carmen Aranegui com ella mateixa aconseguiren les respectives càtedres en Arqueologia: esdevenien, així, les primeres dones en assolir aquesta responsabilitat al País Valencià.
Les estudiants recorden que el seu tarannà feminista i progressista va facilitar que les següents generacions de dones s’introduïren primer en la biblioteca del Servei d’Investigació Arqueològica i, posteriorment en la col·laboració i direcció d’excavacions. Des d’una perspectiva interdisciplinar, que inclou l’antropologia i les ciències de la natura, Gil-Mascarell va mirar de donar una explicació global de la prehistòria, amb les seues estructures i dinàmiques específiques. Entre les seues nombroses publicacions, podem destacar el treball Prehistòria i Antiguïtat, el primer volum de la Història del País Valencià, publicada per 3i4 l’any 1992.
Va opositar a Museus en dues ocasions, a Evissa i a Sòria, però sense èxit; això s’explica perquè, en aquells anys, les places estaven en mans del catedràtic Martín Almagro Basch, una figura plena de llums i d’ombres però molt ben relacionat amb les autoritats franquistes, el qual va aconseguir que el seu alumnat acabara dirigint tots els museus d’Arqueologia d’Espanya. Tot plegat es trobava als antípodes del compromís de Mila Gil-Mascarell, la qual va interseccionar la recuperació i comprensió del passat col·lectiu amb l’activisme antifranquista i feminista: va formar part del grup de Dones Universitàries i va ser membre de la clandestina Junta Democràtica. Com recorden les persones que la van conèixer, es va manifestar sovint per la «llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia» i, en paraules d’un dels seus companys, Pedro Ruiz: «conduïa un dos cavalls, entrenat tant per arribar a les immediacions dels jaciments, travessant estrets camins, com per a contenir caixes de pamflets que s’havien de repartir». Va morir prematurament a València l’any 1994.