Considerada per ella mateixa com a «tímida, independent i un punt àcrata», Trini Simó creix en una família sense gaires recursos però amb certa cultura, formada per cinc fills i la mare, ja que es va quedar òrfena de pare als set anys; el 1955 se’n va a París per a cuidar xiquets durant un any, un fet fonamental en la seua biografia, ja que li va permetre conèixer uns aires de llibertat inimaginables sota les autoritats franquistes. En tornar, estudia Història i el 1969 es doctora amb una tesi sobre el modernisme valencià a la Universitat de València, però n’és expulsada quan van començar les mobilitzacions dels professors no numeraris contra el règim. Poc després esdevé titular de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, on impartirà classe d’història de l’arquitectura i l’urbanisme fins a la seua jubilació. Mare de tres fills i divorciada, compagina la criança amb la docència, la recerca i diversos activismes. Sovint va mostrar el seu escepticisme amb els partits polítics però, alhora, es va implicar intensament amb nombrosos moviments socials, especialment aquells relacionats amb la reivindicació del patrimoni urbanístic, natural i agrícola. Paral·lelament, i a partir dels anys setanta es vincula al moviment feminista, tant des de l’Ateneu de València, on formarà part de la Subcomissió de la Dona, com des de la Universitat, on el 1976 va fundar i presidir l’Associació de Dones Universitàries. Participa del Movimiento Democrático de Mujeres i, en una entrevista, recorda «la primera manifestació feminista […] la gente es burlava de nosaltres perquè defensàvem les dones al carrer. Allò era inaudit a València. Ens miraven com si fòrem extraterrestres!»; en aquells moments també comença a escriure alguns articles sobre feminisme en El País, per exemple sobre la conveniència d’espais de debat no mixtes.
Trinidad Simó Terol
(València, 1935- 2 d’agost de 2020)
És autora del monogràfic La arquitectura de la renovación urbana en Valencia (1973) prologat per Joan Fuster, qui la vincularà amb el vessant crític i progressista de la cultura valenciana de la postguerra avançada. A més, és col·laboradora habitual en revistes, com ara Papers, Estudios Pro-Arte, Debats, Descobrim la Ciutat, Guadalimar, Andaina i Lápiz. Ara bé, com ella mateixa va afirma: «Escriure als periòdics ha sigut sempre, per a mi, molt important, perquè hi podia dir la meua. És que, si no, estàs excessivament silenciosa davant de les coses que estan passant i amb les quals no estàs d’acord». De fet, ja el 1974 comença a publicar a Las Provincias articles en defensa de la Devesa del Saler, on aportarà arguments de pes que serviran com com altaveu de les reivindicacions de «El Saler per al poble», organització que ella mateixa va impulsar i que actualment es pot considerar com el primer moviment ecologista massiu estrictament valencià; el seu impacte va aconseguir despertar la consciència de bona part de població a l’hora de preservar el patrimoni natural. Després vindria la campanya «El riu es nostre i el volem verd», que també va comptar amb el suport de Las Provincias contra el projecte de convertir el llit del Túria en una autopista i que finalment va acabar en el jardí més gran de la ciutat; però l’any 1987, en plena Batalla de València, Simó deixarà de publicar en aquest mitjà perquè «ja no m’hi trobava a gust» i passarà a ser col·laboradora del Levante.
A més de formar diverses generacions d’arquitectes, Trini Simó va ser una filòsofa compromesa amb el seu context més immediat i va posar els seus coneixements, la seua experiència, la seua capacitat per trobar solucions sostenibles i la seua honestedat intel·lectual al servei de la defensa dels espais urbans i periurbans que, des dels anys setanta ençà, s’han vist amenaçats: el Jardí Botànic, Natzaret, La Punta, Ciutat Vella o el Cabanyal-Canyamelar seran els protagonistes de molts dels seus estudis, com ara els llibres Valencia centro histórico. Guía urbana y de arquitectura (1983) on va documentar la riquesa (i el deteriorament) d’intramurs en un moment on els enderrocaments d’edificis històrics eren continuats o El Cabanyal. Un barrio patrimonial a rehabilitar (2014), on proposa la recuperació sense destrucció d’aquesta zona. Tant els seus treballs com la seua presència en diverses plataformes i col·lectius no només han funcionat com a eines de divulgació sobre el valor del patrimoni comú, sinó que han generat identificació i estima envers ell; també han contribuït al desenvolupament d’alternatives urbanístiques respectuoses amb les persones, la història i l’ecologia alhora que han explorat maneres eficaces d’organització i empoderament veïnal contra l’espoliació; i és que, com ella mateixa reconeixia: «en el fons, quan jo escric alguna cosa, intente reforçar la lluita ciutadana».
Trini Simó va ocupar el càrrec de Directora General d’Activitats Artístiques de la Generalitat Valenciana el 1983, però va dimitir als pocs mesos. La seua trajectòria i el seu compromís la van convertir en un referent i la Universitat de València li va atorgar el premi Vicent Ventura l’any 2006; el 2015 se li van dedicar diversos homenatges i el 2017 l’Ajuntament de València la va nomenar filla predilecta per la seua defensa del patrimoni arquitectònic, per les seues aportacions a favor d’una ciutat millor i per la seua contribució a la igualtat des del feminisme. Va morir a València el 2 d’agost de 2020.
