V Workshop d’Identitat i Cultura de la Fundació Nexe

La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries: referent efectiu o paper mullat?

De l’Atlàntic als Urals, de l’Àrtic a la Mediterrània, el continent europeu és un mosaic complex de pobles, cultures i llengües. S’hi parlen més de 200 idiomes, pertanyents a diverses famílies lingüístiques. Les parles d’Europa presenten situacions demogràfiques, polítiques i sociolingüístiques heterogènies, condicionades per la grandària de les comunitats respectives i per la seua història. En efecte, els estats europeus s’han configurat sobre la base de les llengües nacionals, dotades de totes les prerrogatives juridicopolítiques, en alguns casos amb un nombre de parlants inferior als que té el català. Els beneficis polítics han ampliat l’abast social d’aquestes llengües d’estat i n’han afavorit el desenvolupament formal. Per contra, hi ha modalitats lingüístiques bandejades dels processos de construcció nacional, exposades al deteriorament i a l’amenaça d’extinció.

D’aquests desequilibris es feu càrrec el Consell d’Europa (CE), la més veterana de les institucions europeistes. Creat el 1949 a Estrasburg, on radica la seu, el CE integra 46 estats membres, tots els del continent, tret de Rússia i Bielorússia, a més de Turquia i els països caucàsics. Mirant de cohesionar aquest continuum, el CE aprovà el novembre de 1992 la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, amb l’objectiu de protegir legalment les llengües que no tenen rang estatal i promoure’n l’ús en tots els àmbits socials. Ara bé, vist que el CE no té un poder efectiu supranacional, els estats membres han seguit polítiques diferenciades davant la Carta: subscriure-la i ratificar-la, el cas d’Espanya; subscriure-la però sense protocol de ratificació, el cas de França; o quedar-ne fora, sense adherir-s’hi, el cas de Turquia.

Val a dir que la Carta és un text breu. Consta de 23 articles estructurats en quatre parts: 1. Definicions; 2. Objectius i principis; 3. Mesures de protecció i 4. Aplicació. En aquest darrer apartat, la Carta preveu que s’emeten cada tres anys informes sobre cada estat membre, relatius al grau d’acompliment dels apartats segon i tercer, és a dir, dels objectius d’equiparació de les llengües a protegir i de les accions específiques impulsades en cada país, en els àmbits de l’esfera pública.

Aquest Vé Workshop del Lab d’Identitat i Cultura de la Fundació Nexe pretén analitzar els fonaments teòrics, els resultats assolits, així com els reptes de futur que planteja la Carta. El debat s’obri a una extensa nòmina de qüestions, des de les bases conceptuals i la terminologia que fa servir la Carta en si, fins a l’anàlisi particular de cada llengua, vista la sèrie històrica d’informes particulars que s’han succeït des del 1995, passant per l’eficàcia política d’aquests informes o el seu impacte en l’opinió pública de cada estat membre del CE. Per a tractar aquestes i altres qüestions hem reunit experts de diverses llengües minoritzades. El contrast d’uns altres contextos sociolingüístics, entre si i amb la situació del català i les altres varietats minoritzades dins l’Estat espanyol, ens oferirà una visió de conjunt, imprescindible per a avançar cap a una Europa més plural i més justa.

Aquest contingut i la Fundació Coppieters compten amb el suport financer del Parlament Europeu. El Parlament Europeu no es fa responsable del contingut del vídeo ni de les opinions dels ponents.