El ressò de les ombres

Per Maitane Vea

Durant segles, és sabut, la història ha sigut escrita per i per als homes. S’han descrit al detall grans fites històriques i enaltit els personatges masculins. Mentrestant, s’ha soterrat en les ombres del temps les grans dones que han format part del nostre passat i sense les quals hui no seria possible el nostre present.

Per sort, el segle XX va marcar un abans i un després. El moviment feminista va començar a prendre forma i es consolidà en ocupar espais que semblaven vetats, com els carrers i l’àmbit acadèmic. En la dècada dels 50, gràcies a la Segona Onada Feminista, aparegueren els Estudis de Gènere als EUA i Anglaterra. Aquests es desenvoluparen com un camp interdisciplinari que posà el focus d’estudi en la dona, el feminisme i els col·lectius LGTB, va obrir múltiples àrees d’investigació fins aleshores ignorades i fundà corrents com la Història de les Dones. Des de llavors, gràcies als esforços de nombroses investigadores, fonamentalment, s’han fet passes cap a la reivindicació de les figures femenines en els processos històrics de diverses disciplines. Tot i això, hi ha camps com el de la Història que encara hui coixegen. Per exemple, en parlar de desenvolupament capitalista i la industrialització encara es conceben les factories com a espais eminentment masculins però, si filem prim, hi distingirem una incorporació progressiva i fonamental de les dones al sector.

En la segona meitat del segle XVIII s’inicià a Europa el procés de mecanització i d’innovació tecnològica que configurà noves estructures socials marcades per la delimitació d’un espai públic i d’un altre de privat. S’expulsà per complet la dona de l’àmbit públic per a relegar-la a la llar al mateix temps que es provà el que algunes autores com Guiomar Vargas denominen “ideal de domesticitat”. La identificació de la dona amb l’àmbit domèstic ha sigut una constant al llarg de la història i aquest nou sistema de producció cimentà encara més una estructura social que basava la identitat femenina exclusivament en el matrimoni i la maternitat. Un ideari que, en el cas espanyol, no feu més que enfortir-se gràcies a la dictadura franquista. Mentrestant, l’home quedava dibuixat com a manteniment i pilar familiar; l’obrer que amb el seu esforç guanyava el jornal a la fàbrica i lluitava als carrers contra l’opressió burgesa.

No obstant això, nombrosos projectes sobre el treball i l’organització obrera femenina desmenteixen aquesta lectura de la realitat; en sectors com el tabac, el tèxtil o la confecció el protagonisme de la dona va ser indiscutible. Per contra, aquests sectors no han rebut tanta atenció com les conegudes com a indústries pesants (les drassanes, els alts forns, les mines, etc.). En aquests àmbits, si furguem una miqueta, trobem una implicació fonamental de les dones com a treballadores i familiars de treballadors. Hem de posar l’accent en la importància dels familiars perquè el model paternalista característic de la Revolució Industrial lligava de forma indissoluble la fàbrica i la vida privada. Així, cada empresa oferia serveis complementaris que involucraven a les famílies amb polítiques socials que fomentaven la pau i generaven sentiments d’unió entre empresa i empleats: es construïren habitatges obrers, s’organitzaven activitats festives, es proporcionaven serveis sanitaris, es crearen economats i menjadors i molts més serveis que asseguraven la lleialtat de famílies senceres que depenien del lloc de treball del pare.

En el referit a l’ocupació femenina fora de la llar, el règim franquista posà grans obstacles fins a la dècada dels 50, quan va començar un procés d’obertura de cara a l’estranger que el dugué a iniciar diversos canvis. Entre ells, la regulació del treball femení que va permetre a moltes dones integrar-se oficialment en el sistema productiu encara que amb grans limitacions. Per exemple, el Decret 11398 de 1957 sobre “Indústries i treballs prohibits a dones i menors per perillosos i insalubres” assenyalava quin tipus d’ocupacions havien de quedar vetades a les dones pel seu “caràcter penós, perillós o insalubre”. En línies generals, encara que en aquest decret no s’enumeraven totes les indústries com a tals, quedava clara la prohibició de formar part de les considerades indústries pesants. Tanmateix, les dones s’hi van incorporar en els serveis complementaris abans esmentats, com ara els menjadors, els economats o la infermeria. Després arribaren també al secretariat i l’administració i noves àrees. Tot i això, en la majoria dels casos feien funcions molt mecàniques, de poca especialització i, quasi sempre, en condicions laborals inferiors als seus companys homes; problema que, malgrat els grans avanços aconseguits, encara hui arrosseguem.

Igualment, la gran majoria de les dones no comptaven amb una formació mínima i, generalment, només s’ocupaven al mercat de treball durant la joventut i la fadrinesa; en casar-se o, a tot estirar, en tindre el primer fill, deixaven les seues ocupacions per a dedicar-se plenament a la família i acomplir amb la seua comesa d’esposes i mares abnegades. De fet, amb la pèrdua dels drets conquerits durant la República, el permís explícit del marit esdevingué un requisit indispensable per a treballar i limità significativament la presència de la dona en el sistema de producció. Per tant, el treball femení estaba lligat, al seu torn, a una qüestió de classe, ja que únicament les famílies amb menys recursos i major necessitat permetien que les seues benvolgudes esposes o mares isqueren a guanyar-se un jornal.

No va ser fins a les últimes dècades del segle XX quan aquesta situació començà a canviar de debò. Els anys de dictadura arribaren a la seua fi i la crisi del petroli van fer eixir als carrers no solament els treballadors industrials i les treballadores, sinó també les esposes que veien perillar el manteniment de les seues famílies. Ara sí, la Quarta Onada del feminisme s’obri camí per tot el món. És l’hora de recuperar l’espai públic, nosaltres també ens tirem als carrers i hem començat a despertar de la letargia. El camí ha sigut llarg i encara és molt el que queda per davant però hem aprés a no callar, no hi ha por. Ens espenta el record i la força d’aquelles que durant anys van romandre a l’ombra de l’oblit.

Maitane Vea és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe i graduada en Història