Obituari. Un senyor sociòleg

[Aquesta entrevista fou publicada al número 138 de la revista El Temps, el 9 de febrer de 1987. En homenatge a  l’entrevistat, que va faltar el passat 25 d’octubre de 2019, el mateix mitjà l’ha tornada a publicar. La Fundació Nexe ens en volem fer ressò i honorar aquesta conversa entre Toni Mollà i Rafael Ninyoles, fonamental per comprendre un sociòleg valencià cabdal.]

Per Toni Mollà

OBITUARI | Un senyor sociòleg

El sociòleg Rafael L. Ninyoles (València, 1943) ha faltat als 76 anys. Personatge clau en la reconstrucció del País Valencià, ha estat una de les figures més actives en l’àmbit acadèmic i en el pensament, a través de les desenes d’obres que ha publicat. Rescatem aquesta entrevista que li va fer Toni Mollà en el número 138 d’aquest setmanari, publicat la segona setmana de febrer de 1987, a propòsit de la seua crítica al llibre De Impura Natione, assaig de Damià Mollà i Eduard Mira, que va guanyar el premi Joan Fuster d’Assaig dels Premis Octubre, impartits per l’editorial Tres i Quatre. L’entrevista, però, també era biogràfica, per la qual cosa ens serveix per recordar totalment l’abast acadèmic i intel·lectual de Rafael. L. Ninyoles.

Rafael L. Ninyoles és una peça clau en l’entramat de la sociologia al País Valencià. Atent a aquesta realitat, analitza ara l’èxit del llibre De Impura Natione el paper que ell adjudica a l’obra en l’actual debat sobre el nacionalisme valencià i les peces que defineixen aquest moviment ara mateix.

Rafael-Lluís Ninyoles i Monllor, nasqué el 1943, començà a reflexionar sobre la qüestió nacional al col·legi dels Jesuïtes de València —com Alfons Cucó, com Manuel Ardit, com Lluís Aracil, com Eliseu Climent, com Josep-Vicent Marqués… L’any 60 començà els estudis de Dret també a València, com Eliseu Climent, com Josep-Vicent Marqués, com Lluís Aracil, com Josep-Lluís Blasco… El 1963 militava en la Unió Democràtica del Pais Valencià (UDPV) i el 1968, als 25 anys, publicà el primer llibre, L’opinió pública. Al llarg de la seua extensa obra ha reflexionat sobre diferents aspectes de la realitat social del País Valencià. Ara, als 43 anys, ens comenta, atent i educat, les seues reflexions sociològiques sobre temes ben candents al país.

— Tu formes part d’aquella colla inicial de joves universitaris nacionalistes. En quina mesura valores la influència dels professors catalans, com ara Tarradell, Reglà, Dolç o Nadal, que ensenyaven a la Universitat de València?

—Mira, no dubte que aquests foren importants; però van treballar a Filosofia i Lletres i, per tant, no van ser professors meus. En mi, va influir decisivament Francisco Murillo, que era granadí. Murillo m’aportà la perspectiva sociològica —ben diferent, a la historiogràfica lligada a Vicens Vives, que era la d’aquells. Pensa, a més, que Murillo va ensenyar sociologia quan la sociologia encara no estava institucionalitzada. A mi, concretament, em va fer entendre conceptes com ara l’autoodi, aspectes sobre el nacionalisme, etc.

—Havies entrat a la Universitat l’any 60 i ben aviat, l’any 63, comences la teua militància política organitzada en la Unió Democràtica de! País Valencià, amb Vicent Miquel i Ernest Sena…

—Sí, però fou un grup al qual vaig pertànyer molt poc de temps. Tin en compte, per exemple, que una persona atea —agnòstica, a efectes teòrics— i més prompte esquerrana, tenia molt poc a fer en un grup de tendència confessional. De totes maneres, en el moment que hi entrà Ruiz Monrabal me’n vaig eixir jo. Però, sí, l’acta de constitució, el reconeixement internacional, el vaig signar jo.

—Ben prompte, també, comences a produir llibres. De fet, el primer el publiques als 25 anys. Quines obres destacaries de la teua producció?

—En destacaria tres. Primer, L’opinió pública, perquè fou el primer treball sobre aquest tema publicat a l’Estat espanyol. En segon lloc, Cuatro idiomas para un estado, perquè és l’únic llibre que fa una proposta comparativa de les diferents llengües de l’estat i del nacionalisme lingüístic espanyol. I en tercer lloc, Madre España, perquè és l’únic llibre que ha abordat el tema del nacionalisme espanyol. Hi havia gran quantitat de literatura nacionalista espanyola i nacionalista perifèrica, però no hi ha cap altre llibre sobre el nacionalisme espanyol des d’unes bases socials. Per a mi, aquest llibre és molt important perquè estudia la morfologia d’aquest tipus de pensament, la seua gènesi, les seues tendències intel·lectuals i la seua pràctica política —que arriba al feixisme— i les seues propostes de futur. Propostes que, per cert, perduren, actualment, a través del diari El País.

— Vas publicar assíduament al diari Madrid. Qui t’hi vinculà?

—Juan Ferrando Badia, deixeble de Francisco Murillo, fou qui em presentà a Calvo Serer, i a partir d’aquell moment hi vaig publicar fins la desaparició del diari.

—Hi col·laboraven altres valencians?

—Sí, hi havia, sobretot, Paco Burguera. Després, Manuel Vicent i, ja més esporàdicament, Brosseta, Lluís Aracil i Pedro de la Peña, crec recordar.

—Si no estic mal informat, vas rebre una «beca» per viatjar als EUA durant un mes…

—Estàs ben informat. Eren unes beques que donaven a la gent jove diguem-ne intel·lectualment o políticament més activa. Hi vaig viatjar amb un grupet de gent, sí.

—Recordes algun company de viatge?

—Recorde que hi venia Cebrià Ciscar, sí.

—I què hi fèieu?

—Eren uns viatges peripatètics. Jo vaig estar a la Universitat de Princeton, a Louisiana, a Nova York, a Washington. Bé, doncs… hi visitàvem universitats i teníem estatges amb estudiants d’allà; com els empresaris, hi visitaven empreses.

—També hi anaven becats, els empresaris?

—Sí, clar, clar. Recorde que hi anà Colomer, el de Lanas Aragón.

—Qui us becava, si no és una indiscreció?

—No, no. Pagava el Departament d’Estat dels EUA.

— I la intencionalitat política de la beca?

—Home, supose que seria amb la intenció de preparar el camp per a aquells possibles líders o… i per mantenir un coneixement més estret d’aquests davant d’un previsible canvi polític ací a l’Estat espanyol. Supose que entrava també —supose— dins els designis de la CIA d’assegurar-se els beneplàcits dels futurs dirigents polítics, he, he, he.

—I per què te’n rius tan degust?

—És que tot allò era molt divertit, era un món en què podies pensar de tot.

—Ho pensàveu tot? Sabíeu qui us ho pagava?

—És clar, sabíem que pagava el govern dels EUA, clar que sí. Recorda allò del Faust: «Él bon alemany no pot veure els francesos, però beu amb gust el seu vi».

—I sabíeu que estàveu predestinats a ser líders?

—Jo no, jo no ho sabia; però, a més, amb mi s’han equivocat. Els líders previstos no s’han complit.

—Sembla que, en la vostra colla, tot ho teníeu previst. Sembla que tot estava dissenyat: qui havia de ser l’historiador del país, l’economista, el sociòleg… Per què no refem l’organigrama?

—Ha, ha, això té gràcia. Home, no estava planificat, certament. Si fórem als EUA podríem parlar de grups de pressió, de camarilles i tot això; però en un país menut com el nostre, quan parlem d’un món com el del nacionalisme s’ha de parlar del metge, de l’apotecari, del capellà… Però, és veritat, hi havia una certa distribució del treball. Cucó i l’Ardit havien de ser els historiadors; Pérez Casado fou el primer bon economista, Josep Lluís Blasco, el filòsof…

—Eliseu Climent?

—Home, l’Eliseu era l’organitzador, el gerent, el…

—Més noms i cognoms?

—Sí, hi havia Vicent Miquel i Diego, que era l’especialista en relacions amb el Vaticà, amb l’església i tot això. Era un món que en aquell moment ens preocupava molt, fins i tot als més rojos. Pensa que els ateus, com el Serneguet, el Valerià Miralles o jo mateix, anàvem al Sant Calze a repartir papers per seguir les misses en valencià. Però és que llavors les relacions entre les diferents famílies ideològiques eren molt estretes i cordials. Per exemple, fixa’t: l’any 63, vam trobar que calia a la UDPV un reconeixement internacional. I, clar, van venir a inspeccionar-nos in situ la configuració i la infraestructura del partit. Concretament, va venir d’Itàlia el secretari general de les Joventuts de la Democràcia Cristiana italiana —que era tot un personatge— i, clar, nosaltres hi ens jugàvem molt. Llavors, vam demanar a Moròder, que era simpatitzant nostre i secretari de l’Ateneu Mercantil, que ens deixàs un local. I vam pactar amb l’amic Eliseu, que ell, per fer-nos quedar bé, aportaria a la reunió els afiliats del PSV, i també ho feren altres nacionalistes d’altres grups. L’assistència a la reunió —clandestina— fou tal que, a les 10 de la nit, hi havia tot un local ple de gom a gom. I, clar, tots ens presentàvem com a militants de la UDPV. I aquell italià es quedà atònit i va dir: bé, jo dubte que a la mateixa Itàlia es convoque una reunió de militants de la Democràcia Cristiana i hi assistesca tantíssima gent. I nosaltres no ens coneixíem ni els uns als altres, ha, ha, ha.

—Professionalment, has estat professor de Sociologia de la Facultat d’Econòmiques, sociòleg de la Diputació de València des dels temps de Perelló, sociòleg de la Secretaria Tècnica del Consell…

—Sí, treballant a la Diputació vaig signar —bé, el vaig redactar— el manifest d’adhesió dels funcionaris de la Diputació al Consell, i després vaig passar a treballar com a sociòleg del gabinet d’Albinyana, fins que, per unes declaracions en què jo insinuava que el Consell no tenia una política lingüística, Albinyana em va expulsar —o cessar. Com que jo no era un càrrec polític, sinó un funcionari, doncs vaig tornar a la Diputació i punt.

—En el pròleg a Idioma i prejudici, Fuster apunta que amb Ninyoles podem començar a veure el problema de la llengua d’una altra manera. Quina?

—No sé com ho definiria el mateix Fuster. Ara, jo pense que el que aporten de nou els meus llibres és una metodologia, uns recursos, unes tècniques i uns conceptes de diferents disciplines. El meu plantejament és de caràcter psicosocial, de sociologia del coneixement, de sociologia estricta, i crec que això fou una novetat en aquell moment respecte a llibres més estàndard sobre, diguem-ne, sociolingüística o nacionalisme.

—La primera formulació del nacionalisme valencià modern és de la vostra primera època. M’agradaria que m’explicasses el paper que hi juga Joan Fuster i quin era el vostre.

—Fuster, en el Nosaltres els valencians, va saber explicar una sèrie d’inquietuds, d’idees, que eren les del moment. Crec que fou, en cert sentit, deixeble de les idees de Vicens Vives i de Reglà. Però entre Fuster i nosaltres es produïa un intercanvi freqüent de punts de vista en les reunions setmanals en el bar Los Pajaritos i després en les cafeteries Oltra i Oest, que van substituir les tertúlies en casa l’Adlert i el Casp.

—En un paper teu he llegit que Fuster era un ideòleg globalitzador, de transició, Pots explicar-ho en vernacle- col·loquial?

—Sí, vaig fer aquesta afirmació en el llibre Catalunya, tres generacions, en resposta a un text de Fuster del 68. Crec que Fuster va arrogar-se, arbitràriament i abusivament, una representació global del país. I Fuster havia proposat una sèrie d’interpretacions que estimulaven l’orientació d’interessos teòrics i pràctics de molta gent. Però, alhora, molts dels assumptes tractats per ell demanaven una revisió d’urgència: la invertebració del país, el dualisme insoluble, el tòpic de la inexistent burgesia, el substrat agrari d’aquella societat —que llavors s’industrialitzava a un ritme superior que qualsevol país europeu—, etc. Els aspectes crítics —antiideològics— havien de deixar pas a unes altres interpretacions socials i polítiques. Que aquestes no hagen prosperat amb igual poder aglutinant no es deu a les excel·lències del rebregat Nosaltres de Fuster, sinó a una propensió mítica comprensible en tota clientela nacionalista.

—Fuster ha estat més que el Nosaltres els valencians…

—I tant, clar que sí. De fet, Fuster no ha estat només un intel·lectual d’inqüestionable vigor, sinó que ha estat l’intel·lectual de fora del sistema que més poder fàctic ha arribat a acumular al llarg de les dues últimes dècades. Fuster no és un Aranguren qualsevol o un intel·lectual, diguemn-e, incontaminat. L’anàlisi d’aquest poder extrasistema en la configuració d’opcions havia de comptar amb la seua dimensió d’home-organització.

—Bé, d’acord, però una homeorganització no és suficient. Com es reprodueix aquesta ideologia fusteriana?

—Home, no hem d’oblidar el paper decisiu d’Eliseu Climent, com a gerent orgànic d’aquest país. Jo pense que la infraestructura del fusterianisme nacional ha estat, sense comparació, la més sòlida i la més eficaç de l’oposició a l’antic règim: afiliacions, subscriptors, mobilització de recursos, simpaties personals i monetàries, canals de difusió d’opinió: editorial, butlletins, llibreria, associació cultural, cursos de llengua i, ara, revista com aquesta. Això és poder real —no simple influència personal o ideològica— sobre un contingent humà que ha pogut vertebrar un sector nacionalista i ha configurat l’alternativa, diguem-ne, ortodoxa. L’equació nacionalisme-fusterianisme ha funcionat amb frescor intacte durant un quart de segle. I ho prova, per exemple, que el llibre de Mollà-Mira, De Impura Natione —no pas casualment darrer premi d’assaig Joan Fuster— subratlle i subscriga acríticament el mateix clixé. Per a bé o per a mal, aquesta realitat ha desmobilitzat, al meu entendre, moltes inquietuds i ha distanciat gent que se sentia incòmoda dins aquest motle intel·lectual.

—En uns altres escrits teus assenyales la vocació pública de la sociologia valenciana. Tanmateix, sembla que esteu molt callats. Per què? No teniu res a dir? No ho voleu dir? Què passa?

—Els meus llibres continuen venent-se i llegint-se. Ara bé, em sembla que en la situació actual hi ha, d’una banda, una mena de monopoli dels canals nacionalistes i, de l’altra, l’oferta d’uns altres canals que no interessen massa perquè incideixen en un circuit de públic amb interessos que no són aquells. Per això, per a mi, no es tractaria tant d’un silenci sobre uns temes que ens preocupen, sinó d’una pressió ambiental perquè unes determinades interpretacions i aportacions no isquen al debat públic en l’actualitat. Hi ha determinats temes que ressusciten, com ara el nacionalisme frontissa Mollà-Mira o la ideologia bilingüista i, en canvi, continuen sense debat aportacions més serioses sobre el tema. Crec que el suposat debat que s’ha provocat en la societat valenciana amb motiu del llibre De Impura Natione no és el debat que caldria, perquè és un debat que no analitza els factors social reals en joc i continua en un pla purament elucubratiu, mític, fals. De fet, llança una proposta d’ambigüitat conjuntiva.

—Bé, bé, som-hi, anem a pams. Explica, per favor, i a poc a poc, si et va bé, per què no és el debat que caldria.

—Pròpiament, el que hi ha és un debat polític immediat, determinat per alternatives concretes, del moment. Mira, et repetiré el que ja deia a Madre España: tots els llibres d’introspecció col·lectiva que es plantegen: què som? o qui som? són, prou irònicament, llibres de circumstàncies; és a dir, llibres publicats al recer de les conjuntures polítiques immediates i la pretensió de profunditat que sembla animar-los contrasta amb les urgències del context que els determina. L’immediat èxit que solen obtenir certifica una situació de premures i d’interessos del moment. Abans eren els llibres d’Ortega, dels regeneracionistes espanyols —o fou Notícia de Catalunya de Vicens Vives o el Nosaltres els valencians de Fuster —i ho és ara el llibre de Mollà-Mira. Tots ells s’inscriuen, en última instància, en aquesta línia d’assaig introspectiu d’indagació ontològica que, al nostre país, ha estat la inevitable rèplica dels plantejaments nacionalistes espanyols. El problema, però, rau sempre en què els seus autors acaben contagiant-se de l’estil mental i del discurs de l’adversari. Al meu entendre, els plantejaments en què recolza aquest debat no aporten res que no s’evidenciàs ja com a fals fa 2.500 anys en la concepció filosòfica de Parmènides. De fet, la preocupació per trobar una resposta al què som? recolza en les nocions d’essència i substància, personalitat col·lectiva, etc.

—Digues-me, digues-me…

—El llibre de Damià i d’Eduard ens situa davant d’un problema polític les causes més profundes del qual se’ls escapen —deliberadament?— als autors. En aquest sentit, el llibre és un llibre oportunista. Pense, això sí, que pot, ben bé, complir un gran paper ideològic omplint el buit de pensament nacional de la dreta valenciana produït arran de la transició democràtica. En els darrers anys, l’única proposta presentable de país era la mantinguda per la intelligentsia antifranquista i pels sectors progressistes. La dreta mai no havia pensat sobre la pròpia societat en termes diferents als ideòlegs del franquisme o del liberalisme espanyol de caire regionalista. El llibre De Impura Natione pot omplir aquest buit de pensament de dreta.

—Sí, sí, però resulta que el llibre està presentant-se com una reformulació global del nacionalisme, com la nova bíblia nacional…

—Mira Mollà, el llibre de Mollà {Damià)-Mira no introdueix elements nous als punts de vista dels, posem per cas, Diego Sevilla o Juliàn San Valero per no anar-nos més lluny. Això sí, en modernitza el vocabulari i hi assumeix alguns aspectes àcids del conflicte com ara la unitat de la llengua catalana —cosa que, per cert, ja havia fet la nostra oligarquia noucentista, per exemple Teodor Llorente. El progrés, és clar, em sembla formidable si comparem els escrits del patriarca amb els de la seua successora en el diari Las Provincias, María Consuelo Reyna. En suma, la tesi en qüestió possibilita una legitimació conservadora i una praxi política de dreta menys atàvica que la rellançada en l’època de la transició. Això, si ho aconsegueixen, serà un mèrit dels autors.

—Un moment… has dit que es tracta d’un llibre, d’uns llibres —la col·lecció introspectiva— que responen a necessitats concretes del moment, i això no és una de les característiques principals de l’anomenada literatura groga?

—Ha, ha, ha, ha…, això ho dius tu, he, he, he…

— Vull dir, aquella literatura que et reflecteix, que t’ofereix allò que desitges, que et fa d’espill màgic, que…

—Probablement, sí. Jo el que afirme és que es tracta d’una literatura en què les anàlisis socials no constitueixen l’objectiu. No es proposen d’esbrinar la realitat complexa, sinó que procuren un altre tipus de satisfaccions, que cobreixen un altre tipus de necessitats tant en l’autor com en el lector.

—Escolta, en els agraïments del llibre apareixes en capçalera, Quines coses t’han d’agrair, doncs?

—Bé, el llibre ja ha rebut tota mena d’elogis. Per tant, no n’afegiré més que els que puga haver explicitat Gonzàlez Lizondo, per exemple. Allò que poden agrair-me és una discrepància, diguem-ne, constructiva en els termes i els dilemes reals que porte a una oferta sobre noves vies per tal d’eixir de l’impasse en què ens trobem.

—Tanquem el tema, si et va bé, parlant del blaverisme. És que m’ha sobtat la manera en què Mollà-Mira tracten aquest fet. Què en penses?

—Es tracta d’un fenomen en què els ingredients bàsics són l’anticatalanisme, antiintel·lectualisme, el conservadorisme social, l’apel·lació als elements emocionals i acrítics de les masses, la xenofòbia, el localisme, el recurs al pensament estereotipat, la demagògia…, i darrere del qual hi ha sectors socials dominants de la ciutat de València d’un moment històric en què se senten en perill i que recolza, socialment, en les classes mitjanes, que també se senten amenaçades pel canvi polític i les transformacions socials de les darreres dècades. Per tant, és un fenomen que cal estudiar des de la psicologia de masses i no banalitzar- lo, com es fa ben sovint.

—I amb aquest panorama, què hi fan els filòlegs, per exemple, parlant-ne?

—Bé, a mi em sembla que l’anàlisi del blaverisme no és una qüestió filològica, ni científica; és un problema sociològic, un problema polític molt important, respecte al qual els filòlegs no tenen res a dir.

—Parlem de l’època que assenyales, dels anys de la transició. Per què hi fracassà el nacionalisme valencià?

—En principi, he de dir-te que molts elements del nacionalisme impregnen el nou sistema. I que, sense haver hagut un moviment nacionalista, ara no arribaríem ni tan sols al reconeixement de l’ensenyament obligatori de l’idioma o a l’extensió de la llengua estàndard. El pensament nacionalista ha cobert fins ara l’esfera de legitimació ideològica o simbòlica a nivell intel·lectual. No obstant això, en la transició va produir un important drenatge dels quadres polítics i intel·lectuals. D’altra banda, hi havia la mateixa situació social, el que ara en diem la societat civil, amb una trama social distinta a l’aconseguida en societats amb tradició industrial com ara el País Basc o Catalunya, el nivell de pertinença a associacions voluntàries, la cohesió extrasistema, el grau de mobilització ciutadana, la cultura cívica, etc. Per exemple, en gran part els mecanismes de substitució lingüística encara responen ací als d’una societat rural pre-industrialitzada, com també les formes de consciència lingüística més esteses. No es tracta, però, d’una societat invertebrada —del tipus Ortega o Fuster— sinó d’una estructuració civil que entra en crisi en el mateix període del canvi polític. El nacionalisme, però, fracassa com a opció política articulada en termes de partit; però, no obstant això, cal tenir en compte que el nacionalisme té una articulació associativa, de gran influència i operativitat, que actua d’aglutinant de tot un moviment precedent que ultrapassa els límits del simple joc de partits o electoral.

—Vol dir que el discurs nacionalista no era l’adequat a l’estructura social del país?

—Clarament, la meua opinió és aquesta: jo no he intervingut en el discurs nacionalista —en absolut. Jo he tractat de donar una interpretació de la societat en distints aspectes. Això és el que m’ha preocupat al llarg de la meua obra, entendre per on anava la societat. El discurs nacionalista, al meu entendre, va restar intacte en les mateixes premisses en què el deixà Joan Fuster.

—L’objectiu dels nacionalistes és la construcció social de la nació, no?

—Mira, el discurs nacionalista és un problema dels ideòlegs nacionalistes. Jo puc ser nacionalista, però jo no sóc un ideòleg. Sóc només un sociòleg de formació positivista. Això no vol dir que no s’haja fet una lectura nacionalista de les meues obres, o marxista, o que l’Ernest Lluch haja dit que jo era l’ideòleg orgànic del PSAN. Però, tot això són lectures posteriors.

—Contesta’m a una pregunta que es feia Josep-Vicent Marqués fa una temporada: per què els valencians diem tantes bestieses sobre nosaltres mateixos?

—I què s’hi contestava?

—Em sembla que hi restava perplex…

—Bé, els valencians hem dit tantes bestieses sobre nosaltres mateixos perquè ens resistim a viure les evidències.

—De les aportacions noves de Joan-Francesc Mira, de Josep Guia, de Mollà-Mira, qui diu més bestieses?

—Des del meu punt de vista, aquests papers són purament ideològics. I, clar, les ideologies són racionalitzacions d’uns interessos polítics i de grup que aporten ben poc a la intel·ligència social. Crec que la nota comuna a tots aquests llibres és el fet de situar-se al marge de la societat en què viuen, una mena de renúncia a l’anàlisi de la societat en base només a propostes polítiques o pre-polítiques.

—Per al sociòleg, el concepte de nació és definible?

—Per a mi, el fet que aquest terme s’haja utilitzat durant segles sense arribar a un acord sobre el seu significat, vol dir que es tracta d’un concepte inútil, ideològic; és a dir, massa ambigu i contradictori. Si allò que volem designar és un fet social intel·ligible, és un fet que el concepte de nació o de la pròpia pertinença a una nació varia ostensiblement segons la pròpia definició política i ideològica.

—I el nacionalisme?

—Jo no he descobert encara cap definició empírica del concepte de nació ni del nacionalisme. Hi ha multitud de definicions que resten al marge del meu interès intel·lectual. Ara bé, al País Valencià, el nacionalisme juga un paper indissoluble en les concepcions progressistes i forma part d’una convicció pluralista i democràtica de la vida.

Rafael L. Ninyoles. Imatge d’arxiu El Temps.

–> Per accedir a la notícia original: https://www.eltemps.cat/article/8466/un-senyor-socioleg