LES TRES CRISIS DEL RÈGIM DEL 78

Per Silvey Riera

El 14 i 15 de febrer la Fundació Nexe va participar en la I Escola Sobiranista a Donostia on es va produir un encontre entre diferents organitzacions i fundacions de l’esquerra sobiranista provinents de tot l’estat. Entre les diverses activitats realitzades destaquen les conferències portades a terme per diferents filòsofs i politòlegs com Jule Goikoetxea, Jaime Pastor o Antoni Aguiló. Entre les ponències més cridaneres trobem la de la politòloga i exsecretària general de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, que girà entorn de les tres crisis del règim del 78 i el tancament del cicle destituent que hem viscut durant l’última dècada.

Per a Ubasart tres són les crisis que han estat esquerdant l’Estat espanyol durant els últims deu anys. En primer lloc trobem la crisi econòmica, que ha sigut especialment cruel als països del sud d’Europa on institucions que escapaven del control democràtic han sigut capaces d’imposar les polítiques d’austeritat responsables de l’augment de l’atur, la desigualtat i la retallada constant de drets.

En segon lloc s’al·ludeix a la crisi de representació. A les eleccions generals del 2008 el PSOE i el PP sumarien entre els dos 323 escons dels 350 totals del Congrés dels Diputats concentrant entre els dos partits majoritaris més vots que mai (Romero, 2008). Açò canviaria a partir del 15M i una de les seues dimensions més importants: el «no ens representen», que denunciava l’existència d’un desfasament entre els representants i la ciutadania; i aquests últims entenien que la política s’havia convertit en gestió i administració dels assumptes públics sense cap alternativa que no fora la que s’imposava des de Brussel·les (Vallespín, 2015: 990).

La tercera crisi estaria relacionada amb la qüestió territorial que, malgrat que alguns situen l’inici d’aquesta en la reforma de l’Estatut de Catalunya que va impulsar Pasqual Maragall en 2010 i que el Partit Popular va portar al Tribunal Constitucional on existia una majoria de jutges amb afinitat ideològica amb els populars que van tombar l’Estatut (Sánchez-Cuenca, 2018:108), Ubasart la situa en l’anomenat “cafè per a tots”. Aquest igualament competencial entre les diferents comunitats autònomes va produir que la distinció entre regions i nacionalitats que manifestava la Constitució perguera rellevància com confirma que s’haja anat superant la diferenciació entre estatuts especials — pensats per als territoris històrics — i els estatuts generals (Tapias, 2013:25). A més, la crisi territorial s’agreujaria després de la majoria absoluta d’Aznar l’any 2000. En 1996 Aznar va aconseguir ser president amb el suport decisiu de CiU a canvi d’unes reformes menors en el sistema autonòmic. A partir de l’any 2000 el govern popular va empitjorar les seues relacions amb algunes comunitats autònomes, iniciant un dur enfrontament amb el lehendakari basc Ibarretxe (Aja, 2014:69) i començant un procés de reinterpretació del model autonòmic de manera restrictiva, autoritària i centralista.

Finalment per a Ubasart existeixen dos vectors de canvi en la triple crisi del Règim del 78. El primer estaria relacionat amb la institucionalització de les demandes del 15M i tot el cicle posterior de protestes — “Rodeja el Congrés”, “La Primavera Valenciana”, les marees o les “Marxes de la Dignitat — a través de Podem. El segon vector seria el procés sobiranista de Catalunya iniciat durant l’any 2012 amb l’objectiu d’aconseguir l’autodeterminació i la independència de Catalunya. Des del 2012 a Catalunya s’han celebrat un primer procés participatiu impulsat pel president Mas l’any 2014, la convocació d’eleccions amb caràcter plebiscitari el setembre del 2015 i el referèndum d’independència convocat l’1 d’octubre del 2017. Malgrat això, per a la politòloga estaríem vivint un tancament del cicle destituent iniciat fa una dècada que s’observaria a través de dos fets molt concrets. El primer d’ells seria l’arribada de Podem al govern i el segon la fi de l’unilateralisme per part dels dos partits independentistes més rellevants, especialment Esquerra Republicana, disposada a començar una nova etapa que li permeta aconseguir més suports.

BIBLIOGRAFIA 

Aja, E (2014): Estado autonómico y reforma federal. Madrid. Alianza Editorial. 

Romero, JM (2008): Zapatero repite victoria con más fuerza. El País, 10 de març. 

Sánchez-Cuenca, I (2018): La confusión nacional. Madrid, Catarata. 

Tapias, JA (2013): Invitación al federalismo. España y las razones para un Estado plurinacional. Madrid. Trotta. 

Vallespín, F (2015): “Crisis económica y crisis política” en Torres Albero, C. España 2015. Situació Social. Madrid, CIS. 

Silvey Riera és estudiant de Ciències Polítiques
i col·laborador al Lab de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe