ESTATDÈMIA. NOTES SOBRE ELS IMAGINARIS DOMINANTS EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Per Vicenta Tasa Fuster

Fa uns dies Dani Rodrik es preguntava en un article publicat a Project Syndicate si el món canviarà per la COVID 19 (Will COVID-19 Remake the World?). La seua resposta era que no ho faria de forma immediata. Entrava d’aquesta manera en el debat que es va generar en alguns sectors socials, des dels primers dies del confinament i de manera semblant als primers moments de la crisi de 2008, sobre si la crisi econòmica i social que generarà la resposta a la pandèmia comportarà el final del neoliberalisme i de la hiperglobalització consumista, tot produint una nova societat, diferent de la que hem conegut en les últimes dècades, on hi hauria una reordenació equilibrada i solidària del sistema social, i s’entén que també de l’econòmic i del polític.

La tesi central de Rodrik és que la crisi de la Covid-19, si més no de manera immediata, lluny de generar canvis que puguen millorar les nostres societats, el que provocarà és una crisi de proporcions desconegudes i una acceleració de les lògiques i les contradiccions que hem conegut en les últimes dècades, especialment d’aquelles més negatives.

Fonamenta aquesta tesi en el fet que els estats-nació han respost a la crisi amb criteris nacional-estatals d’acord amb les seues cultures polítiques i els seus imaginaris col·lectius dominants més profunds. I, per descomptat, accentuant les tendències polítiques autoritàries que s’han anat configurant d’ençà de la crisi del 2008. O, el que és igual, en els pròxims anys, la batalla entre sectors de les oligarquies de les nacions-estat, els populismes autoritaris i els internacionalistes neoliberals aniran a més; mentre l’esquerra haurà de fer un esforç enorme per entendre els canvis i per estructurar un programa vàlid i ajustat a les noves realitats.

Confirmaria aquesta reflexió el fet que tot i que els estats estaven avisats que una pandèmia d’aquestes característiques podia ocórrer, com passa també amb les conseqüències del canvi climàtic, la immensa majoria dels estats no van fer res de manera preventiva i, quan s’hi va manifestar, molts estats van actuar tard i de manera inadequada.

És il·lustratiu del que diem que, malgrat que l’Organització Mundial de la Salut ha declarat fa setmanes que ens enfrontem a una pandèmia de dimensions mundials, la totalitat dels estats hagen reaccionat com si fora una epidèmia, com si el virus únicament actuara en l’espai territorial de l’estat, amb discursos i lògiques d’actuació pròpies d’una “estatdèmia”.

Es dirà que és normal. Al capdavall, l’estat és un sistema d’institucions amb poder polític sobre un territori determinat i sobre la població que hi viu en aquest territori. I això és cert. Però, ja no és tan normal que els estats occidentals, aliats i sovint membres dels mateixos clubs d’estats, hagen protagonitzat curses frenètiques per acaparar i aconseguir equipament de protecció mèdica, tot competint amb els estats “amics”, fins i tot subornant pilots d’avions per desviar-los i fer-se amb el material mèdic o comprant a preus desorbitats enviaments que ja havien estat contractats per altres estats.

Com tampoc no és normal que tots els estats amb capacitat i recursos hagen emprés una carrera per trobar una vacuna “nacional” que continga la malaltia i done prestigi nacional i diners al país que la trobe i la comercialitze. I això sense entrar a valorar els discursos xenòfobs de Trump culpabilitzant Xina del virus o dels estats mediterranis de la UE (amb una llarga història de corrupció, clientelisme i dilapidació de recursos públics) contra el nord d’Europa. El més curiós és que bona part d’aquests estats i de les elits que els controlen es blasmen contra els nacionalismes. Una de les múltiples ensenyances de la pandèmia és l’enorme força del nacionalisme en el funcionament habitual d’estats que s’autoconsideren no-nacionalistes.

Aquest nacionalisme “no-nacionalista” d’estat és una construcció ideològica que impedeix entendre la dimensió mundial de la pandèmia, dificulta l’autocrítica i impedeix vies de col·laboració internacional fortes. I, de la mateixa manera, dificulta, oculta o combat, segons els casos, si més no en estats insegurs respecte de la seua existència futura i amb nul·la tradició liberal com Espanya, qualsevol intent d’individualitzar respostes de proximitat a la crisi sanitària. És paradigmàtic, en aquest sentit, la crítica sistemàtica o la negació de les propostes del Govern català, sense analitzar el seu interés i valor en moltes ocasions, i la radical ignorància en els mitjans de comunicació central dels avions contractats per la Generalitat valenciana per a portar material de protecció mèdica al País Valencià.

Però la capacitat de penetració social de la construcció ideològica del nacionalisme estatal ultrapassa els àmbits oficials i dels mitjans de comunicació, i arriba a tots i cada un dels grups socials i de les persones que formem part d’una comunitat política estatal. De tal manera que la realitat social immediata i el món sencer acaben, molt sovint, mirant-se a través dels ulls i la interpretació primera del nacionalisme d’estat. I aquest fet quotidià es manifesta amb més claredat durant els moments d’una crisi com l’actual que és llegida, com hem dit, de manera estatal-nacional.

D’aquesta manera, fins i tot les persones que considerem que el poble valencià és una realitat política singular i diferenciada, tenim problemes aquests dies de pensar com ens afecta i afectarà de manera concreta i singular aquesta crisi mundial. Els debats estatals són els dominants, com la cançó Resistiré es repeteix en els balcons, les ràdios i les xarxes socials com a símbol dominant i compartit de totes les persones que formem part de la comunitat política estatal. És en aquest sentit que es manifesta la dificultat, en aquests dies especials, que un imaginari comunitari valencià, plural i divers, però autocentrat, s’òbriga pas arreu del país.

No deixa de ser revelador del que en la informació i els articles d’opinió dels mitjans de comunicació valencians, en els debats i les tertúlies polítiques, i en les xarxes socials valencianes hi haja més reflexions sobre les polítiques i decisions públiques del govern central i d’altres països europeus i occidentals, que no sobre l’estricta realitat valenciana. I això malgrat que al País Valencià el Consell de la Generalitat ha seguit estratègies suficientment singularitzades i diferents de les del govern central, i gràcies a això ha fet possible un sistema de vols regulars amb aportacions de material mèdic des de la Xina al nostre país, va ser el primer lloc de l’estat en què es va pensar en hospitals de campanya, ha posat en marxa mesures pioneres per a augmentar la seguretat sanitària en les residències, i alhora ha promogut iniciatives en l’àmbit de l’educació, la cultura, l’agricultura o els sectors productius i el món del treball per a reduir els impactes negatius de la crisi, en la mesura de les nostres possibilitats i, sovint, al marge de les posicions del govern central. Res d’això ha tingut una atenció suficientment detallada en els debats valencians en temps de coronavirus i, menys encara, en el debat estatal.

D’igual manera, és revelador del pes de l’imaginari nacional-estatal al nostre país que, en els espais públics de debat, hagen sigut molt poques les veus que s’hagen pronunciat de manera raonadament crítica contra la supressió de l’autonomia valenciana en matèria sanitària. I menys encara les que hagen expressat que, davant d’una crisi d’aquestes característiques cal coordinació de mesures en l’àmbit valencià, espanyol, europeu i mundial; però no està justificada de cap manera la supressió de l’autonomia política, especialment quan territoris i estats d’estructura federal com Alemanya, Suïssa o Àustria, i fins i tot territoris federalitzats com el Tirol del Sud a Itàlia, han demostrat que es pot gestionar millor la crisi de manera federal i descentralitzada que centralitzant de les decisions.

Encara més, el predomini de l’imaginari nacional-estatal espanyol és tan intens que responsables polítics del nostre país que habitualment usen amb normalitat el valencià en les seues intervencions públiques han tendit a canviar de llengua en referir-se a les mesures contra la Covid-19.

Tot plegat una clara manifestació d’allò que Michael Billig explicava en Nacionalisme banal, un llibre essencial per a entendre com funcionen i s’alimenten els imaginaris comunitaris i col·lectius en els estats-nació. El nacionalisme banal o quotidià dels estats nació crea un marc mental que vol compartir per tots els membres de la comunitat política comuna. Així, de manera quotidiana, indirecta, subtil i repetitiva es subratlla que les persones que formen part de la comunitat política de l’estat pertanyen a una única nació i comparteixen el projecte nacional comú. Aquest nacionalisme quotidià es manifestaria constantment i en totes les activitats habituals de les persones: des de la cuina, als esports, passant per les institucions, els símbols, la llengua i els sistemes informatius i culturals.

Una de les principals característiques d’aquest nacionalisme quotidià és que no s’autoreconeix com a nacionalisme. Per contra, com tota ideologia dominant amaga el seu nom i dissimula la seua naturalesa. Sovint, reivindica el concepte de “patriotisme” perquè entén que té un valor positiu, neutre i no conflictiu, que marca distàncies respecte als nacionalismes que desembocaren en les dues guerres mundials del segle XX.

Les valencianes i els valencians som un poble menut i perifèric dins d’Europa. Aquest és el nostre marc de referència i és ací on tenim uns problemes, unes necessitats i un sistema de fortaleses i solidaritats que ens són propis i singulars i que demanden, per a gestionar-los adequadament, tindre més autogovern, més sobirania en les decisions i una autonomia financera radical per a construir una societat més forta, més rica, més cohesionada, multicultural, diversa, oberta al món i valenciana. Però res d’això serà possible si no som capaços i capaces de construir mecanismes d’autoconsciència forts, alhora que compartim un sistema identitari fort, plural, no uniformista i singular, i pensem els problemes del món, d’Europa, de l’estat espanyol i del nostre país amb una perspectiva valenciana.

Vicenta Tasa Fuster és directora acadèmia de Fundació Nexe i professora de Dret Constitucional de la Universitat de València