LA UNIÓ EUROPEA (DE NOU) EN CRUÏLLA

Per Jordi Sebastià i Talavera

Una altra crisi, ara sanitària i econòmica, sacseja la Unió Europea i de nou els seus organismes no són capaços ni de decidir ni de coordinar una resposta. Mentre la ciutadania va perdent la il·lusió pel projecte europeu, els governs dels estats membres s’enfronten i l’extrema dreta creix amb força. Hi ha algun camí per salvar la UE?

Primer va ser la crisi del deute –un deute que mai va ser auditat i que en molts casos va fer passar per públic el que era clarament privat- i la imposició de polítiques d’austeritat a càrrec de la ciutadania més castigada, després la tragèdia dels refugiats retinguts i condemnats a les portes d’Europa i ara una pandèmia que està causant milers de morts i una paràlisi econòmica sense precedents. I pel mig hi hagué el BREXIT, el creixement de l’extrema dreta i de l’euroescepticisme. Que el projecte de la UE està ben “tocat” és una evidència per tothom excepte, per desgràcia, per a molts dels seus dirigents. L’anterior Comissió Europea, la que presidia “l’alegre” luxemburgués Jean Claude Juncker, va viure el BREXIT, el creixement dels índexs de pobresa –que ja arriben al 23%- i el drama dels refugiats, amb un somriure permanent i una falta absoluta d’autocrítica. És difícil que sense acceptar la gravetat de la situació, la UE puga redreçar un rumb que per a molts analistes l’està dirigint a la seua desaparició.

Afortunadament, l’equip que ara dirigeix Ursula von der Leyen sembla més conscient de les febleses del projecte tot i que, de moment, continua amb una capacitat de maniobra molt limitada a causa de la mateixa estructura de la UE que mostra cada vegada de forma més evident les seues mancances.

Perquè, malgrat que se la presente com un ens poderós, la UE és encara molt feble i si no es reforça, difícilment sobreviurà a les pròximes crisis. El primer element a reformar és evidentment l’origen i la quantitat del seu pressupost. Malgrat el que puga semblar, la UE compta amb un pressupost que no arriba ni al 2% del PIB de la zona i que, a més, depén majoritàriament de les aportacions dels estats membres. A la pràctica, això implica a una absoluta manca d’independència. Com podria la Comissió imposar mesures als estats si en depén per sobreviure? Només així s’entén l’arrogància de determinats caps d’estat a l’hora de menysprear les decisions europees. La UE doncs, ha de ser més forta i això implica independència econòmica, més diners, i de fonts directes.

Enfortir la UE implica inexorablement afeblir el poder dels estats. En aquesta línia la UE hauria de fer realitat les declaracions que figuren en les seues cartes fundacionals per construir l’Europa “de les regions”, en el nostre cas de les comunitats autònomes. La pandèmia de la COVID-19 ha posat en evidència com en molts casos els estats s’han atorgat el paper d’interlocutors únics per gestionar la crisi, ofegant la veu dels ens que realment tenen les competències i la responsabilitat de les polítiques sanitàries, ja siguen els länder o les comunitats autònomes. La Unió Europa ha de superar els límits dels estats i organitzar de manera efectiva la diversitat real d’Europa.

Només amb una estructura més forta i més pròxima a la realitat nacional i administrativa d’Europa la UE podrà encetar una reforma de les seues polítiques que li permeta sobreviure i tornar a ser percebuda per la ciutadania com un ens fort que proporciona seguretat i benestar. El canvi hauria de començar òbviament per fer de la solidaritat l’eix central de les seues polítiques. Això implica una reforma fiscal immediata que elimine els paradisos fiscals intraeuropeus, com Luxemburg o els Països Baixos i propose una harmonització impositiva a tota la UE. No és tolerable que estats que patrocinen el dúmping fiscal i en fan un element fonamental de la seua riquesa acusen després els altres de no tindre un comportament econòmic adequat. Les tensions que provoca aquest “robatori fiscal” són ja insuportables i estan sacsejant amb violència els fonaments de la UE.

La independència financera i la solidaritat com a guia permetrien a la UE prendre mesures d’ajuda excepcional quan alguna crisi així ho reclamara -com és ara el cas-, de manera mancomunada i solidària, i ajudar aquelles zones d’Europa que més ho necessiten sense tindre en compte criteris estatals, tot actuant com una entitat política global i autosuficient i no com un simple club d’estats.

Si la solidaritat és l’objectiu, cal reprendre i aplicar immediatament el projecte d’establir una renda mínima europea per eliminar la pobresa crònica, que ja pateix un 23% de la ciutadania de la UE i que pot augmentar sensiblement amb la darrera crisi de la COVID-19. El projecte no és nou. El mateix Juncker l’anuncià amb entusiasme a l’inici del seu comandament en la Comissió Europea però es va adormir en un calaix. De la mateixa manera cal modificar immediatament la política d’immigració i de refugi i asil per unificar una proposta europea que garantisca el respecte dels drets humans.

Si parlem de seguretat, la UE hauria de prioritzar la lluita contra el principal perill que ara l’assola, la violència contra les dones. La lluita contra la violència masclista hi ha de ser una prioritat europea que no pot tolerar que encara hi haja estats a l’interior de la UE que la toleren amb legislacions equívoques que parlen, per exemple, de “crims passionals”.

Un nou model econòmic. És obvi que el model econòmic aplicat pels tres grans grups polítics que controlen la política europea –els populars, els socialistes i els liberals- ha creat una gran riquesa en la UE, però no benestar. La riquesa es concentra cada vegada més en unes poques mans i la pobresa estructural no ha baixat mai d’un 20%. El model, basat en la globalització econòmica, la desregulació comercial i l’especulació, ha deixat també la UE sense la producció de molts béns que, com s’ha demostrat amb l’actual crisi, resulten imprescindibles per assegurar la supervivència de la població. L’obsessió amb els acords comercials a gran escala ha produït situacions tan aberrants com que mentre la UE és deficitària en un producte tan fonamental com és la fruita i la verdura, els seus productors europeus han d’abandonar les terres perquè no els resulten rendibles. La recerca desesperada de llocs on deslocalitzar la producció industrial per abaratir costos ha provocat així mateix una depauperació de les condicions laborals a escala planetària.

La UE ha d’abandonar la seua política d’acords comercials mentre no asseguren la sostenibilitat social, ecològica i econòmica de totes les parts implicades i ha d’impulsar amb força una economia productiva que garantisca la capacitat d’autoabastiment europea.

Finalment, davant la col·laboració nul·la de les altres potències econòmiques -com ara la Xina, els EUA, Rússia, l’Índia o Brasil-, en la lluita contra el canvi climàtic, la UE ha de convertir-se en la referència i la guia per a una nova economia sostenible, basada en un model que reduïsca el consum i la producció, que augmente els seus esforços en camps com la investigació, la cultura i la sanitat, i cerque alteratives renovables a les fonts energètiques fòssils.

Els reptes semblen enormes però no responen més que a objectius basats en el sentit comú i en els principis europeus: una Europa forta i dels pobles per a ser solidaris i encarar la lluita per pal·liar els efectes del canvi climàtic amb valentia. Si la UE no té aquestes línies com a prioritàries, difícilment podrà evitar que la ciutadania la vaja considerant de manera inexorable un ens inútil i prescindible.

Jordi Sebastià i Talavera és periodista i escriptor, ha sigut alcalde de Burjassot i membre del Parlament Europeu