UN PORT DE FUTUR

Per Anna Perpinyà

En arribar al litoral de la ciutat de València, si caminem cap al sud recorrent els “tinglados” modernistes -que l’ajuntament rehabilita per retornar-los a la ciutadania- arribem fins a una rotonda provisional (de fa uns 6 anys) que ens separa del port on darrere de 3 tanques i un pas de duanes romanen abandonats els edificis de les antigues drassanes del port.

Mentre La Marina s’ompli de gent en plena fase de desescalament de la pandèmia, el port és una fortalesa inexpugnable i oculta que no admet ningú.

I és que el Port de València fa molts anys que viu d’esquena a la ciutat, o millor dit contra ella. Ha expulsat del seu perímetre tancat tot el que no siga el negoci de l’emmagatzematge de contenidors. Logística li diuen, però podem dir-li amuntonar caixes de la Xina a vora mar.

Un port és molt més que un enorme magatzem sense fi però en la història del port de València quasi tot allò que no són les caixes, ha estat expulsat, convertint una entitat pública (l’APV) i el port, en un espai privatitzat i cedit al negoci de multinacionals amb l’única finalitat de lucre propi i això sí, de contaminació per a la ciutat.

Quan fa 5 anys hi hagué un govern de canvi al País Valencià, el Botànic, va triar un nou gestor que vetlara pels interessos d’aquest espai i se li donà la responsabilitat de la transformació, però res no sembla haver canviat. El que es pot apreciar és la perpetració de les mateixes polítiques depredadores i insostenibles de la pitjor època del «desarrollisme» que ens han portat a aquesta situació crítica.

Honestament, ha estat una decepció per a moltes persones que esperàvem que, amb el canvi, el port avançaria cap al segle XXI i es convertiria en una entitat pública amb un projecte de futur. Esperàvem (esperem) fer dels ports valencians espais d’innovació, de generació d’ocupació i de riquesa així com espais inclusius i oberts, convertir el port en una porta de la mediterrània, per obrir-la de bat a bat cap al món i sobretot cap a la ciutat. Com quan acollirem l’Aquarius. Fins i tot des del Consell es va impulsar un estudi sobre economia blava, però sembla que és un d’aquests papers mullats que segurament només van servir per a unes fotos i algun titular.

El port, que podria ser de nou font de riquesa per a la ciutat i l’àrea metropolitana, no sols continua sent privat sinó que ha sigut una contínua baralla entre els interessos dels de sempre contra les polítiques eco sostenibles, si més no, d’una part del govern. Però aquesta lluita, que no és del port sinó de la ciutat i de tots els pobles l’horta, encara és a temps per canviar les coses. Si una declaració d’emergència climàtica i una pandèmia global no són capaç d’obrir les mires de qui ho està gestionant (i donant suport), caldrà recordar-los-ho.

Com sol passar, només cal mirar cap a fora per obtindre models interessants per fer-ho possible. Partint de l’agenda AIPV 2030 que forma part dels ODS, trobem exemples com el port de Vigo, on des de fa 4 anys van encetar un debat ciutadà per conéixer què havien de millorar i quin port volia la gent.

Si fem una ràpida comparativa, per exemple, començant per la pesca veurem que el sector pesquer d’una gran ciutat litoral com València, hauria de ser un element clau, un motor productiu i d’ocupació que, per contra, va ser assolat per la tristament famosa America’s Cup. La flota va ser expulsada del port i reduïda a un raconet de la marina en unes instal·lacions i una llotja minúscules per a una gran ciutat de mar.

No sols la pesca, la nàutica també ha estat expulsada del port (cosa que no passa ni a Bremen). Només hi ha espai per als grans transports sense que hi haja relació amb altres sectors terrestres. No queda res del que van ser les drassanes on construir vaixells, ni grans ni menuts, acabant amb uns oficis imprescindibles i directament vinculats a la mar. La nostra mar.

Podríem parlar de les noves tecnologies que ni estan ni s’esperen. I no sols parle de les empreses, de les start-ups i escoles empresarials, que també han quedat en la Marina (un lloc que hauria de ser esportiu, d’oci i cultura) sinó de projectes com la biotecnologia, la tecnologia blava, l’energia blava i tota la tecnologia de la indústria 4.0. Totes les futures ocupacions que hauríem d’estar impulsant. Però res d’això s’està promovent en el port de València que hauria de ser punta de llança de la ciutat verda i blava que volem. Un gran motor econòmic sostenible desaprofitat.

I clar, també tenim el turisme (tot i que no sabem quan podrà tornar), un sector a potenciar però que ha de ser regeneratiu (com la combinació d’oci, vela, submarinisme i natura). Res a veure amb els enormes creuers que arribaven a casa nostra que contaminen més que tots els cotxes de l’àrea metropolitana. I contaminen amb la seua propia forma de concebre l’oci i també perquè ni tan sols hi ha una connexió al port perquè, com a mínim, no tinguen els motors en marxa atracats.

Enfront del turisme dels macro-creuers, el transport de passatgers quasi no es potencia. Fins i tot arribar a embarcar en Baleària pot ser un esport de risc, caminant per una carretera plena de camions per embarcar. Una carretera on el personal s’ha de desplaçar en cotxe, perquè el port no té un pla de mobilitat intern. Ni tampoc, per cert, un pla d’igualtat.

Són només algunes de les mancances més evidents que l’actual autoritat portuària, però, sembla no veure. Per contra, li dedica moltes energies a parlar d’ampliar, de fer més i més gran el magatzem, de portar més i més camions, i ni tan sols veu les possibilitats que ja existeixen. Com les connexions ferroviàries desaprofitades, les que existeixen i les que caldria estar fent.

Des de l’APV s’exigeix la ZAL (una obra que ja era vella i innecessària fa 20 anys), s’exigeix l’ampliació nord per a contenidors (un espai que fa només 8 anys era la “gran” terminal per als “grans” creuers). S’exigeix un accés pel nord de la ciutat i ampliar la V-30… No en van tindre prou en arravatar-los la platja a Natzaret i destrossar l’Horta Sud. Volen tot el pastís. Només perquè unes multinacionals siguen més riques encara.

Encara més. Ara mateix tenen un problema perquè segueixen acceptant mercaderia que no es pot repartir i continuen ampliant i ocupant espais de la ciutat sense fi. Un problema que han traslladat a la Generalitat, qui li ha solucionat el tema cedint provisionalment uns terrenys. És a dir, que no sols ocupen el nostre territori sinó que en un moment de crisi, generen problemes que altres hi han de resoldre. Tot per amuntonar caixes d’arreu del món que ningú vol, però que València les ha d’acceptar.

No sols l’autoritat portuària n’és la responsable. Tot això no estaria passant si no tinguera el vistiplau dels mateixos que malgrat haver passat els 4 anys del nomenament i no haver fet ni un gest cap a la ciutadania, no semblen disposats a renovar l’equip directiu. Ni per part del conseller del ram, ni del ministre qui per cert, és valencià.

València mereix més. Molt més. Necessitem tindre un projecte litoral que no cedisca a la pressió especulativa. Necessitem un port obert que connecte amb la ciutat, que tinga un projecte de futur. Necessitem una façana verda que mitigue el canvi climàtic. Ens mereixem una ciutat resilient, cuidadora i més quan ens enfrontem a una pandèmia que sembla ha vingut per quedar-se.

No podem fer polítiques amb criteris de fa 20 anys, ni tan sols de fa 5. La mobilitat de l’àrea metropolitana d’una València que aspira a ser la capital verda, no pot estar lligada a un port obsolet, ha de ser repensada des del mínim impacte, des del context actual, deixant definitivament en l’oblit projectes de fa 20 anys, pensats fa 40 per ments de fa 60.

Anna Perpinyà és psicòloga

Treballa al Gabinet de Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Socials. És membre del Lab de Feminisme de Fundació Nexe