LA CIUTAT QUE PODEM SER (O NO)

Per Anna Perpinyà

Ningú és una illa. Totes les nostres accions afecten l’entorn. Tal com postula l’ecofeminisme, som interdependents i ecodependents, i així ens ho ha mostrat la pandèmia de la Covid que vivim.

Això que òbviament té repercussions en el plànol afectiu i relacional, també les té en el punt físic, en el territori que compartim. Les interaccions, les necessitats d’unes i altres conflueixen en el mateix espai: tindre cotxes a la porta de casa o espai per a caminar. Tindre una xarxa de ferrocarrils potent o seguir fent carreteres.

Segons com entenem aquest espai en el qual cohabitem, si volem explotar-lo o si volem viure’l, entendrem o no perquè ens trobem en una crisi triple (climàtica, sanitària i econòmica). Com aquell que li donen l’alta després d’un atac al cor i en la porta de l’hospital es fuma un cigarret.

D’una banda, les grans empreses del capital pressionen els governs per seguir fent allò que estaven fent, amb arguments com “el progrés”, “és inevitable“ o el meu preferit, “crearà llocs de treball”. El temps però, sempre acaba demostrant la fal·làcia d’aquest progrés que només pretén impulsar grans projectes d’enginyeria per traure el seu benefici econòmic i la resta acabem amb un territori més devastat i sense l’escatainada ocupació.

D’altra banda estem la ciutadania, que vol i veu el territori com espai de vida i convivència. En ciutats pensades entre totes i adaptades al moment que vivim. En ciutats cuidadores pensades des de la vida, dissenyades a partir d’uns principis bàsics:

• Enfocar els esforços només en allò que siga ecològicament i paisatgística viable. No es tracta d’un lloc per sobreviure, sinó per viure.
• No posar límits si el resultat és necessari. Si el projecte que cal és molt costós, allarguem els terminis, però no podem renunciar al futur. La vida de les persones no té preu.
• Democratitzar l’economia posant les persones (el seu benestar i del planeta) per damunt dels interessos econòmics d’uns pocs.

Si observem la ciutat de València i l’àrea metropolitana, des de les dues visions, observem que de tots els conflictes urbanístics que emergeixen, Benimanclet, Grau o Cabanyal, el major conflicte en dimensions i en bel·ligerància és el Port. Perquè si bé s’afanen molt a fragmentar els problemes, mostrant cada assumpte de forma aïllada i puntual, fent una mirada de conjunt veurem com tots els conflictes ens condueixen a la imposició d’un model de port que no vol conviure amb la ciutat.

De nord a Sud: l’ampliació de la V-21 i l’exigència de crear un altre accés nord per al port quan ja té una línia de ferrocarril, l’acumulació de sediments a les platges i d’abocaments dels bucs que contaminen les aigües, l’ampliació nord i l’impacte visual que té en les platges i en l’activitat nàutica, i especialment la temeritat de modificar-la sense informes ambientals per convertir-la en un nou magatzem de 7 milions de contenidors més, quan amb 5 milions, ja és el major emissor de contaminació de la ciutat sense sumar el tràfic que genera en la V-30, que també vol ampliar, atemptant contra l’horta sud i la salut dels que hi viuen. La degradació i desaparició de les platges fins a Cullera i el risc imminent que desaparega la restinga de l’Albufera, el llac i l’arròs… I en el moll de l’os, l’ocupació i degradació de Natzaret, La punta i Pinedo, amb tota la seua activitat contaminant i la vella pretensió, de nou, d’ocupar la ZAL.

El més desconcertant és que tant el port, és a dir, l’APV, com l’entitat estatal de sòl (SEPES), són ens públics dependents del ministeri de Foment i que tot açò ho fa d’esquenes i en contra de la gent, posant a més a més, a les autoritats valencianes en una situació de conflicte, eludint la seua responsabilitat.

Si aquesta és la forma d’actuar del capital i d’eixos de les portes giratòries (Felipe González a Boluda i Montilla a Enagas) a l’altra part, la ciutadania, estem dient «no» i «prou» i també quina és la ciutat en la qual volem viure.

Apostem per una ciutat amable i «vivible». Hem fet una nova mirada, observat el que tenim i analitzat el seu valor per poder aprofitar-ho. Una mirada ecològica que deixa enrere les obres faraòniques d’asfalt i formigó. Observant tot el que ja tenim per utilitzar-ho i millorar-ho. Optimitzar el seu ús, ser eficients.

Podem transformar totes aquestes zones ara degradades en una ciutat verda, atractiva. Apostar pel decreixement urbà (residencial i comercial) i el creixement verd i agrícola a través del PGOU. Això vol dir més espais comuns intercalats en la ciutat i més zones verdes creant connectors estratègics per a la biodiversitat i el clima. Cal tindre una visió ampla dels espais verds i agrícoles com un tot, com un ésser viu que respira i que ens permet respirar, treballar, alimentar-nos, gaudir…

Recuperar l’horta i els espais inter-metropolitans més degradats, en especial La Punta, desplegant la Llei de l’Horta de forma prioritària. Convertir l’horta en un espai productiu, on viure i treballar, que siga un paratge únic al món, font d’ocupació i de riquesa, que ens faça diferents i perquè no, atractius per visitar. L’horta, les hortes, tenen el potencial de generar un turisme sostenible i regenerador i també poden ser un potenciador de la indústria focalitzada en les renovables i la innovació.

Cal dissenyar una xarxa ferroviària metropolitana aprofitant el que tenim, sense fer més obres faraòniques, connectant la xarxa actual, ampliant el servei, optimitzant l’ús i combinar-la amb bicicletes i el transport públic urbà. L’eixida cap al nord per ferrocarril no pot ser una altra ferida per a l’horta. Hi ha prou estudis que afirmen que podem i devem augmentar la freqüència i les estacions i no tant el nombre de vies per ser eficients.

Si deixem de mirar cap enrere i mirem el que necessita la ciutat, veurem que els recursos que s’estan destinant a obres innecessàries com la V-21, o l’ampliació del port, es poden desviar a millorar l’existent accés nord des del port per via ferrocarril, desenvolupar la connexió viària est -oest o millorar l’estació de la Fonteta i la soterrada del Cabanyal. Tenim el potencial i les ferramentes però hem de poder capgirar el model i posar en marxa els projectes que ens milloren la vida i ens preparen per al futur, ara més que mai.

El litoral de la ciutat des de l’Albufera fins a la Patacona s’ha de connectar com un espai verd, públic, accessible, d’oci i de natura, retornant la ZAL a la ciutat com a part essencial d’aquest corredor verd. Un litoral en el qual desemboquen els dos llits verds del Túria. Una ciutat envoltada de zones verdes connectades que ens reconcilien amb les hortes.
Aquesta mirada cap al futur de València és un punt de partida des del qual iniciar un gran procés de participació i debat obert a la ciutadania. Només des de la reflexió i el coneixement podrem avançar.

Tenim dos visons incompatibles, la que ens dona una oportunitat de futur i la que ens aboca a la depredació del territori, la pobresa i la degradació ambiental. Les lleis valencianes estan treballant en el primer sentit seguint el mandat de la ciutadania, només caldria que des de l’estat es respecte el nostre territori.

Anna Perpinyà és psicòloga

Treballa al Gabinet de Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Socials. És membre del Lab de Feminisme de Fundació Nexe