L’ESPAI PÚBLIC QUE ENS APROXIMA

Per Júlia Gomar i Júlia Pineda

Ara fa un mes érem a casa, els carrers i les places romanien buides i amb els comerços tancats. L’absència de circulació motoritzada feia baixar els índexs de contaminació de les nostres ciutats a índexs històrics. Segons un informe d’Ecologistes en acció, s’ha reduït fins a un 80% les emissions a la ciutat de València durant l’estat de confinament.

La realitat distòpica viscuda els darrers mesos ens va permetre pensar en un canvi de model, apropant-nos a una utopia possible. S’entreveia una oportunitat en aquest procés com a sortida de la crisi sanitària cap a un futur millor, més sostenible, respectuós amb el medi ambient, i on poder estendre els lligams de cures establits durant el confinament com a part fonamental de la “nova normalitat”.

Així i tot, aquest “procés de desescalada”, sembla que s’ha passat per damunt l’horitzó imaginat, i la urgència imposada per “la superació de la crisi” com a relat, sembla que ha esborrat la voluntat transformadora. Yayo Herrero exposa com “l’excepcionalitat ofereix un curt minut de llum per deixar al descobert els monstres que habiten la normalitat” fent referència a aquest capgirar de la tendència transformadora.

Els nostres carrers tornen a emplenar-se a poc a poc, amb mesures necessàries però encara massa tímides per a prioritzar la mobilitat de vianants i ciclistes, però també amb la tornada dels cotxes, i amb ells, els nivells de contaminació. En aquesta fase han obert ja els comerços i les terrasses, amb una sensació agredolça i de confusió sobre la seguretat que aquests espais donen respecte de la possibilitat de mantindre les condicions de protecció de les usuàries i, sobretot, de les treballadores.

Tot i que ens alegra tornar als carrers i les places, aquestes primeres mesures impulsades en el retorn han prioritzat la recuperació de l’espai públic des del seu vessant més funcional i mercantilitzat, centrant-se en la mobilitat com a espai de circulació, però també en el seu vessant com a espai de consum, amb la recuperació de les terrasses i comerços per davant de les àrees de joc o d’encontre col·lectiu.

És per això que volem reivindicar en aquestes línies la visió transformadora i d’oportunitat que ens va envair durant la quarantena. Apostant per ferramentes que ens acompanyen cap al futur i siguen capaços d’activar el potencial de l’espai públic de les nostres ciutats i pobles com a infraestructura comuna de producció i reproducció: de salut, benestar, prosperitat i justícia social; i posicionant-lo com a escenari clau en la superació d’aquesta crisi.

Reivindiquem l’oportunitat d’activar els nostres espais públics com a espais de generació de capital social i comunitari, escenari de la innovació social i d’arrelament als nostres entorns urbans, en pugna amb la inèrcia del procés individualitzador heretat.

Per tal de fer-ho possible, és imprescindible pensar-lo com a un espai complex i dinàmic, compost per diferents capes, superant la tendència dominant i excloent del seu enteniment únicament com a un entorn construït.  Per superar aquesta simplificació, recollim el treball de la xarxa Placemaking Europe per aproximar el treball a l’espai públic distingint tres esferes de pensament i acció. 

En primer lloc, manté la importància de l’entorn construït, el seu disseny i la qualificació urbana (l’àmbit físic o hardware) però amb un enfocament de procés obert i flexible, que inclou la capacitat d’adaptació i creativitat per respondre a les necessitats de cada situació, des d’ampliar la presència de vegetació en un barri com l’espai de vianants en voreres estretes.

Un dels factors clau, representat en una segona esfera són les persones, activitats i usos que hi tenen, o no, lloc a l’espai públic (l’àmbit vivencial o software) com a part indissoluble i més potent d’aquest. Prioritzant els usos quotidians, de cures i de proximitat i entenent l’espai públic com a espai de trobada enfront de la visió funcionalista i mercantilitzadora d’un espai únicament vàlid per a la circulació o el consum.

Per últim, i com a aportació habitualment menyspreada però amb una funció de transformació estratègica, es troba l’esfera de les estructures d’organització, gestió i relacions entre agents (àmbit relacional, o orgware) com a pautes i consensos que permeten la gestió col·lectiva dels espais comuns. Lligam que articula i enforteix la relació de les persones amb l’espai construït i que requereix espais horitzontals d’escolta, documentació, transparència i comunicació.

Aquesta visió de l’espai públic com un entramat complex, com una construcció social, ens transporta sobretot a la necessitat d’un canvi de mirada. L’aprofitament de l’oportunitat, que ens brinda aquest “procés de desescalada, requereix una mirada integral, crítica i propositiva, que fonamente ferramentes i programes d’actuació que l’activen i la posen en pràctica. Necessitem sumar veus i mans per dissenyar i practicar un espai públic millor. 

L’espai públic que volem és aquell que ens aproxima , tot i que de moment no ens permet tocar-nos. És l’espai dels intercanvis, la diversitat i el conflicte. És l’escenari predilecte per a la innovació social, on els diferents agents que hi tenen cabuda, es troben, pensen en el futur dels seus entorns, el dissenyen i el transformen per donar resposta a les problemàtiques urbanes presents i futures. 

Júlia Gomar i Julia Pineda són arquitectes i urbanistes, són sòcies de la cooperativa Crearqció, on coordinen l’àrea de treball de Ciutats Inclusives.