DOS ANYS D’À PUNT TELEVISIÓ: BALANÇ I REPTES PENDENTS

Per Àlvar Peris

El passat 10 de juny es van complir dos anys de l’inici de les emissions regulars d’À Punt Televisió. D’aquesta manera es posava el punt final a una etapa marcada inevitablement pel tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), efectuat de manera unilateral pel govern del PP en novembre de 2013, en plena crisi econòmica. Les conseqüències d’aquella decisió van deixar una petjada profunda en el paisatge simbòlic col·lectiu. Durant la «fosa a negre», els valencians ens adonàrem que, amb alguna excepció, pràcticament no existíem en termes mediàtics i que ens resultava molt difícil, per no dir-ne impossible, reconéixer-nos com a protagonistes de l’actualitat. En definitiva, ningú explicava els nostres anhels i decepcions, els nostres èxits i fracassos. I menys encara que aquest relat fora en valencià. Com a peça central de l’espai comunicatiu valencià, la creació d’À Punt pretenia recuperar el temps perdut.

El procés d’activació d’aquest servei públic essencial no fou en cap cas fàcil i planer, sinó que s’hagueren de superar nombroses dificultats legals, laborals, tècniques i econòmiques, moltes de les quals s’han perllongat durant tot el mandat de la seua primera Directora General, Empar Marco, que va concloure el 8 de març d’aquest any. Com no podia ser d’una altra manera, el balanç del camí transitat per Marco conté encerts inqüestionables, però també mancances igualment evidents que no sempre són imputables a la seua gestió directa.

Entre els primers, sense cap mena de dubte, el fet d’haver alçat un projecte del no-res davant l’hostilitat oberta de l’oposició política i de bona part de l’ecosistema mediàtic valencià. Des del primer moment, tant el PP com Ciudadanos (i ara Vox) han acusat reiteradament Marco i, per extensió, À Punt, d’estar al servei del govern de la Generalitat. Fins al punt que els líders d’aquestes formacions polítiques, particularment Toni Cantó, parlen de «TeleCompromís» quan es refereixen a la televisió pública, insinuant que aquesta coalició exerceix un control polític sobre els seus responsables i els seus continguts, en una situació anàloga a la del model anterior, caracteritzat per la manipulació informativa i el sectarisme ideològic.

Afortunadament, i a diferència del que passava abans, ens trobem davant d’uns mitjans públics plurals, on s’aborden tots els temes amb una mirada oberta i desacomplexada, i on s’hi dona veu a totes les opinions, també les de l’oposició, tal com assenyalen les auditories externes que s’hi han realitzat respecte a els informatius en les quals Compromís no resulta particularment beneficiat. De fet, són públiques les diferències que Marco ha mantingut amb alguns representants de les forces progressistes en el Consell Rector, l’òrgan que vetla pel compliment de la Llei de creació, i fins i tot amb Presidència de la Generalitat.

Entre les virtuts d’aquesta etapa també destaca el fet d’haver encetat una relació més horitzontal amb el sector audiovisual propi, no sense problemes, que ha permés conformar una programació d’entreteniment i divulgació íntegrament en valencià i de clara vocació pública, similar a les televisions autonòmiques del nostre entorn, en la qual, més enllà de gustos personals, hi ha troballes televisives com Cuineres i Cuiners, L’Estudi, Magnífics, Inoblidables, Del twist al tuit o Una habitació pròpia, entre d’altres. Uns programes que, segurament, en un context ben diferent podrien haver obtingut un major reconeixement social i que s’han unit a títols rescatats de l’anterior etapa, com Trau la llengua, i a versions i adaptacions de formats que han funcionat en altres latituds, com Atrapa’m si pots o Comediants, a l’hora d’oferir uns continguts capaços d’atraure l’atenció de la societat valenciana.

Tanmateix, les expectatives eren molt elevades i no podem sostindre que s’hagen acomplit en la seua totalitat. Si atenem a les dades d’audiència com un reflex de l’impacte d’À Punt entre la població (no ha de ser l’única variable, però), és evident que, fins al moment, la nova cadena pública encara no ha sigut capaç d’esdevindre una referència per a moltíssims ciutadans. La seua mitjana de 2,1% de quota de pantalla o share durant el 2019 (1,9% en febrer de 2020, el darrer més sencer de Marco al capdavant), és un resultat decebedor, sense pal·liatius.

És evident que el naixement d’À Punt coincideix en un període molt complicat per a la televisió generalista en obert. La irrupció i consolidació de les plataformes de pagament en streaming, com Netflix, HBO o Amazon Prime, amb una oferta de continguts tant vasta com atractiva, està produint una transformació radical en el consum audiovisual, sobretot entre els més joves, de conseqüències ignotes per al sistema televisiu tradicional. Si totes les cadenes espanyoles, autonòmiques i estatals, estan notant l’impacte en les seues audiències, en el cas d’À Punt, que ha de guanyar-se de nou un forat entre les preferències televisives dels ciutadans, el resultat és devastador. A més de fer front a una competència ferotge, hem d’afegir les escasses campanyes promocionals que s’han dut a terme i la dificultat perquè el senyal arribe a tots els racons del País Valencià en òptimes condicions. En un escenari tan advers, ocupar un espai rellevant en la dieta televisiva dels valencians sembla una heroïcitat.

La responsabilitat per aquests resultats del tot insuficients no hauria de recaure exclusivament en el context. Alguna cosa no s’ha fet bé quan els informatius, llevat d’ocasions molt puntuals com ara les Falles o els dies de temporal, no han esdevingut una referència per als valencians. Des del començament, els informatius haurien d’haver liderat les audiències d’una forma més contundent per arrossegar la resta de la programació, com succeeix en qualsevol televisió pública de proximitat. No ha estat així, i les audiències s’han ressentit notablement. S’han adduït disfuncions en la redacció, descoordinació amb els magazins de la cadena, poca ambició informativa, seguidisme de l’agenda espanyola enfront de la valenciana, etc. per explicar allò que observava tothom, que ni els informatius ni l’esperada redacció transmèdia (televisió, ràdio i web) funcionaven tal com era previst.

Per altra banda, tampoc hi ha hagut continguts d’entreteniment, en especial de ficció, que s’hagen convertit en fenòmens socials. Les poques sèries de producció pròpia que s’han emés no han estat capaces de captivar els espectadors. En bona mesura perquè la majoria s’emmarquen en uns codis narratius molt similars, de perfil costumista i rural, que han connectat històricament amb un perfil de públic ben concret. No debades, la reposició de L’Alqueria Blanca ha sigut la ficció pròpia més vista des de la reobertura d’À Punt. Però les societats evolucionen i els gustos, també. De tota manera, les sèries que han tractat d’aprofundir en altres registres estilístics i geogràfics, com ha sigut Parany, un drama històric d’espionatge internacional situat en la València capital de la República, no han acabat de quallar del tot.

Coincidim que els 55 milions d’euros de pressupost anual amb què compta À Punt Mèdia són escassos per oferir una programació de qualitat amb continguts capaços de competir amb la resta de l’oferta televisiva. La Directora General s’ha queixat públicament amb raó per una xifra que se situa per sota del marge més baix que estableix la Llei a l’hora de definir el pressupost, que està entre el 0,3% i el 0,6% del pressupost total de la Generalitat. Malgrat ser una de les televisions públiques més barates d’Europa en termes d’inversió per càpita, les protestes sempre han sigut envà. Però també és cert que no sembla una bona decisió condicionar més del 30% del pressupost en pagar els salaris d’una relació de llocs de treball com a mínim qüestionable. Els esquifits ingressos obtinguts per la publicitat, en coherència amb unes audiències baixes, tampoc han pogut injectar més recursos a uns comptes esgotats.

Precisament, l’augment del pressupost és una de les principals reivindicacions del nou Director General, Alfred Costa, qui va assumir el càrrec en un moment molt delicat, com foren els dies previs a l’anunci de l’estat d’alarma com a conseqüència de la COVID-19. Durant aquests mesos, poc hem pogut conéixer del seu nou projecte, però els reptes que té al davant continuen sent igual d’extraordinaris: incrementar l’audiència sense abandonar la funció pública de la cadena; aconseguir més ingressos publicitaris en un moment de davallada general de la publicitat en les televisions autonòmiques; enfortir el lideratge dels informatius; recuperar la sintonia amb el sector audiovisual autòcton; i, en definitiva, construir una televisió pública i en valencià amb la qual la societat s’hi reconega i que al mateix temps dialogue amb Europa i el món, sense caure en estereotips fàcils i recurrents que els valencians arrastrem des de fa molt de temps.

Fins al moment, Costa ha donat alguns senyals de quines seran les seues prioritats. En primer lloc, ha volgut fer un gir a la política informativa de la cadena amb un canvi en la Direcció de l’àrea, on ha situat a la periodista Raquel Ejerique, provinent del digital eldiario.es, on s’encarregava dels temes d’investigació. Com a conseqüència d’aquesta decisió, de la cobertura que s’ha fet de la pandèmia, o de totes dos, les dades d’audiència dels informatius s’han incrementat notablement, en especial la del NTC Migdia, amb un 7,5% de mitjana durant el mes d’abril, contribuint al fet que el conjunt de la cadena tancara el mes amb un 3,3% de quota de pantalla.

Al mateix temps, aquests mesos hem vist com s’ha donat entrada a l’emissió de misses catòliques i el Director General ha insistit que vol una televisió «més popular» i amb més continguts «per a majors», sense aclarir què significa això exactament. Haurem d’estar pendents per fer-ne la valoració. També ha afirmat que À Punt hauria d’estar al marge d’alguns conflictes socials sense especificar a què es refereix, però valdria la pena recordar una vegada més que ser plural no significa ser equidistant. Hi ha temes i situacions amb les quals no s’hi val a ser neutral. No és el mateix ser feixista que antifeixista, racista que antiracista o masclista que feminista. A la televisió pública se li ha d’exigir una aposta decidida i ferma pels valors democràtics, com la llibertat i el respecte. Això no és compatible amb donar veu a aquells que alimenten l’odi, la polarització social i la desinformació. Sobre aquests i d’altres temes À Punt no hauria de posar-se de perfil. Ens hi juguem molt.

Àlvar Peris Blanes és professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València

Membre del Lab d’Identitat i Cultura de Fundació Nexe