QUI HA DE DECIDIR LES INFRAESTRUCTURES?

Per Imma Orozco Ripoll

La crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha causat una crisi econòmica i social de dimensions inimaginables. Aquesta crisi, sobrevinguda damunt les restes de la crisi del 2008, se suma a la climàtica, i això ens ha obert els ulls davant la necessitat de considerar situacions com aquesta com a part dels reptes que els territoris hauran d’afrontar no només per atendre l’emergència present sinó per assegurar solucions i alternatives sostenibles i resilients a mitjà i llarg termini en termes mediambientals, territorials, econòmics i socials.

La importància d’atendre aquests paràmetres no és una qüestió susceptible de ser debatuda. Europa ha parlat i, tot i el retard en l’acord per a la distribució dels fons destinats a pal·liar els efectes de l’actual crisi, qualsevol proposta que aspire a ser finançada amb fons europeus haurà de complir aquests criteris.

Sense dubte, el País Valencià és un dels territoris que espera amb major inquietud aquest acord. Som una autonomia crònicament infrafinançada en el context espanyol i el repartiment amb criteris objectius i equitatius d’aquests fons és una necessitat irrenunciable per contribuir a una eixida de la crisi en igualtat de condicions. El Pla Europeu «Next Generation UE» contempla que els fons s’hauran de dedicar a projectes de digitalització, economia verda i resiliència davant de futures pandèmies.

Més enllà del destí final i concret dels fons i de com s’articula el seu repartiment, cal remarcar que aquestes són qüestions que formaran part de l’Agenda Urbana Valenciana (AUV), els treballs de la qual estan en una fase avançada de definició participada de l’estructura per poder licitar la seua redacció abans que acabe l’any. Els reptes a què ens enfrontem en Europa, i en general en tot el món, són certament globals però les solucions han d’adaptar-se a les particularitats de cada territori. Per això, l’AUV adaptarà a l’escala pròpia les determinacions de les agendes europea i espanyola i servirà de paraigües i reflex a les locals.

La manera en què aterrem a la nostra escala les determinacions que ens vénen de la UE en qualsevol dels seus formats (fons, directrius, estratègies, criteris, etc.), no és una qüestió menor. D’això depén que arribem a un veritable escenari d’igualtat, no només entre els estats membres com a ens unitaris sinó entre les diverses regions que conformen la UE. Són molts els elements que han de contribuir a fomentar la cohesió econòmica i social entre aquests territoris, entre ells, les infraestructures. De fet, l’Estratègia Territorial Europea ja apostava per un model territorial policèntric i equitatiu, que assegurara l’accés adequat a les infraestructures, amb la finalitat de fomentar la cohesió econòmica i social.

Per aconseguir-ho, és bastant evident que cal que fem un gir a la visió poc sensible i altament centralista i radial amb què els governs estatals -posem que parlem de Madrid- han planificat i planifiquen les infraestructures -situació equiparable a les fórmules de repartiment de fons utilitzades fins ara. La verticalitat en la presa de decisions és el modus operandi d’Espanya i només en sentit de dalt cap avall.

És important tindre en compte en aquest punt una qüestió fonamental: a l’estat espanyol, l’ordenació del territori és una competència exclusiva dels governs autonòmics. Les infraestructures constitueixen una de les majors afeccions que afecten el territori. Per tant, qualsevol actuació per desenvolupar-les que es puga preveure en el nostre territori hauria d’encaixar en el model territorial propi i diferenciat. De fet, hauria d’estar supeditada a eixe model i, per descomptat, hauria de ser consensuada. Això contribuiria, a més, a evitar -almenys en gran mesura- el rebuig social que causen alguns projectes que s’han impulsat des del govern central i que la societat valenciana percep poc encertats o útils o, si més no, difícilment justificables en el context d’emergència climàtica en què vivim.

És un bon moment, doncs, per reivindicar aquesta competència, lligada a la reivindicació d’una Europa que siga més dels pobles i menys dels estats, més descentralitzada a tots els nivells -planificació d’infraestructures, gestió de fons, etc. Al País Valencià, l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana (ETCV), vinculant des de l’any 2016 i la qual es preveu revisar a través de les determinacions que emanaran de l’AUV -aprofundint així en la governança, l’equitat al territori, la sostenibilitat i la perspectiva de gènere, elements vertebradors i transversals en l’Agenda-, defineix eixe marc d’ordenació del territori que anem concretant a gran escala a través dels Plans d’Acció Territorial.

En aquests moments de profunda crisi, en què s’han evidenciat les febleses de la globalització, és fonamental que el model econòmic resilient pel qual cal apostar trobe la seua correspondència en el model territorial. La proximitat de béns i serveis s’ha demostrat un element clau per afrontar situacions com la que estem vivint, de manera que el pes de les ciutats mitjanes i de la franja intermèdia per a la implantació d’activitats econòmiques és fonamental per assegurar l’equilibri territorial, fent de frontissa entre el sistema rural i la franja litoral. Els plans d’acció territorial que el govern valencià està impulsant estan justament encaminats a aconseguir, entre d’altres, aquest objectiu i es troben totalment alineats amb els eixos per a la reconstrucció que la UE planteja.

Així, si la connectivitat externa és important per assegurar una vertebració global, que elimine desigualtats a gran escala, dotant-nos d’una xarxa europea que ens permeta aprofitar les dinàmiques econòmiques dels territoris veïns i, al mateix temps, difondre les pròpies -parlem, òbviament, del Corredor Mediterrani- , no ho és menys la necessitat de vertebrar el nostre territori internament com a mecanisme per lluitar contra l’escletxa territorial. En les dues escales és imprescindible, i sempre d’acord amb l’ETCV, compatibilitzar la implantació d’infraestructures amb la protecció dels valors del territori, garantint la seua eficiència.

A l’estat espanyol, tot i els suposadament elevats nivells de descentralització, persisteix la tendència, com déiem, a mantindre la verticalitat en la presa de decisions, encara que afecten plenament matèries tan clarament transferides com és el cas de l’ordenació del territori. Caldria, doncs, superar eixa jerarquia mal entesa o mal aplicada per tal d’aconseguir una major coordinació entre les diferents administracions a l’hora de planificar infraestructures. Això ens permetria trobar sinèrgies, assegurant així la utilitat i funcionalitat de les inversions a les diferents escales, la seua integració en el territori i complir de manera més eficient les recomanacions específiques de la UE.

En definitiva, hem de considerar la governança, l’equitat territorial, la sostenibilitat i la perspectiva de gènere, elements estructurals comuns de les agendes europea, espanyola i valenciana, no només com una finalitat la qual cal acomplir en l’horitzó 2030, sinó com la Itaca de les relacions entre Europa, els estats i les regions també en matèria d’infraestructures per avançar, així, en l’objectiu de la cohesió social i econòmica plena.

Imma Orozco Ripoll, llicenciada en Traducció i Interpretació per l’UJI, és  Secretària Autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge.