SOBRE LA PRECARIETAT DE LES CURES

Per Candela Cabezuelo Castello

Les cures són un concepte abstracte que engloba des de connotacions mèdiques a les xarxes de cura mútua de col·lectius. No obstant això, es tracta d’un terme que actualment té la seua base en una societat capitalista i patriarcal, en la qual es desestima el valor que tenen aquests com a font de construcció, suport i transformació.

Considere que la millor manera de definir què és cuidar és a partir del concepte de sustent, i que alguna cosa sostinga vol dir que sense això tot el que se situa damunt s’enfonsa. Podem per tant dir que les cures són el pilar fonamental del sistema, les persones, en la seua matèria dones, en la seua majoria migrants, en la seua majoria no reconegudes i precaritzades, que dediquen la seua vida a les cures, dediquen la seua vida a sostindre.

El model tradicional de cures és aquell en el qual aquestes recauen sobre les dones en l’àmbit privat. Tanmateix, això no ha canviat, i continuem sent nosaltres les qui assumim la gestió d’aquestes cures. El fet que històricament aquest haja recaigut sobre les dones, relegant-se a l’àmbit familiar, no fa, sinó que contribuir a la seua invisibilització, i s’ha eliminat la connexió que té amb l’economia tradicional, o economia “productiva” (Ajenjo Calderon, 2013).

En aquest sentit cal parlar d‘economia feminista en tant que aquesta reconeix el treball de les cures i la seua profunda vinculació amb el sistema capitalista. S’enfronta a la visió tradicional del treball productiu i reproductiu, emfatitza la rellevància de tindre en compte les relacions de gènere normatives tal com he assenyalat, i com això provoca discriminació i desigualtat (Ezquerra, 2011). Fa referència a la idea essencial que per a aconseguir una equitat socioeconòmica és necessària una distribució de les càrregues de cures, de la sostenibilitat de la vida.

És important emfatitzar que quan ens referim a ús de les cures no solament parlem d’aquell pel qual les treballadores reben una remuneració econòmica. Parlem des de la realitat que el treball domèstic, remunerat o no, genera una producció de béns i serveis que són directament consumits per la unitat familiar. Això és una realitat que és ignorada pel sistema de producció capitalista, que redueix la família a una mera unitat de consum.

Aquest treball domèstic permet d’una banda el manteniment de la unitat familiar, i directament permet alliberar de càrregues a aquesta, permetent que sostinga l’economia oficial capitalista.

No obstant això, fins a la recent sentència del Tribunal de Justícia de 24 de febrer de 2022 no es va declarar discriminatori el fet que altres ocupacions amb les mateixes similituds i particularitats, com a jardiners o conductors particulars, estigueren coberts enfront de les contingències per desocupació mentre que les treballadores de la llar, un sector especialment feminitzat i racialitzat, no.

De la precarització del treball comença a sorgir el biosindicalisme, les mateixes treballadores comencen a exigir i reclamar els seus drets laborals, el dret de les persones a tindre vides que meresquen ser viscudes.

En paraules de les companyes de Territori Domèstic, quan es parla de biosindicalisme es parla d’una manera feminista de repensar el sindicalisme obrer que englobava les exigències d’una jornada laboral, salari i condicions de treball dignes, i lluita per drets que es consideren igualment fonamentals, el dret a un habitatge i a una llar dignes i decents, el dret a la salut, a migrar, a viure sense violència, de manera sostenible. (Lara, Sánchez, Richard, & Delgado, 2021)

Denuncien la mercantilització de les cures, i la poca responsabilitat social, política i jurídica de remunerar-los de manera correcta i justa, d’excloure’ls de la regulació jurídica, i d’afavorir aquesta precarització.

No solament observem disparitat de classe en l’ús de cures, ja que com més benestant siga una família, més tendirà a buscar a una tercera persona en el mercat que s’encarregue d’aquests, sinó que veiem com la major part dels llocs de treball de l’ocupació remunerada de les cures són ocupats no solament per dones, sinó per dones migrants.

Això provoca el que Hochschild denomina cadenes mundials d’afecte, o cadenes globals de cures, que venen a definir-se com el fenomen pel qual aquestes dones abandonen els seus països per a treballar en països estrangers amb unes condicions laborals que disten moltes vegades del digne, deixant normalment la cura dels seus propis fills o progenitors a altres dones als seus països d’origen.

Podem fins i tot dir que existeix un flux migratori específic per a les cures, ja que gran part de la població nacional no es troba disposada a realitzar aquest tipus de treball, a causa del temps i sacrifici que requereix, així com les condicions en què es presenta.

Dins de les cures informals, aquelles que hem descrit com la cura de persones de manera no remunerada que sol recaure sobre la dona en el nucli familiar, trobem un sector menys convencional si cap. Es tracten de les xarxes de cura i suport de grups extremadament vulnerables, entre els quals es troben les treballadores sexuals i les persones psiquiatritzades, grups en els quals m’agradaria centrar-me.

Les treballadores sexuals reuneixen les característiques que fan precàries a les persones encarregades de les cures, dones, normalment racialitzades i estrangeres, i en la gran part dels casos en situació irregular; la suma d’aquestes circumstàncies agreuja les ja presents vulnerabilitats de les treballadores sexuals.

Resulta especialment rellevant en aquest sentit el treball de l’aliança Mexicana de treballadores sexuals, una unió de treballadores que s’ha format a si mateixa, tractant de crear xarxes de suport entre elles. En la clandestinitat del treball és complicat que tinguen accés a la justícia, a la salut; veuen extremadament minvat el seu suport social, i es troben amb dificultats per a aconseguir i mantindre vincles de solidaritat, xarxes comunitàries o vincles familiars.

D’altra banda, parlar de grups de suport mutu en persones psiquiatritzades, espais on són legitimades aquestes vivències i aquests sofriments. Des d’aquests grups busquen crear aquests vincles i aquesta xarxa de suport i cures no formals que ni el sistema mèdic-psiquiàtric, ni la societat, ni les polítiques públiques han pogut o volgut proporcionar.

Es parla de polititzar aquest sofriment, però també de polititzar les cures sense els quals es faria extremadament difícil unir-se a la lluita en un primer moment.

Candela Cabezuelo es graduada en Dret, actualment cursant el Màster en Advocacia. És membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe