PRIMER DE MAIG. TREBALLAR MENYS PER VIURE EN UN MÓN MILLOR

Per Joan Sanchis i Muñoz

Hui celebrem, com ja és habitual a la major part dels països del món, el Dia Internacional dels Treballadors. Els carrers de milers de ciutats s’ompliran de persones treballadores, d’organitzacions sindicals i cíviques, i de tant altres actors socials que reivindicaran d’una manera unitària la defensa dels drets laborals, i en particular, el dret a un salari digne i a tenir una ocupació estable i de qualitat.

D’altra banda, el Primer de Maig també constitueix en certa manera una expressió d’adhesió al treball com a element d’identitat comunitària i de progrés. Som persones treballadores, tenim uns determinats interessos en comú i a més creiem en el treball com a manera de contribuir al desenvolupament de la nostra societat. De fet, a Itàlia per exemple, el Primer de Maig és simultàniament també el dia que es celebra la constitució italiana, que en el seu article primer estableix que Itàlia és una república “fondata sul lavoro”.

Però aquest Primer de Maig, potser a Itàlia i també a d’altres països d’Europa com el nostre, les proclames començaren a ser més diverses. Aquest matí, mentre passejava pel Naviglio Grande de Milà, on em trobe uns dies de viatge, m’he parat uns minuts a l’aparador de la llibreria “Libraccio” que presentava una completa selecció de llibres amb motiu de la “Festa dei Lavoratori”. Dels vint llibres que proposava, més de la meitat versaven sobre temes que qüestionaven el valor del treball i fins i tot hi anaven en contra del mateix. De fet, dos dels llibres destacats eren els clàssics “L’elogi de l’Oci” de Bertrand Russell i “El Dret a la Peresa” de Paul Lafarge, també hi era el més actual “Un món sense treball” de Daniel Susskind.

I és que aquesta provocadora conversa és precisament la novetat dels darrers anys. Hem tornat a debatre socialment sobre el significat del treball, sobre la seua extensió temporal, i això, de fet, ens connecta amb l’autèntic esperit del Primer de Maig. Cal recordar que aquesta jornada de lluita va ser establerta el 1889 en homenatge als coneguts com a màrtirs de Haymarket, tot un conjunt de treballadors de Chicago que van ser assassinats, empresonats i jutjats en el marc d’un moviment de vagues massives per defensar la jornada laboral de vuit hores diàries als Estats Units

L’aparició d’aquest debat evidentment no és casual. Vivim immersos des de fa uns anys en una situació que l’historiador econòmic Adam Tooze ha caracteritzat com la “policrisis”. Això és la coincidència i persistència en el temps d’un context de crisi econòmica, social, ambiental i també geopolítica, amb múltiples implicacions i dimensions. Al mateix temps, observem també almenys des dels anys noranta, l’erosió progressiva del model clàssic de treball. Això d’un treball per a tota la vida, previsible, ben pagat, amb una jornada laboral raonable, que oferisca oportunitats de progrés, cada vegada costa més de trobar. I tot això cristal·litza en un context macroeconòmic protagonitzat pel gran creixement de la desigualtat i l’extensió o l’estancament de les hores de treball.

Tot i que el PIB per càpita dels països desenvolupats s’ha multiplicat per vint vegades durant els últims 150 anys, les hores treballades només han caigut un 40% i de fet hi han crescut durant els últims anys en algunes economies terciaritzades com la nostra. Aquest fet, sumat a l’estancament generalitzat dels salaris reals, que han perdut poder adquisitiu front a la inflació, ha tingut com a resultat una pèrdua molt significativa del pes de les rendes del treball sobre el PIB. En altres paraules, el desequilibri entre les rendes del capital (beneficis empresarials) i les rendes del treball (salaris) és cada vegada més gran.

Així les coses, no resulta gens estrany que debats com la jornada laboral de quatre dies o fins i tot converses “contra” el treball, hagen tingut una incidència social significativa, especialment entre els més joves. Resulta evident que les exigències del treball són cada vegada més incompatibles amb la vida, i que això té conseqüències en termes de salut, medi ambient, igualtat de gènere, etc. I no tan sols això, la incapacitat que tenim de vegades d’enfrontar amb un cert optimisme reptes de futur com l’impacte laboral de la tecnologia o de la intel·ligència artificial (que venen a robar-nos el treball!) mostra d’una manera molt clara la necessitat de repensar la relació que hi mantenim amb els nostres treballs.

Els treballadors anarquistes dels fets de Haymarket a Chicago, tenien clares quines eren les seues prioritats. El treball els servia en tant que element de progrés per poder tenir una vida millor i més lliure. Treballar més de vuit hores diàries els podria servir per a tenir un millor sou, però acabava amb la seua llibertat, amb les seues possibilitat de desenvolupar una vida personal i familiar plena. Ara, 137 anys desprès, necessitem avançar de nou en la reducció del temps de treball, que també és una manera molt clara d’incrementar els salaris per hora i redistribuir els guanys en productivitat.

Perquè seguim treballant vuit hores diàries en l’era de la tecnologia i la intel·ligència artificial? Què en pensarien d’això els màrtirs de Haymarket? Què en pensaria el mateix John Maynard Keynes, que el 1930 va preveure que cent anys desprès treballaríem només quinze hores a la setmana? Què ha passat? Perquè ens hem entestat en reivindicacions poc transformadores i que només ens porten a mantenir l’status quo?

Hem de pensar-hi seriosament. La bona notícia, és que les valencianes i els valencians anem per davant. Som referents en aquesta nova conversa, com ho mostren les ajudes pioneres de la Generalitat per incentivar la reducció de la jornada laboral a quatre dies o el projecte pilot de l’Ajuntament de València que s’ha desenvolupat durant aquest mes d’abril i que permetrà analitzar els beneficis sobre la ciutat de treballar quatre dies a la setmana durant un mes.

Hem de continuar la conversa, pensar “fora de la caixa” com acostumen a dir els anglòfons, i construir entre totes i tots una idea més saludable de què és el treball i de quin paper ha de jugar en les nostres vides. Aquesta ha de ser, sense cap mena de dubte, la pedra angular d’un nou contracte social (i també ambiental) per al segle XXI.

Joan Sanchis i Muñoz és economista, assessor a la Conselleria d’Economia Sostenible, Sector Productius, Comerç i Treball