LA LLENGUA A LES COMARQUES DEL SUD

Per Hèctor Càmara i Sempere

La primera qüestió que cal abordar és què entenem quan parlem de comarques del sud valencianes, ja que el concepte geogràfic no deixa de ser relatiu i es fonamenta en el punt de mira de qui parla, i més quan ens referim a una llengua l’expansió de la qual ha sigut de nord a sud, segons avançava la conquista cristiana del territori musulmà entre els segles XIII i XIV, amb tot el que això ha comportat des del punt de vista institucional i polític. En certs àmbits, especialment els de l’administració i els media, el migjorn valencià ha tingut un caràcter provincialista: és sud el territori que queda dins de la província més meridional del País Valencià. Però, clar, la realitat de població, infraestructures, immigració, llengua, etc. no té res a veure entre Agres i Almoradí o entre Tàrbena i Torrevella. Bé, açò no és cert del tot: és clar que hi ha moltes coses en comú, no sempre explícites, però que expliquen que Pego i Oriola compartisquen un plat tradicional com l’arròs amb crosta.

En bona part, les comarques del sud són aquelles que es troben a l’altra part de la primera frontera del Regne de València, coneguda com a línia Biar-Busot, i que van conformar institucionalment la primitiva Governació d’Oriola i, eclesiàsticament, la Diòcesi d’Oriola: l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó i el Baix Segura; també caldria incorporar-hi l’Alt Vinalopó, territori valencià des de la divisió provincial del segle XIX. Evidentment, no hi ha poques diferències dins d’aquest territori, però també existeixen elements comuns que travessen totes les comarques, tant des de la perspectiva històrica com contemporània. En el fons, es tracta d’un territori de frontera fossilitzat des del Tractat d’Elx de 1305, amb totes les situacions de trencament i porositat que suposen aquests espais i que representen els dos rius que reguen els bancals d’horta i permeten la industrialització, el Vinalopó, nascut a la Mariola, i el Segura, que desemboca a la població valencianoparlant més meridional.

Les comarques del sud comprenen algunes de les localitats més grans del país: Alacant i Elx –la segona i la tercera ciutat valenciana més habitada–, que, separades uns vint quilòmetres, reuneixen al voltant de sis-centes mil persones. Caldria sumar altres poblacions com Torrevella, Oriola o Elda per a entendre que estem al davant d’una zona amb una gran densitat poblacional, fet que es deu a la forta industrialització, a l’agricultura intensiva –tan de secà com d’horta– i al desenvolupament del sector terciari vinculat principalment al turisme. Tot açò ha provocat l’arribada, des dels anys seixanta i setanta del segle passat, d’un contingent considerable d’immigrants de zones espanyoles empobrides a la recerca d’una millora en les condicions vitals (que, evidentment, no s’ha consumat, ja que van passar a ser mà d’obra barata i abundant per a una indústria ferotge).

Si ens centrem en l’aspecte lingüístic d’aquest territori, trobem dos tipus de comarques històriques: les valencianoparlants i les castellanoparlants (i el cas intermedi del Vinalopó Mitjà, amb localitats com Elda, Asp i Monfort que s’integren en les segones), cosa que queda palesa en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Però la divisió que creà aquesta norma, en el que es refereix al sud, va nàixer del tot desfasada, en no tenir en compte els processos d’immigració massiva, que en algunes ciutats de territori valencianoparlant acceleraren un procés de substitució lingüística. En aquest sentit, el cas d’Elx és simptomàtic: en la dècada dels setanta augmentà el cens en cent mil persones. La població no deixà de ser valencianoparlant per abandonament, sinó que el nucli històric quedà en minoria. L’escolarització en valencià ajudà a conéixer la llengua pròpia d’unes ciutats cada vegada més castellanitzades, però no ha sigut un esperó perquè n’augmentara l’ús. L’educació en la llengua pròpia, fins i tot amb percentatges d’hores lectives alts en alguns centres, no és suficient quan la balança s’ha decantat en un període de temps tan curt.

Lamentablement la LUEV discrimina les poblacions castellanoparlants pel que fa a
l’educació, ja que permet que l’alumnat siga exempt de la matèria de valencià. Potser en l’origen es pretenia que els castellanoparlants s’anaren sumant a l’ensenyament de valencià de manera progressiva, però a la llarga ha creat una marginació formativa, assumida tanmateix com un privilegi educatiu: hi ha una part de la població que l’administració pública no forma en la llengua pròpia, cosa que impedeix que estiguen en igualtat de condicions en comparació amb persones d’altres indrets.

Comptat i debatut, cal tenir en compte dues coses. 1) L’ús i ensenyament del valencià en aquestes comarques només es podrà desenvolupar amb certes garanties mentre es tinga en compte que l’excepcionalitat impedeix la plena cohesió del sud amb la resta del territori valencià. 2) La situació del migjorn valencià només és el reflex acusat d’altres circumstàncies anàlogues al llarg de tot el país, viure d’esquena al sud suposa negar una realitat que tard d’hora ens esguitarà. El futur del valencià, no ens enganyem, es juga ací i, per tant, necessitem de totes les eines que ens permeta l’administració pública i la legislació.

Hèctor Càmara i Sempere, Universitat d’Alacant