EL DIA DE LA XIQUETA I LA DONA EN LA CIÈNCIA

Per Sonia Tirado González

Fa pocs dies, sopant en família, la meua filla de 15 anys em conta que està pintant al seu institut un mural sobre Lise Meitner. Com que el nom –he de reconéixer-ho– no em sonava, li pregunte qui és. Ella em mira amb eixe gest adolescent molt “a lo Rosalía” i em diu: de veres?? No només això, el meu fill, de 18, em repeteix el nom amb certa condescendència: de veritat que no saps qui és Li-se Meit–ner? Més enllà del que pot costar a una mare reconéixer la seua ignorància davant els fills, he de dir que em va agradar aquesta escletxa generacional que ens separa, deixant-me a mi al costat de les persones que quasi no sabrien dir més noms de dones científiques que el de Marie Curie, i a ells en el d’aquelles que les coneixen, no a totes, però sí una bona part. Perquè en l’origen d’aquesta escletxa generacional està el tancament d’altra, la de la invisibilitat de les dones. Evidentment, saber qui va ser la descobridora de la fissió nuclear (això sí, invisible, en l’ombra) no ho soluciona tot, ni de bon tros, encara queda molta faena al davant. Però sí que marca un canvi fonamental en el qual és el primer i més bàsic pas cap a la igualtat: la normalització de la presència i el reconeixement de les dones en tots els àmbits, també en ciència.

Ser científica suposa estar dins del sistema, és a dir, formar part de la comunitat científica, cosa que només serà possible si les dones tenim la formació necessària per a fer de la ciència la nostra professió. L’elecció dels itineraris formatius de xiques i xics no s’expliquen per les diferències biològiques, sinó que formen part del procés de socialització diferenciada i asimètrica del sistema patriarcal, de manera que es manté la segregació horitzontal dels estudis que reprodueix i perpetua els estereotipus i els rols de gènere: les xiques trien més els relacionats amb les cures, l’educació i l’àmbit social i els xics els estudis tècnics, d’enginyeria i matemàtiques. En aquest sentit, segons dades de l’Institut Valencià d’Estadística (IVE) referides al curs 2021-2022, el percentatge de les dones inscrites en estudis superiors (universitaris i de formació professional) és superior al dels homes, però aquest percentatge s’inverteix en la majoria de les titulacions STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics). També s’inverteix en el nivell de doctorat, i aquest canvi de tendència és especialment important perquè el doctorat representa la porta a la carrera investigadora.

Per a trencar aquesta dinàmica, es va assenyalant com a fonamental treballar les vocacions des de la infantesa, abans que els estereotipus de gènere calen en les xiques. Ací l’escola juga un paper cabdal, com espai on es pot treballar el raonament científic; on s’aprenen models de lideratge més dinàmics, creatius i col·laboratius allunyats del model solitari típicament masculí; i on també es mostra la ciència i la tecnologia com eines al servei de la millora de la vida de les persones i del medi ambient. En aquest sentit, al País Valencià ja n’hi ha camí fet: l’últim decret d’ordenació i currículum de l’ESO de la Generalitat, impulsat pel govern del Botànic, ja va incloure matèries com tecnologia i digitalització, programació, intel·ligència artificial i robòtica, i digitalització, així com criteris d’igualtat i sense estereotips de gènere tant en els materials pedagògics i didàctics com en l’orientació educativa i professional a les alumnes.

Ser científica també suposa poder estar, és a dir, disposar de les condicions i estructures suficients per a poder exercir la nostra tasca de manera igualitària i gaudir de les mateixes oportunitats a l’hora de consolidar els llocs de treballs o ascendir dins de l’organització.

En aquest sentit, segons l’últim informe de la Xarxa Vives d’Universitats ¹ Pérez-Quintana, A. i Gosalbez, M.I. (2023). El biaix de gènere en el reclutament, la promoció i la retenció del personal a les universitats. II informe (2023). Xarxa Vives d’Universitats. Col·lecció Política Universitària.

, continua la distribució tradicional de gènere en el personal de les universitats, sent les dones majoritàries en les branques de ciències de la salut i d’arts i humanitats, i una major escletxa en enginyeria i arquitectura i ciències experimentals. Respecte a la carrera acadèmica, encara que s’aprecia un tancament de la bretxa de gènere respecte de 2017, es manté la segregació vertical sobretot en els nivells de catedràtic/a i professor/a emèrit/a. D’igual manera, trobem la mateixa foto en altres indicadors, com ara el lideratge de projectes i grups d’investigació, la direcció d’instituts i centres de recerca, el nombre de sexennis, la direcció de tesis doctorals o els reconeixements honoris causa. Tanmateix, quan parlem d’òrgans de govern i gestió (per exemple, els equips rectorals), la desigualtat de gènere es manifesta tant entre càrrecs electes com entre càrrecs de lliure designació. O als premis i guardons, com els Premis Jaume I, amb només el 15,6% de les dones guardonades. Podríem dir que les dones anem diluint-nos segons pugem en l’escala jeràrquica.

I, com no podia ser d’altra manera, la baixa presència de dones en les professions tecnològiques és altra de les bretxes més acusades. Segons diferents fonts, representem el 31% de les persones investigadores a les empreses i institucions privades sense fins de lucre²; només el 12% de les persones amb capacitat de decisió d’alt nivell en el desenvolupament d’innovacions i el 18% de persones al capdavant de projectes i empreses d’intel·ligència artificial³. Al País Valencià el 74% de les empreses TIC no té contractada cap dona, mentre que el 36% de les empreses emergents compten amb almenys una cofundadora a l’equip.

Aquestes dades haurien de fer reflexionar a més d’un. Cal un major esforç de les organitzacions (universitats, organismes d’investigació, empreses…) per, més enllà del que estableix la legislació vigent, assegurar entorns de treball igualitaris, menys masculinitzats i competitius; establir criteris d’objectivitat i transparència en els processos de selecció, avaluació i remuneració; fomentar la diversitat, el treball per objectius, la col·laboració i l’acreditació i valorització de les soft skills; o facilitar la conciliació i el temps parcial —sobretot en temps de maternitat—, entre altres qüestions.

Arribat aquest punt, aquesta foto fixa de la situació, la pregunta que sempre em faig és perquè volem que les xiquetes siguen científiques. Personalment, crec que no es tracta tant que totes les xiquetes vulguen ser científiques, sinó que puguen triar ser-ho en igualtat d’oportunitats, i que cal treballar no només pel nombre de xiquetes que es dediquen a la ciència, que també, sinó per modificar les estructures i dinàmiques que ens impedeixen avançar en la nostra carrera, tindre més veu, més possibilitat de treballar des d’altres lideratges, més mecanismes de participació i millors condicions. En definitiva, per trencar el sostre de vidre tan característic de l’àmbit científic.

En un món on la ciència, la tecnologia i la innovació són el futur, el que vull és que les xiquetes tinguen la ment curiosa i oberta a noves idees, que exploren i experimenten, que s’arrisquen a provar i enganyar-se, que col·laboren, que es facen preguntes i busquen les respostes, que pensen críticament i ètica, i que tinguen interés pel món que les rodeja, per la millora de la vida de les persones i per la cura del planeta. Perquè això és, precisament, ser científiques. I després que trien des d’on, des de l’enginyeria, les matemàtiques, l’economia, la psicologia, l’educació, el treball social, o en cap d’elles. Amb igualtat d’oportunitats per a ser, per a poder estar i per a voler estar. I que coneguen a totes les Lise Meitner de la història encara que no vulguen ser científiques.

En aquests temps d’antifeminisme, d’egos ferits davant l’avanç dels drets de les dones, de governs que amenacen els avanços assolits, negacionistes de la violència de gènere, defensors de la cultura de l’esforç més que de l’educació com ascensor social, que entenen el benestar com l’èxit personal i no el col·lectiu, ens calen més dones en ciència. Perquè en ciència la diversitat de perspectives i idees és imprescindible per tindre una comprensió més completa dels problemes i les solucions. Perquè les xiquetes de hui seran referents per a les que vindran. Perquè sense les dones en la ciència serà molt difícil i costós superar els estereotipus i els biaixos. Perquè cal fer visibles i valorar les disciplines no tecnològiques en les que les dones estem més presents. Perquè és ja irrenunciable tindre en compte la perspectiva de gènere a l’hora de fer investigació i d’avaluar l’impacte de les polítiques públiques de ciència, tecnologia i innovació. Perquè quan les dones ens impliquem en la presa de decisions, en la investigació o en la producció de coneixement, no quedem relegades a l’oblit.

————————————————

[1] Pérez-Quintana, A. i Gosalbez, M.I. (2023). El biaix de gènere en el reclutament, la promoció i la retenció del personal a les universitats. II informe (2023). Xarxa Vives d’Universitats. Col·lecció Política Universitària.

[2] Institut Valencià d’Estadística

[3] Sainz, M., Arroyo, L. y Castaño, C., Mujeres y digitalización. De las brechas a los algoritmos [online], Ministerio de Igualdad, Madrid, 2020, <https://cpage.mpr.gob.es/producto/mujeres-y-digitalizacion/>.

[4] ONTSI, Informe sobre la Economía y Sociedad Digital por comunidades autónomas: Comunidad Valenciana (Ed. 2020) [online], Madrid, 2020, <http://www.ontsi.red.es/es/Informes-sobre-Economia-y-Sociedad-Digital-porCCAA-2020>.

Sonia Tirado González, professora Universitat Miguel Hernández d’Elx