TREBALLAR MENYS, VIURE MILLOR

Per Adrián Iglesias García

El context actual en què celebrem el primer de maig, dia internacional de les persones treballadores és, des d’una perspectiva jove, veritablement preocupant. El binomi entre ser jove i precari és cada vegada més indissociable i les expectatives de futur no ens ofereixen un horitzó molt esperançador. Tenint en compte les dades del darrer informe de l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya, les joves de l’Estat Espanyol som el segon col·lectiu amb major risc de pobresa i exclusió social. Una situació de la qual ja no és possible fugir ni tan sols tenint un treball, que moltes vegades està mal pagat i no ens permet optar a unes condicions de vida dignes.

El neoliberalisme va portar a la fallida la societat de l’ocupació sorgida arran del desenvolupament de l’Estat de Benestar als anys 50 i 60. Va generar una crisi en el pacte de postguerra que, vinculant la pau social i a l’accés a determinats drets, associava la condició de ciutadania al fet de tindre una feina i oferia una sèrie de garanties i expectatives per tal de poder organitzar la vida. El mode de regulació i vertebració de la societat que es regia per un equilibri que diferencia temps de vida i temps de treball s’està enfonsant i precisament això fa de la precarietat una nova modalitat social, erosionant la seguretat i l’estabilitat i en general totes les certeses associades a tindre una ocupació. És per això que diem que tindre feina hui dia ja no et garanteix una vida digna.

Aquesta situació no és conjuntural, sinó que és la premissa d’un model econòmic depredador, és una realitat estructural que ens condemna a ocupar un rol subaltern on sembla que no hi ha alternativa. Així, la precarietat no seria una conseqüència, sinó, precisament, un model de societat imposat pels que més tenen per a reproduir un ordre social que els beneficia. Per tant, un model de societat basat en un treball que ja no ens ofereix garanties materials és evident que està caducat i obsolet, i cal una reflexió profunda seguida d’una acció política contundent que transforme l’organització social, que replantege el paper del treball en les nostres vides i advoque per l’emancipació de les classes populars.

D’acord amb el sociòleg Jorge Moruno, la gran contradicció que ens enfrontem en el segle XXI és la de viure en una societat que pot generar cada vegada més riquesa amb menys temps de les classes treballadores, però continua regint-se per una manera d’entendre la riquesa que principalment s’associa al temps humà emprat en la feina.

Amb aquest panorama, en el que tan sols el 15% de les joves estaven emancipades al segon semestre de 2023, les problemàtiques associades amb la salut mental són cada vegada més habituals en la nostra societat. El cercle viciós de la dificultat en l’accés a l’habitatge i la temporalitat i la precarietat en l’ocupació generen un clima d’angoixa i incertesa que incideix dràsticament en l’estabilitat emocional de les persones joves.

I tot açò s’agreuja en una època en què cada vegada el temps de vida i el temps de treball es difuminen més fins a arribar a ser indistingibles. La modernització capitalista, tot i no ser el seu objectiu, ha permés que tinguem més temps lliure que mai. Ara bé, en lloc de democratitzar el temps lliure, aquest passa a ser una eina més d’explotació per part del sistema. Si el temps de treball no és suficient per a garantir ingressos estables, tot el temps de vida és susceptible de ser rendibilitzar en termes de mercat.

Un escenari que es planteja a la pel·lícula In Time (2011), en la que en un futur distòpic el temps s’ha convertit en una moneda de canvi, un ordre social en el qual la divisa és el temps de vida que li quede a cada persona. En aquest hipotètic món, la gent, a partir dels vint-i-cinc anys (moment en què se li activa un compte enrere) ha de treballar per a guanyar-se, literalment, el temps de vida i no morir. Qualsevol bé de consum que vulguen adquirir-ho només ho poden fer pagant amb una part del temps propi. Això fa que en aquesta societat les classes populars hagen de viure al dia, treballant i guanyant-se cada segon addicional de les seues vides mentre que els rics, que hereten milions d’hores, viuen eternament sense cap complicació.

La batalla pel temps és la tasca política fonamental de les forces polítiques que busquen la transformació social hui dia, i les persones joves som un element clau en aquesta tasca, per defensar el nostre presentar i construir el nostre futur. L’acció del valencianisme polític s’ha de centrar a trobar mecanismes que, d’una banda, milloren les condicions del treball ja existent a les empreses, com és la reducció de la jornada laboral amb el mateix salari, però que també que exploren diferents vies de garantir condicions materials dignes que no passen necessàriament pel filtre del treball tal com ara el concebem, perquè estar explotat laboralment i viure de manera precària no siga un privilegi i no ens diguen allò d’«almenys tens faena».

Cal començar a parlar del dret al temps, perquè tot el món vol tindre més temps per a la vida. Tenim un risc important i un repte que cal atendre, en tant que si no li donem un sentit progressista, si no democratitzem el temps, seran els gurus neoliberals, els criptobros i els influencers els qui ho faran. I ho faran mitjançant l’individualisme i les promeses de l’emancipació individual de ser «el seu propi cap», del «campe qui puga» i d’alçar-se a les 5 del matí a fer burpees.

Per això, un dia com l’1 de maig, és important recordar que les conquestes de drets i de millores socials i materials per a la majoria treballadora sempre han sigut fruit de lluites col·lectives. Lluites com la que precisament commemorem el dia internacional de les persones treballadores, quan 5 treballadors de Chicago van ser injustament acusats, empresonats i assassinats per participar en les vagues multitudinàries que reivindicaven la jornada de huit hores. La joventut organitzada del valencianisme eixim als carrers per reivindicar certeses i seguretat, per a poder tindre unes condicions de vida dignes que ens possibiliten construir un futur.

Adrián Iglesias García és membre de l’Àrea de Política de la Coordinadora Nacional de Joves PV i assessor parlamentari a l’Ajuntament de Castelló.