L’ALBUFERA EN EL TEMPS DE LA CALOR

4/6/2024

Per Graciela Ferrer

 

Durant les últimes setmanes hem vist en els mitjans de comunicació i les xarxes socials com s’incrementava el soroll polític en relació amb les aportacions hídriques hivernals a l’Albufera, necessàries per a garantir la renovació de les aigües del llac i per a evitar l’empitjorament del seu estat ecològic. Aquesta situació ja va començar als mesos d’octubre i novembre de 2023, quan la mancança de pluges, les altes temperatures i l’absència d’aportacions d’aigua dolça donaren lloc a una explosió de microalgues que va tintar el llac d’un intens color marró rogenc, clarament observable en les imatges satel·litàries, que feren saltar totes les alarmes.

 

Cal remarcar que l’any hidrològic 2023-2024 és el primer any complet en què s’ha d’aplicar el que estableix la normativa del Pla Hidrològic de Conca de la Demarcació Hidrològica del Xúquer per al període 2022-2027, aprovat mitjançant Reial decret 35/2023, de 24 de gener. Per tant, és la primera oportunitat de testar com s’aplica el pla en la pràctica i la seua eficàcia a l’hora d’assolir els objectius ambientals (que, amb caràcter general, és aconseguir del bon estat) de totes les masses d’aigua —superficials i subterrànies— en l’horitzó 2015 o, a tot tardar, 2027, d’acord amb el que estableix la Directiva Marc de l’Aigua.

 

Intentarem al llarg d’aquestes línies entendre la naturalesa de l’Albufera i el Parc Natural i les seues necessitats per a ser ecosistemes vius i saludables, i esbrinar si les mesures plantejades són les necessàries per avançar en eixa direcció.

 

L’Albufera: “la mar xicoteta que no vol ser mar”

Pep de la Tona en la seua cançó “Save l’Albufera” va captar amb aquest vers, “la mar xicoteta que no vol ser mar”, l’essència de la complexitat socioecològica de l’Albufera.

 

L’Albufera que hui coneguem és el resultat de la coevolució durant segles de l’extensió dels regadius històrics (i, en particular, dels arrossars) de la Ribera Alta i Baixa del Xúquer i de la Vega de València amb el llac, molt més gran que l’actual, naturalment d’aigües salades i connectat a la mar.

 

Així, eixe llac salobre esdevingué una llacuna d’aigües dolces someres -molt més xicoteta en extensió a causa dels aterraments per al conreu de l’arròs (els tancats)-, a conseqüència de rebre ingents quantitats d’aigua dolça dels drenatges dels retorns de rec per les séquies dels regadius històrics i llur connexió a la mar passà a dependre del maneig de les comportes instal·lades per garantir el conreu de l’arròs. Malgrat aquesta forta alteració de les condicions naturals pristines, el llac i els aiguamolls de l’Albufera juntament amb el bosc mediterrani de la Devesa conformen un conjunt d’ecosistemes antropitzats d’alt valor ecològic, que va viure el seu zenit de salut i biodiversitat fins a la dècada de 1960, amb les seues aigües cristal·lines, vegetació submergida, abundància i diversitat de peixos i crustacis (des del samaruc i la gambeta fins a les anguiles) així com d’aus, especialment migratòries.

 

El col·lapse dels setanta i la presa de consciència del problema

La industrialització i urbanització accelerada en la dècada de 1960 i posteriors de l’àrea metropolitana de València portada a terme sense preveure les necessàries infraestructures de tractament de residus, de drenatge urbà, sanejament i depuració d’aigües residuals, juntament amb la sobreutilització de fertilitzants i plaguicides en l’agricultura intensiva, generà una pressió insuportable sobre el llac que s’havia convertit en l’abocador de tota aquesta contaminació i que el portà al seu col·lapse a principis de la dècada de 1970. Així, passarem de tindre una llacuna somera oligotròfica d’aigua dolça, transparent i oxigenada amb molta vegetació submergida i gran biodiversitat, a una llacuna somera hipereutròfica amb aigües verdes sense transparència ni oxigen, amb elevades concentracions fitoplàncton derivades de les elevades concentracions de fòsfor i nitrogen, sense presència de vegetació submergida ni peixos, i amb diverses zones de sediments contaminats amb metalls pesants.

 

Addicionalment, des de la dècada de 1980, l’entrada de retorns de rec al llac que majoritàriament procedien de la Séquia Reial del Xúquer es varen reduir dràsticament. Eixa reducció va estar vinculada al canvi de patrons de conreu (amb una forta reducció del conreu de l’arròs en la Ribera Alta i la generalització dels cítrics i altres fruitals, menys demandants d’aigua) i, posteriorment, a la posada en marxa dels projectes de modernització dels regadius (primer, amb la conducció pressuritzada en la xarxa de transport, finalitzada en 2005; i, després, amb la implantació progressiva del rec per degoteig encara per completar en l’àrea regable de la Séquia Reial). Tot això ha tingut com a conseqüència la reducció dels retorns de rec que històricament havien tornat al riu Xúquer i a l’Albufera o s’havien infiltrat en els aqüífers.

 

A partir de la dècada dels huitanta la problemàtica de l’Albufera va adquirir una rellevància diferencial en l’agenda política amb la creació del Parc Natural de l’Albufera en 1986, la seua posterior inclusió en el catàleg d’aiguamolls d’importància internacional protegits pel Conveni de Ramsar, la seua designació com a lloc d’interés comunitaris (sota la Directiva Hàbitats) i zona d’especial protecció per a les aus (sota la Directiva Aus), sent així espai protegit prioritari de rellevància europea inclòs en la Xarxa Natura 2000.

 

També, ja des de mitjan dècada de 1970, s’elaboraren diversos plans d’actuació en matèria de sanejament i depuració d’aigües residuals i es posaren en marxa diverses infraestructures (col·lector oest i diverses estacions depuradores) llur objectiu fonamental ha estat interceptar les aigües contaminades industrials i urbanes (residuals i pluvials) i conduir-les a estacions de depuració d’aigües residuals, evitant així el seu abocament al llac de l’Albufera.

 

El tortuós i lent camí de la recuperació

Des de fa més de vint anys hi ha un consens científic clar respecte a la necessitat de revertir la hipereutrofització de l’Albufera i que torne a ser un ecosistema costaner oligotròfic somer d’aigua dolça, per a poder recuperar tota la seua potencialitat ecològica per al sosteniment de la biodiversitat i la resta de serveis ecosistèmics compatibles amb el conreu de l’arròs.

 

Un indicador bàsic del nivell d’eutrofització és la concentració de clorofil·la a. Es considera que una concentració mitjana de clorofil·la a inferior a 2,5 µg/l és indicativa d’una situació oligotròfica; si aquest indicador se situa entre 2,5 i 8 µg/l és indicatiu d’una situació mesotròfica; una concentració mitjana entre 25 i 75 µg/l indica una situació eutròfica; i, una concentració mitjana superior a 75 µg/l indica una situació hipereutròfica.

 

D’acord amb les dades disponibles, a mitjan dècada de 1980, la concentració mitjana de clorofil·la en el llac de l’Albufera se situava entre els 230 i els 500 µg/l; en la dècada de 1990, entre 100 i 200 µg/l; en la dècada de 2000, entre 100 i 150 µg/l; en la dècada de 2010, entorn de 100 µg/l; i, entre 2020 i 2023, entre 100 i 150 µg/l. És a dir, l’Albufera continua patint una situació hipereutròfica greu, encara que menys roïna que la que patia a finals del segle passat.

 

Tal com van posar de manifest el consens científic assolit en 2004 en “Estudi per al desenvolupament sostenible del Parc Natural de l’Albufera”, recuperar la salut de l’Albufera i els seus ecosistemes associats implica necessàriament eliminar l’entrada d’aigües contaminades i garantir l’entrada de quantitats suficients i de manera contínua d’aigua neta (sense nutrients, especialment fòsfor) que permeta la renovació adequada de les aigües de llac, la recuperació de la superfície inundada original de la llacuna en la tardor (perellonada) i l’hivern i el manteniment de la connexió amb la mar.

 

La qüestió de l’eliminació —o, almenys, la reducció significativa— de les entrades d’aigües contaminades d’origen urbà i industrial va centrar les actuacions des de mitjan dècada dels setanta. Cap al final de la dècada de 1980 es posà en marxa el Col·lector Oest per replegar les aigües residuals dels pobles que abocaven directament a l’Albufera i conduir eixes aigües brutes a la depuradora de Pinedo. Tanmateix, el dimensionament del col·lector ha estat insuficient, especialment en els esdeveniments de pluges torrencials (cada vegada més freqüents a conseqüència del canvi climàtic), quan juntament amb les aigües residuals, els pobles drenen les aigües pluvials. En aquests casos les aigües contaminades continuen arribant a l’Albufera. També hi ha nuclis urbans que continuen abocant les seues aigües residuals a antigues séquies, que acaben en l’Albufera. Al llarg de la dècada dels 1990 i del 2000 es posaren en funcionament diverses estacions depuradores d’aigües residuals urbanes que reduïren l’abocament directe d’aquestes aigües.

 

Des de fa més d’una dècada està en marxa l’obra —amb diverses parades— d’ampliació del col·lector oest i construcció de diversos tancs de tempesta per previndre els abocaments a conseqüència de pluges torrencials, però encara no està en funcionament. Així mateix, l’actual Pla Hidrològic de Conca preveu en el seu programa de mesures la construcció de xarxes de clavegueram separatives i la implementació de mesures de drenatge urbà sostenible en diversos municipis, per reduir les escorrenties en cas de pluges torrencials, encara que amb una previsió pressupostària irrisòria i una indeterminació respecte als municipis interpel·lats. Per altra banda, el Pla Hidrològic també preveu la realització de diverses actuacions addicionals de sanejament en la comarca de l’Horta Sud de València proposades per la Generalitat Valenciana (com la construcció d’una nova EDAR en Alcàsser —al costat del polígon del Pla, en zona inundable) que varen aixecar dubtes respecte a la seua localització i funcionament per part de plataformes veïnals i grups ecologistes, i que varen ser descartades per l’actual govern de la Generalitat, sense oferir cap informació sobre les actuacions alternatives que pretenen portar a terme per solucionar les deficiències en matèria de sanejament i depuració d’aigües residuals en els pobles de l’Horta Sud que des de fa dècades està afectant la qualitat de les aigües de l’Albufera, especialment en la seua zona Nord-oest.

 

També és necessari abordar d’una manera més sistemàtica la reducció de contaminació per nutrients i fitosanitaris dels retorns de rec provinents dels usos agraris —principalment, el conreu de l’arròs—. Encara que en les últimes dècades s’ha incrementat la racionalització en l’ús de fertilitzants i fitosanitaris, el Pla Especial de l’Albufera (elaborat conjuntament per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València), aprovat en 2019 i incorporat a l’actual Pla Hidrològic de Conca, assenyala com a una línia de treball imprescindible la reducció de l’ús de fertilitzants i la implantació de pràctiques d’agricultura ecològica en l’àmbit del Parc Natural de l’Albufera; encara que la dotació pressupostària per aconseguir-ho és més aviat testimonial i el compromís per part de l’actual titular de la conselleria competent en matèria d’agricultura és inexistent.

 

Un aspecte fonamental per poder recuperar la salut de l’Albufera és que compte amb una quantitat suficient d’aigua de bona qualitat en cada moment de l’any. Això significa que és necessari garantir aportacions d’aigües amb continguts de fòsfor inferiors a 0,06 mg/l, especialment en les èpoques de l’any en què no hi ha conreu de l’arròs. Entre maig i setembre es concentren les aportacions d’aigua, sobretot del Xúquer, per a regar els conreus de l’arròs dins del Parc Natural de l’Albufera a través de la Séquia Reial del Xúquer, la Séquia de Sueca i la Séquia de Cullera. S’estima que pràcticament la totalitat dels retorns de rec de la Séquia Reial arriben al llac, mentre que ho fan entre el 10 i el 20% dels de la Séquia de Sueca, i no tenen incidència el de la Séquia de Cullera.

 

Tanmateix, cap a l’octubre es desseca tota l’orla de 14000 hectàrees d’arrossar que rodegen el llac (unes 2680 hectàrees) per a fer la collita i s’obrin les comportes per llançar eixes aigües, que arriben al llac dels drenatges dels arrossars amb contingut de fitosanitaris i nutrients, cap a la mar. Però, una vegada feta la collita, es requereixen noves aportacions d’aigua dolça per pujar els nivells del llac i portar a terme la inundació hivernal de l’antiga superfície del llac (unes 8000 hectàrees) per evitar la salinització del llac i de les terres baixes (els tancats), alhora que es permet la connectivitat amb la mar, i l’entrada de peixos al llac. És la pràctica coneguda com a perellonada.

 

L’entrada d’aigua dolça sense nutrients durant la perellonada i per al manteniment de la inundació durant tot l’hivern és fonamental per a la renovació i oxigenació de les aigües del llac, previndre la salinització, recuperar vegetació submergida (macròfits), millorar la biodiversitat íctica i permetre l’acollida de les aus aquàtiques migratòries. Per aquesta raó, quan parlem de garantir les necessitats hídriques de l’Albufera, cal tenir en compte tant les necessitats del llac i de la marjal que el rodeja, com la temporalitat i qualitat de les aportacions requerides.

 

Les aportacions d’aigua per a l’Albufera: joc de trilers?

D’acord amb les estimacions elaborades en el marc del Pla Especial de l’Albufera, per tal d’aconseguir reduir la concentració mitjana de clorofil·la a un valor de 30 µg/l en 2027 (és a dir, aconseguir que l’Albufera siga un ecosistema eutròfic en lloc d’hipereutròfic, com actualment), a banda d’eliminar totes les entrades d’aigües contaminades o amb contingut de fòsfor, és necessària una aportació anual mínima de 250 hm³/any d’aigües netes, dels quals, almenys 74 hm³/any haurien de provenir directament del riu Xúquer, amb aigua de qualitat Tous, amb la següent distribució, tal com es van detallar en les al·legacions presentades al Pla per l’Ajuntament de València:

 

  • 4 hm³ per a aconseguir el nivell establit en l’Orde 5/2018, d’1 de febrer, relativa a la regulació del nivell i comunicació amb la mar del Parc Natural de l’Albufera, en les 2.700 hectàrees d’extensió del llac.
  • 24 hm³ per a inundació de perellonada en les aproximadament 8.000 hectàrees que tradicionalment s’han inundat a l’hivern (són les terres establides a partir de finals del XVIII en l’antic llac de l’Albufera, i que es troben a cota inferior a la de la mar, i, per tant, més vulnerables a l’efecte de la intrusió salina) amb un calat mínim mitjà de 30 cm.
  • 46 hm³ per a mantindre un flux mínim de 2 m³/s en cadascun dels tres canals de desguàs en el període comprés entre el final del buidatge de la perellonada i l’inici del següent cicle de cultiu d’arròs (finals de maig).

 

Donat que durant aquests mesos no hi ha pràcticament retorns de rec, les aportacions d’aigua a l’Albufera i el seu entorn depén pràcticament en exclusiva de la pluviometria i les aportacions subterrànies, les quals cada vegada estan més afectades pel canvi climàtic. En els dos últims anys hidrològics (2022-2023 i 2023-2024) les pluges de tardor i hivern han sigut pràcticament inexistents. Això també ha afectat la recàrrega dels aqüífers —ja tocada per la reducció de retorns de rec derivada de la modernització de regadius i la reducció de cabals circulants tant el Xúquer com en el Túria— i al seu drenatge cap al llac. Tot això sense comptar amb l’elevació de les temperatures que s’ha anat registrant en els últims anys, que incrementa l’evaporació de la làmina d’aigua i l’evapotranspiració de les plantes; ni tampoc, l’efecte de la pujada del nivell de la mar que comportarà un increment de la salinitat de les terres i aigües. Ambdós factors requeriran una aportació major d’aigua dolça de manera contínua per contrarestar-los.

 

Malgrat el mínim de 250 hm³/any que estableix el Pla Especial de l’Albufera, l’actual Pla Hidrològic de Conca en la seua normativa manté el mateix requeriment ambiental per al llac de l’Albufera en 210 hm³/any que havia fixat en el pla hidrològic anterior (2016-2021), sense cap estudi que responga a l’assoliment d’objectius ambientals ni cap especificació respecte a quines són les fons de les aportacions i la seua qualitat, deixant eixa xifra sense cap garantia de compliment, com ja va succeir durant diversos anys en el període anterior. Circumstàncies denunciades en les al·legacions presentades per les entitats i organitzacions ecologistes i per l’Ajuntament de València i la Generalitat (Direcció General de Medi Natural).

 

Gràcies a la pressió exercida durant la legislatura passada per l’Ajuntament de València i la Generalitat, juntament amb els grups i entitats ecologistes, es va aconseguir que en la normativa del Pla es reconega i quantifique la necessitat d’aportacions específiques per a la perellonada i la inundació hivernal, encara que la concreció respecte a la seua garantia mitjançant aportacions concretes ha tornat a quedar-se curta per satisfer les necessitats d’acord amb els estudis científics disponibles, que van posar sobre la taula tant de l’Ajuntament de València i la Generalitat com de les entitats ecologistes a través de les seues al·legacions.

 

Així, l’apartat 4 de l’article 13 de la normativa del Pla diu que “en les condicions actuals, els requisits ambientals del Parc Natural de l’Albufera se centren en dos moments específics del cicle hidrològic: la inundació hivernal (perellonada) i un flux bàsic en l’època prèvia al conreu de l’arròs” i que “per a allò s’estimen unes necessitats de 24 i 46 hm³/any respectivament”. I l’apartat 5 abunda en aquesta qüestió dient que “per als requisits ambientals del llac de l’Albufera i amb l’objectiu de mantindre la inundació hivernal (perellonada) i un flux base en l’època prèvia al conreu s’estableixen les següents aportacions específiques en el període comprés entre el 15 d’octubre i el 15 de maig: 14,51 hm³/any a través de la Séquia Reial del Xúquer, 25,49 hm³/any a través de la Séquia Reial del Xúquer que es materialitzaran progressivament segons avance la modernització de la Séquia Reial del Xúquer, 10 hm³/any del sistema Xúquer i 10 hm³/any del sistema Túria a conseqüència de l’increment de recurs regenerat ja produït.” Afegeix també que “quan es produïsquen desembassaments tècnics des de l’embassament de Tous o en el sistema Túria, es prioritzarà el llac de l’Albufera com a destinació”. I, en l’apartat 6, estableix que “l’Organisme de conca realitzarà el control i seguiment de les aportacions al llac de l’Albufera i dels nivells en el llac, amb els objectius de garantir els volums anuals requerits i contribuir a la conservació de l’ecosistema lacunar”.

 

Així, atenint-nos al literal de la normativa, per una banda, es reconeix la necessitat ambiental de 70 hm³/any entre octubre i maig, però per a tot l’àmbit territorial del Parc Natural (21000 hectàrees), i a continuació s’estableixen unes dotacions concretes per al llac de l’Albufera entre el 15 d’octubre i el 15 maig, que sumen 60 hm³/any, i de les quals:

 

  • 14,51 hm³/any que són efectives i no estan condicionades, i estan inclosos en la concessió de la Séquia Reial del Xúquer per compensar la reducció de retorns de rec cap a l’Albufera derivada de les obres de modernització de regadius portades a terme des de 2015.
  • 25,49 hm³/any que no són efectives i estan condicionades a la realització de les obres pendents de modernització de regadius en la Séquia Reial del Xúquer, que reduiran els retorns de rec cap a l’Albufera, i, per tant, eixos 25,49 hm³/any compensaran eixes reduccions estimades.
  • 10 hm³/any del sistema Xúquer i 10 hm³/any del sistema Túria que són efectius i no estan condicionats, i és la Confederació Hidrogràfica del Xúquer qui té la competència de decidir des d’on els pot enviar perquè arribe al llac de l’Albufera (com va fer anys anteriors utilitzant la infraestructura del Canal Xúquer-Túria i els barrancs de Picassent i el Poyo, o a través de la Séquia Reial del Xúquer, per exemple).

 

Per tant, per al primer any hidrològic (2023-2024) de vigència del nou Pla Hidrològic, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer hauria d’haver enviat, entre el 15 d’octubre i el 15 de maig, al llac de l’Albufera almenys 34,51 hm³ d’aigua amb qualitat riu. Però d’acord amb les dades oficials disponibles sols s’han enviat el 14,51 hm³ provinents de la Séquia Reial i 2 hm³ del riu Túria a través de la Séquia de Favara. És a dir, la Confederació sols ha enviat 16,51 hm³ dels 34,51 hm³ establerts per a l’Albufera en l’article 13 de la normativa del Pla Hidrològic vigent.

 

Per altra banda, en l’article 20 de la normativa, les assignacions de recursos del Xúquer a la Comunitat de Regants de Sueca i a la Comunitat de Regants de Cullera contemplen l’assignació de 29 hm³ i 4 hm³ respectivament per a la inundació hivernal del Parc Natural de l’Albufera, en les seues zones regables, que s’han d’aplicar durant els mesos de setembre a abril. Aquests volums pràcticament no arriben al llac, ja que es desguassen per les comportes situades al sud del Parc Natural, no connectades amb el llac.

 

Una altra qüestió que se sol esgrimir és l’ús d’aigües residuals tractades o regenerades com a font de subministrament d’aigua per a l’Albufera. Cal dir que aquestes aigües no són adequades per al seu subministrament directe al llac, ja que contenen unes concentracions elevades de fòsfor, les quals contribuirien a agreujar encara més la situació d’hipereutrofització del llac i, per tant, el seu mal estat. Així ho va deixar meridianament clar la Declaració d’Impacte Ambiental respecte a la reutilització d’aigües residuals depurades provinents de l’EDAR de Pinedo, en la qual es prohibia l’aplicació d’aquests efluents depurats al Parc Natural de l’Albufera, excepte si aquestes aigües eren aplicades a l’arrossar que actuava com a una mena de filtre verd retenint nutrients i reduint la concentració de fòsfor i nitrats en les aigües drenades al llac. Per tant, la reutilització d’aigües residuals depurades no és un recurs adequat per a la seua aplicació fora de la temporada de l’arròs.

 

Davant aquesta situació, des d’octubre del 2023, tant l’Ajuntament de València com la Generalitat han reclamat a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que complira amb l’article 13.4 de la normativa del Pla i efectuara l’enviament dels 10 hm³ assignats al llac des del sistema Xúquer i els 10 hm³ assignats des del sistema Túria, davant la negativa continuada de la Confederació.

 

Per tot això, resulten sorprenents les declaracions del secretari d’Estat de Medi Ambient, Hugo Moran, de la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, i del mateix president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo, assegurant que no sols s’havien enviat els 20 hm³ que es reclamaven sinó que s’havia enviat més del doble, 50 hm³ al Parc Natural de l’Albufera (!), comptant aportacions que en cap cas poden arribar al llac de l’Albufera (com els 25 hm³ a través de la Comunitat de Regants de Sueca o altres volums d’aigües reutilitzades), fent una confusió grollera i interessada entre el que s’estableix com a requisits per al llac actual i el seu entorn aterrat (8000 hectàrees) i el conjunt del Parc Natural (21600 hectàrees).

 

Per altra banda, si ens atenim al literal del Pla que el mateix Ministeri va aprovar, segons l’article 13.4, els requisits ambientals del Parc Natural per a garantir la perellonada i el flux bàsic en l’època prèvia al conreu de l’arròs ascendeix a 70 hm³/any. Aleshores, el 50 hm³ que des de la Confederació i el Ministeri s’esgrimeixen com “sobre compliment” dels requisits ambientals, són en realitat 20 hm³ menys dels requisits mínims que ells mateixos van establir per al Parc Natural. És a dir, estan traient pit d’un flagrant incompliment. En fi, un penós exemple de trilerisme polític, de desinformació i creació i difusió de rumors falsos des del govern central que no fa més que reforçar l’antipolítica de la dreta i la ultradreta que s’ha instal·lat en la Generalitat i l’Ajuntament de València, a banda d’aprofundir en la desconfiança i el descrèdit institucional per part de la ciutadania.

 

Com hem pogut observar al llarg d’aquest apartat, les aportacions necessàries de l’Albufera i els ecosistemes que conformen el Parc Natural, determinades científicament, no estan prou arreplegades ni amb les garanties que cal en el Pla Hidrològic de Conca, i la Confederació Hidrogràfica, que és l’autoritat competent en subministrar dites aportacions, no ha tingut cap inconvenient en incomplir fins i tot la lletra de la normativa del Pla Hidrològic.

 

Més democràcia i millor governança per defensar l’Albufera

En bona part, aquesta situació d’indefensió de l’Albufera i el Parc Natural per veure garantides les seues necessitats hídriques en quantitat, qualitat, distribució espacial i temporal, està molt vinculada a la mancança del Pla de Gestió de les Zones d’Especial Conservació, un instrument fonamental per a la governança dels espais protegits inclosos en la Xarxa Natura 2000 que és vinculant per a la planificació hidrològica, tal com han reclamat des de fa anys col·lectius i organitzacions ecologistes. En el Pla de Gestió s’han d’establir els requisits de tota classe —hídrics, també— per assegurar les condicions necessàries per a garantir l’assoliment dels objectius de conservació derivats de les directives europees de protecció de la biodiversitat. L’elaboració dels plans de gestió és competència autonòmica en el nostre cas, i fa més d’una dècada que hauria d’estar aprovat. Aquesta mancança es va intentar suplir mitjançant el Pla Especial de l’Albufera, que si bé plantejava consensos tècnics no és en cap cas vinculant per a la planificació hidrològica, tal com s’ha demostrat en la redacció de la normativa del Pla i, més si fos possible, en l’actuació de la mateixa Confederació a l’hora d’aplicar-la.

 

La transparència, la participació ciutadana efectiva i l’elaboració del Pla de Gestió (juntament amb l’actualització del PORN i el PRUG del Parc Natural) són elements fonamentals per a fer front i adaptar-nos als reptes del segle XXI en forma de pujada de les temperatures, reducció de pluviometria, major torrencialitat, pujada del nivell del mar i salinització, tots ells vinculats amb els efectes del canvi climàtic. I també seran fonamentals per a fer front a amenaces antròpiques directes i ben patents com l’ampliació del Port de València o la reducció de la protecció ambiental front l’especulació i els efectes de la globalització neoliberal en l’agricultura mediterrània.

 

Graciela Ferrer és economista ecològica especialitzada en aigua i membre de la plataforma Xúquer Viu.

Vull subscriure'm i rebre les novetats de la Fundació Nexe en el meu correu