PER A QUÈ VAL LA REDUCCIÓ DE LA JORNADA LABORAL

Per Anna Perpinyà i Saragossà

Molt se n’està parlant darrerament de la reducció de la jornada laboral. Sembla que els govern estatal està decidit a la reducció d’unes poques hores setmanals. I està molt bé, no tinc dubtes, però es queda curta, supose que en part per acontentar totes les bandes i en part perquè fer canvis valents tampoc és el marc del govern socialista.

El sector que està en contra, argumenta l’hécatombe, com ja ho va fer amb la pujada del salari mínim, o amb la jornada de 40 hores, fa 40 anys. Però no, no passarà que colapse el mercat ni que tanquen les grans empreses. O no per això. De fet multinacionals com la Ford ja estan en problemes, segons ells, malgrat rebre una quantitat indecent de diners públics. Les pimes i micropimes són altra cosa, que ara en parlaré.

En la banda “a favor” tenim sindicats i partits d’esquerres, que saben que el temps és un bé escàs i que la majoria n’anem ben curtes.

Hi ha molts arguments a favor de l’eficiència de la productivitat amb menys jornada o de les avantatges de la flexibilitat horària en ares de reduir l’absentisme i les ILT. Fins i tot, en la banda a favor, es parla augmentar el nombre de persones contractades o, tibiament, de millorar la salut i la vida del personal.

Em preocupa però, que aquesta siga una oportunitat perduda per centrar el debat en el seu fons: el treballcentrisme o, si voleu, la dicotomia entre el treball i la vida.

Tenim una oportunitat de posar el focus en un aspecte clau de les propostes de l’economia feminista, que és incorporar el treball reproductiu al treball productiu. Tenim una oportunitat per qüestionar la divisió sexual del treball que arroseguem des de fa 200 anys. Que si en els orígens el repartiment va ser homes/dones respectivament, fa temps que això tampoc funciona, atès que la majoria de les dones necessitem un treball remunerat, però seguim ocupant-nos del no remunerat, fent dobles i triples jornades a més amb sous més baixos, per cert.

Així que la pregunta que vull posar en la taula de debat és per a què. Per a fer què, cal reduir la jornada? Eixa és la pregunta per posar les cures i el sosteniment de la vida al centre del treball. O millor, per damunt del treball.

La vida cal atendre-la cada dia. Les persones mengem i ens vestim (i tot el que comporta) a diari. Per a poder treballar has de fer eixes coses; has de dormir, desconnectar i descansar per recuperar-te, has de deixar les criatures a l’escola, has de deixar les persones dependents amb un(a) cuidador(a), a més de comprar, metges, manteniment de la llar… i tot això ens està pesant en el nostre dia a dia, perquè hem assumit que eixa part del treball és nostra. I les dones més encara.

Des del feminisme també s’aposta per un marc de flexibilitat i de reducció de les hores setmanals/anuals, respecte de la reducció d’un dia, com van a fer a Portugal. Entre altres coses perquè incopora a molta més gent que la actualment treballa 5 dies.

No és tan simple. Ja m’agradaria. Però donar solucions simples a problemes complexos no és seriós. Del que realment cal ocupar-se’n és de donar solucions a com el treball remunerat ha d’assumir que no pot existir sense el no remunerat. Que dins mateix de la producció estiga contemplada la reproducció, com una de les seues finalitats essencials. Que es reconega i que es remunere. O que es contemple el temps necessari per atendre la vida.

Vull insistir en la qüestió de la reducció i flexibilització de les hores de treball, perquè és més inclusiva que parlar de jornades de 4 dies. En el sector serveis la majoria treballa 6 (5,5) dies. En el sector de cures, en la sanitat i els centres sociosanitaris, la gent fa guàrdies i fan jornades intensives. També en molts altres serveis, cossos com policia, bombers, etc. D’altra banda, molta gent treballa per hores i difícilment arriba als 5 dies. Moltes d’eixes ocupacions precàries estan feminitzades. Per tant, fins i tot quan parlem del treball remunerat és més correcte parlar de la reducció d’hores de dedicació a la “producció”.

Em venen al cap preguntes com: com vas a portar a l’escola a les criatures si només lliures divendres? O millor dit, qui les porta els altres 4 dies? Com vas a seguir estudiant, o dedicant-te a l’activisme, a contribuir socialment, si només tens un dia? Quin dia serà? Per a qui sí i per a qui no? En definitiva, com quadraria la incorporació dels treballs de cura i sosteniment de la vida amb treballar 4 dies?

L’altra cosa que em preocupa, a la vista de tota aquesta variabilitat ja existent és si l’aplicació només arribarà a uns sectors i tindrà un efecte no desitjat, generar més escletxes laborals.

La reducció laboral ha de servir perquè eixe temps no sols siga d’oci (per uns pocs) que també, sinó que siga una part de la corresponsabilitat que li pertoca a la part productiva del sistema. I, si em permeteu, per a que siga un temps que repercutisca socialment i col·lectiva i no sols un temps lliure per a consumir.

Per cert, la part laboral més important en la reducció laboral sense reduir la productivitat (ni el salari), és la motivació i per motivar la gent, hi ha moltes estratègies i una fonamental és tindre temps per a tindre vida. Eixe seria el com. Però d’això, si voleu, vos en parle altre dia.

Anna Perpinyà i Saragossà és membre del Lab de Feminismes de la Fundació Nexe