TERRITORI SALVATGE

Per Rosa Pardo i Marín

Des de ben antic l’espècie humana ha cultivat i domesticat el territori que habita per fer-se la vida més confortable, de tal manera que hui en dia els entorns naturals inalterats són extraordinàriament escassos al planeta i, tot i que moltes àrees del nostre entorn presenten un elevat interés ecològic i ambiental, eixe tipus d’ecosistemes verges no els trobem al País Valencià.

Per això, amb la idea territori salvatge no estic pensant en eixos indrets ideals on la natura trobaria el seu equilibri més perfecte sinó, ben al contrari, a la deriva neoliberal que amenaça les terres i el paisatge que ens han llegat els nostres avantpassats. Perquè transformar el territori i aprofitar els seus recursos no implica necessàriament destruir-lo, sinó que és possible fer una gestió curosa i equilibrada, amb les millors garanties de futur, tant per a les persones com per a la natura. De fet, els nostres entorns estan tan alterats que el bon govern i totes les accions humanes haurien d’afanyar-se a restaurar la natura, reparant els seus processos ecològics, i a evitar taxativament qualsevol nou deteriorament.

Des d’eixes premisses i amb la convicció que treballar a favor del territori permet, a mitjà i llarg termini, un desenvolupament més sostenible i també més competitiu, el govern valencià durant el període 2015-2023 va impulsar diferents mesures normatives per tal d’aconseguir un territori millor ordenat i més preparat per a un futur on la clau -en un context global sotmés a condicions molt canviants- serà gestionar les incerteses. A continuació mencionarem algunes mesures significatives que es van aprovar aleshores i que, progressivament, l’actual govern està eliminant amb el pretext de simplificar tràmits i atraure inversions.

La primera qüestió que crida l’atenció és la diferent interpretació que es dona al concepte de desenvolupament sostenible, que abandona de plànol l’objectiu de minimitzar l’ocupació de nous sòls i fomentar la rehabilitació de teixits ja urbanitzats, per a facilitar la seua transformació. Senzillament, per a facilitar la justificació i motivació d’urbanitzar més terra, han eliminat el caràcter vinculant dels informes de l’administració referents a la racionalitat dels creixements conforme a l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana (aprovada en 2011), substituint-los per criteris orientatius basats en meres expectatives i possibilitats estratègiques dels municipis, i no als creixements reals de la població. Una mesura que podria estimular greument l’especulació del sòl tenint en compte que la bombolla immobiliària va deixar 396 milions de metres quadrats de sòls urbanitzables pendents encara de gestionar en la nostra terra, tal com recollia l’inventari de sòl urbà i urbanitzable de la Comunitat Valenciana publicat en 2023.

En qualsevol cas, els canvis no afectarien només a les propostes de transformació urbanística sinó que també faciliten les construccions i instal·lacions en sòl rústic. Pel que fa a les energies renovables, per exemple, podrien implantar-se sobre els sòls més fèrtils (que únicament són el 3% de tota la superfície del país) on abans estava prohibit, i s’augmenta el percentatge d’ocupació de sòl no urbanitzable municipal que abans estava fixat en un 3% del sòl no urbanitzable comú fins al 10% del sòl no urbanitzable (indistintament que siga comú o protegit). Per si això fora poc, la nova normativa estén l’acollida en el sòl rural d’altres tipus d’instal·lacions energètiques per a emmagatzematge, subestacions, electrolineres, i fins i tot “qualsevol nova instal·lació que puga recollir la legislació del sector elèctric” (malgrat desconéixer a hores d’ara en què pogueren consistir).

Pel que fa a les figures territorials o urbanístiques extraordinàries, cal recordar que en 2012 s’anomenaven ATEs (actuacions territorials estratègiques) i posaven l’estora roja a inversions que prometien ser milionàries però que ninguna es va executar. En 2016 es va derogar eixa via extraordinària i en 2019, amb la modificació llargament participada de la llei valenciana d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge, es va habilitar altre mecanisme similar anomenat PIES (projectes d’inversió estratègica sostenible).

Les diferències més rellevants podrien resumir-se en què en els PIES la part promotora devia acreditar la seua solvència des del primer moment per a garantir una execució immediata i descartar els projectes fantasiosos; se’ls exigia encaixar en el mateix marc territorial que a la resta d’actuacions; i únicament es permetien iniciatives terciàries (excepte comercials o d’oci), industrials o logístiques, però no residencials. El motiu de descartar les actuacions residencials era que seria injustificable existint aleshores més de 300 milions de metres quadrats urbanitzables residencials ja classificats.

La nova figura que s’habilita ara, anomenada  PIA (projecte d’interés autonòmic), limita este mecanisme únicament a iniciatives privades, automatitza la consideració com d’interés autonòmic els projectes que es proposen en zones en risc de despoblació (sense exigir-los en eixe cas els requisits mínims d’inversió ni de creació d’ocupació que caracteritzen a estes propostes) i permetrà al Consell eximir-los del compliment dels criteris territorials generals. A més d’això, es redueixen els procediments de participació i transparència política en la tramitació d’esta figura, i es flexibilitza la seua tramitació ambiental, sense quedar clar si es tractaran com autèntics plans urbanístics sotmesos a avaluació estratègica, o únicament com projectes aïllats conformant-se amb avaluar el seu impacte ambiental únicament.

En conjunt, en les modificacions legislatives aprovades en el decret de simplificació administrativa per l’actual govern autonòmic es redueixen les opcions de participació ciutadana, s’observa un distanciament de la integració de l’avaluació ambiental en la tramitació de plans urbanístics i es desprén un evident desinterés pel paisatge que evita qualsevol concepció sistèmica d’este a favor de la infraestructura verda i de la connectivitat dels ecosistemes, per a emmarcar-lo com una qüestió estètica menor i prescindible.

La impressió que s’està gestant un urbanisme narcisista, un urbanisme que festejaria la seua aprovació abstret en sí mateix però alié a altres aspectes sectorials, ambientals o socials, troba la seua màxima expressió en la modificació que pretén, unilateralment i amb caràcter general, limitar els terminis d’emissió d’informes sectorials preceptius, considerar-los favorables tret que es pronuncien literalment com desfavorables, i obviar en qualsevol cas els aspectes que des d’urbanisme no es consideraren competència dels departaments sectorials consultats.

Finalment convé advertir de la tàctica seguida per a implementar la política territorial en estos moments al País Valencià: a base de propostes legislatives gens o poc participades; sense avaluar ambientalment l’abast que puguen tenir els efectes d’aplicar estes normes; i fugint de la planificació per a donar cabuda a un amplíssim repertori d’activitats econòmiques sense ponderar l’interés general que puguen comportar, o no, abans de dur-les a terme. D’eixa manera, amb l’avantprojecte de l’esborrany de la llei de la costa, juntament amb les modificacions legislatives ja aprovades, pretenen derogar el PATIVEL, el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral elaborat per a preservar de manera activa els valors de la costa valenciana i limitar els abusos sobre un dels paisatges més fràgils i amenaçats del País Valencià. I ara el PATIVEL, un pla territorial aprovat en maig de 2017, que va tramitar-se complint totes les expectatives participatives i ambientals legals, que va protegir 7.500 hectàrees amb acreditats valors ambientals i paisatgístics del nostre litoral, i que han avalat els tribunals, podria desaparéixer d’aprovar-se eixa legislació.

Francament, resulta difícil imaginar un territori ben endreçat a partir de lleis indeterminades i obertes fonamentalment a les lògiques del mercat, lleis que tracten el sòl rústic com si fora un succedani del sòl urbà (però més barat) i  que subestimen el fet que el sòl és un recurs finit i escàs, no renovable. Tot un experiment que podria resultar excessiu i caòtic, o desembocar en un territori salvatge en el sentit que manque de la cura necessària per a fer-ne d’ell l’ús més racional i profitós possible. Confiem que a través dels tràmits parlamentaris previs a l’aprovació definitiva de les propostes legislatives vinents es puga debatre amplament i no s’avance en cap aprovació sense comptar amb el consens que requereix en un tema tan transcendental com este.

Rosa Pardo i Marín és exdirectora general d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge