TORNADA A L’ESCOLA, TORNADA ENRERE

Per Beatriu Cardona i Prats

El dia 9 va començar el curs al País Valencià. Les aules es van omplir de criatures i adolescents, allò més valuós que tenim com a societat. Acabe de dir una obvietat, però massa sovint eixa obvietat queda sepultada pel soroll mediàtic global, deixada de banda pels maremàgnum burocràtic o deliberadament danyada per decisions polítiques. Aquesta darrera idea, malauradament per a totes, serà la que marque el que ens passarà aquest curs. De fet, en certa mesura ja va marcar el curs passat, que va començar atropelladament pel motiu que a data de 21 d’agost més de 20.000 docents no sabien quin anava a ser el seu destí. Aterrat en la Conselleria en juliol, el conseller Rovira va evidenciar una gestió deficient del sistema d’adjudicacions just en un moment clau. I dona la casualitat que el sistema d’adjudicacions actual (que és telemàtic) el va iniciar el PP allà pel 2011, i amb menys errades que 13 anys després.

Però sembla que tornem no al 2011, sinó més enrere encara. El PP d’aleshores no és el mateix que el del 2023, ni el del 2024. La travessia del desert després de 8 anys de govern del Botànic els ha servit per traure’s la careta de la moderada centralitat i fondre’s amb el seu aliat natural: les dretes totes a una, com sempre ha passat. L’acord de coalició amb VOX n’és una bona mostra del full de ruta per destruir l’escola pública, de qualitat, inclusiva, coeducativa i en valencià. Ni tan sols la retirada de l’extrema dreta del govern ha canviat una coma dels 6 escassos punts sobre “Educació i llengua”, tots buits de seny i plens de demagògia barata.

Dos coses cal destacar del curs que encetem. Una és el precisament el primer dels punts d’aquell acord, que, insistim, té plena vigència a pesar que una de les parts ja no està a la Generalitat. La malanomenada llei de llibertat educativa és realment una llei per arraconar el valencià. Una cosa sí que cal reconèixer: saben triar molt bé els títols de les lleis. Qui s’hi pot oposar, a la llibertat en general i educativa en particular? És admirable la capacitat de manipular la realitat fins donar-li la forma que volen, de profanar una de les paraules més boniques que tenim. A més, no deixa de ser paradoxal que se’n vanaglorien del que justet més atempten en contra, com han provat al llarg de la història. Per a mostra, només cal fer un repàs al segle XX per entendre que la contribució dels partits conservadors a l’educació és directament proporcional al seu interès perquè la ciutadania siga lliure. O siga, zero.

Davant aquest marc conceptual corromput per la hipocresia, tenim una feina ingent per davant aquest curs. Per sort, ja la vam començar en el tercer trimestre anterior, amb una vaga convocada per la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, que replega tota la comunitat educativa -sindicats docents, associacions de famílies, d’alumnat, de direccions, i entitats per la llengua. Només calia veure els carrers i places durant el matí del 23 de maig per veure que la mobilització va ser tot un èxit i que era el tan sols el principi. Ara ens toca reprendre aquella embranzida per intensificar les accions de lluita i de reflexió, ja que és en aquest curs en què les famílies hauran de participar en les votacions que determinaran la llengua de base per al curs 25-26. Bé, ho determinaran unes fórmules i uns percentatges obtusos, donant una imatge de tecnicitat que dista molt del que realment és: les famílies, lluny de ser qui decideix, són només l’excusa del govern reaccionari que tenim ara per retallar l’ensenyament en valencià.

No serà fàcil, però ens hem d’arromangar i reprendre el model de les assemblees massives als centres que organitzàvem conjuntament professorat i famílies per explicar els perills de la “Llei Wert”. La “llei de llibertat educativa” és el pitjor atac a l’ensenyament en la nostra llengua des del franquisme, fruit de nostàlgics d’un temps afortunadament passat.

El segon eix que perfilarà els cursos que venen són les retallades. Això sí, sembla que han aprés de les anteriors del 2010 al 2014, en què el PP va retallar quasi 7.000 llocs de treball. Ara són més difícils de desemmascarar. La maniobra ha vingut de la denúncia dels acords de plantilles signats a finals de la legislatura passada, que anaven a representar un increment de 1900 llocs de treball per al curs 24-25. És complicat fer veure una tisorada a posteriori, en diferit (que diria aquella), però és igualment greu. En paraules d’un dels màxims responsables de la Conselleria en un programa de ràdio, enguany n’hi ha hagut un increment de 533 llocs de treball i que n’hi haurà alguns centenars més al llarg del curs. Vist aïlladament, n’hi ha una pujada, però s’ha de posar en context: això implica que 1.367 llocs de treball dels 1.900 que s’havien de creat s’han esfumat.

Una mostra palpable de les polítiques en detriment de l’educació pública és el cas de les Escoles Oficials d’Idiomes, que no estaven incloses en els acords de plantilles denunciats. D’un període d’expansió -tant en centres, oferta i, per tant, plantilla-, hem passat a una retallada en idiomes, nivells i professorat. Les excuses són variades i acolorides, incloent-hi mentides flagrants com que n’hi havia grups amb 0 alumnes. El resultat és una pèrdua de l’oferta i qualitat educatives que mereix un país com el nostre… i 90 docents al carrer.

El carrer, els carrers… És precís que els tornem a ocupar, que els desbordem. Cal reforçar-nos ideològicament per poder impulsar una mobilització ciutadana sostinguda en el temps que defense l’educació que volem en el país que volem. Ho necessitem més que mai i ho hem de fer ara. Que, si no, se’ns farà tard. Perquè no volem tornar més enrere.

Beatriu Cardona i Prats és portaveu d’Intersindical Valenciana