9 d’Octubre amb ambició i alegria 

Per Toni Gisbert

El 9 d’octubre commemorem l’entrada del rei Jaume I a València i la creació de l’antic Regne dins de la Corona catalanoaragonesa. L’aniversari del naixement del poble valencià és, també, un motiu per a fer balanç i, sobretot, per a projectar-nos al futur.

No m’estendré, però, en el balanç concret d’un any de governs (autonòmic i locals) de PPVox (inseparables i cada vegada més indistingibles en la seua radicalització, tant si comparteixen govern com si no), ja que el paisatge que estan deixant és a la vista de tothom: atacs i menyspreus continus a la llengua i a la cultura, vergonyosa obediència submisa a les ordres de Madrid, degradació dels serveis públics (des de l’ensenyament i la sanitat, al transport o els bombers forestals), renúncia a lluitar pel finançament que necessitem, mala educació i insults cada vegada més habituals, intervencionisme i dirigisme en la televisió pública, amenaces a l’AVL i a l’Oficina Antifrau (per què deu ser, senyor?)…

Davant d’aquest panorama, veig dues actituds. La primera és la de la queixa i el victimisme, la d’una denúncia tan legítima com necessària, però que, si es queda ací, ens situa en una posició a la defensiva. I la meua formació (i passió) com a historiador m’ensenya que regalar la iniciativa a l’adversari sol ser una molt mala decisió. Encara més si va acompanyada del caïnisme, de la culpabilització al company de trinxera de la pèrdua de la posició guanyadora. És allò que diuen: la victòria té molts pares, però la derrota és òrfena. 

Res de positiu no ix mai del repartiment de carnets de puresa, ni de l’esport de llançar la cavalleria contra el del costat. Primer, per una elemental qüestió d’elegància; segon, perquè, en tot cas, una derrota sol ser multicausal i tenir més pares i mares dels que ens agrada admetre (perquè potser resulta que també hi tenim una quota de responsabilitat); tercer, perquè pense que de les derrotes se n’ha d’aprendre; i quart, perquè és millor deixar l’espectacle per a una esquerra espanyola que fins i tot quan crea una finestra d’esperança és capaç de malmetre-la ella sola sense necessitat d’ajuda.

Així que potser és millor situar-se en una actitud més humil (dir-se, per exemple, que no tan sols els altres són culpables d’haver perdut el govern valencià, que segurament jo també hi tinc una quota de responsabilitat), més positiva (voler aprendre dels errors per a corregir i millorar tant l’estratègia com la tàctica, i no fustigar-se amb ells o fustigar algú altre), i més ambiciosa. I és ací on volia arribar. Perquè l’escenari actual és un repte, sí, però, sobretot, és una enorme oportunitat.

El valencianisme (l’espai cívic i polític on em situe, amb aquest nom o amb el de nacionalisme, que per a mi són equivalents) contemporani ha viscut tres generacions (perdoneu-me novament la perspectiva històrica, però “perspectiva” i “context” són les meues ulleres sempre). Primer, la que va dels anys 60 als 90 del segle passat, la generació de la resistència, la que ens va “salvar els mots”: sense la seua tasca nosaltres no existiríem. Perquè el que és difícil d’explicar és que això que anomenem País Valencià no haja desaparegut, atenent el panorama dels anys 40. Els devem un reconeixement permanent, que pense que sovint els hem negat, per un punt d’ignorància (de tant com van fer i d’on seríem si no ho arriben a fer) i per un punt de menysteniment indiscriminat de les persones d’edat (quan el reconeixement és perfectament compatible amb no perpetuar-se als càrrecs i deixar pas a qui, per edat, ve darrere). 

La segona generació és la de les dues primeres dècades del present segle, la que ha fet possible el que semblava un somni: deixar enrere vint anys de marginalitat social i política i d’extraparlamentarisme. És la generació que va convertir la música en valencià en la banda sonora de la joventut i va aconseguir trencar el (que semblava etern) bipartidisme espanyol. Poca broma! Encara hi ha qui frivolitza sobre el camí fet i oblida que tot allò va sumar molta gent al projecte: ja no som només els que érem fa vint o vint-i-cinc anys (tot i que aleshores ja érem molts més dels que eren fa cinquanta o seixanta anys). 

I crec que ara comença a ser possible pensar en una tercera generació que puga construir una aliança d’una gran diversitat de sectors socials que vegen en el valencianisme cívic i polític un projecte d’una societat més justa, més humana, més plural; on valencià, lluita contra la desigualtat, respecte per la diversitat (en tots els àmbits, des de l’origen a la condició sexual), diàleg (i no insult de qui no pensa o no vol viure com tu), cura de qui té necessitats (i, en general, dels uns i dels altres), siga un cub de Rubik de colors que, alhora que permet mil combinacions, forma una unitat, un projecte de país basat en una visió, un somni: el desig de ser (simplement) feliços i que els altres també ho siguen.

Hi ha moltes persones en el projecte del valencianisme (sobretot si ho entenem com una suma cívica i política de molta gent i col·lectius), però n’hi ha moltes (i fins i tot possiblement moltes més) que, esperant que algú els parle, viuen entre la indignació i la resignació d’una realitat que no volen, però que no veuen com canviar. Sobretot si qui els hauria de representar, veus cíviques, socials i polítiques, sovint ni tan sols els parla, no els mira. Hi ha persones que pensen, que senten, que s’ha de fer més pel valencià. Hi ha persones que estan fartes que el govern espanyol (siga del color que siga) ens tracte com a una colònia, ens negue el finançament que ens pertoca i, fins i tot, es permeta corregir o eliminar lleis aprovades pel nostre autogovern. Hi ha persones que se senten desprotegides davant l’avenç de la desigualtat, la qual, per a elles, no és un concepte: és tan concret i elemental com tenir dificultats per a trobar un lloguer (un sostre sota el qual viure!) o arribar a final de mes. Hi ha persones que se senten insultades cada dia (per ser dona, per parlar valencià, per creure en els serveis públics… fins i tot simplement per intentar expressar una opinió pròpia en la plaça pública) per polítics, usuaris de xarxes (la claveguera en la qual s’ha convertit el canal abans conegut com a Twitter…) o pseudoinfluencers. Hi ha gent preocupada (i amb raó) pel canvi climàtic, per la destrucció dels espais naturals, pel menysteniment i pel maltractament dels animals… Hi ha persones que tenen por d’agafar de la mà en públic a qui estimen. Cal continuar la llista? Hi ha moltes persones perplexes, indignades, cansades que Warren Buffett tinga raó (“Sí, hi ha una guerra de classes, però és la meua, la dels rics, qui la fa i qui l’està guanyant”). I aquestes persones no veuen, no senten, que ningú hi faça res. O no prou. 

No em preocupen “ells”, la dreta cada vegada més extrema. No vull parlar d’“ells”. Em preocupa la majoria. I és d’això del que vull parlar, i que parlem: de l’ambició de fer un tercer salt, i de pensar en clau de majoria. No sé si “som el 99%”, que deia el lema, però sí que estic segur que som molta gent. Molta.

Per això cansa escoltar qui només parla dels atacs dels “altres”, la indignada (i victimista) denúncia del que fa o pretén fer la dreta extrema. Vull, sobretot, saber de la gent, definir els seus (els nostres) problemes i les seues exigències. Sí, exigències: del que s’ha de canviar, i del que hem de canviar nosaltres, que els vam il·lusionar i, amb els anys, potser vam deixar de recordar que una relació s’ha de treballar cada dia, sempre; o que encara no els hem il·lusionat, ni abans ni ara… però potser podem aprendre a fer-ho. 

Podem, és cert (i no hem de perdre-ho de vista) caure en un lent cicle decadent, i que la nostra derrota (no em canse de repetir-ho: el maig de 2023 no va guanyar la dreta —de fet, van perdre vots— sinó que vam perdre nosaltres —un “nosaltres” molt divers que demana matisos que un text curt no permet) acabe esdevenint la “seua” hegemonia. Però, ara i ací, aquesta hegemonia no la tenen: no som als anys noranta de les majories absolutíssimes. I això ens regala un temps preciós que hem d’ocupar no en laments, ni culpabilitzacions, ni victimismes, sinó en la humilitat de reconéixer els errors (que els hem fet), la maduresa d’aprendre’n i, sobretot, l’ambició de somiar una proposta en la qual es puga reconéixer la gent que ja hi ha i, a més a més, tanta i tanta gent que no es troba representada en la misèria moral i política dominant, però tampoc no troba referents d’esperança. 

És l’ambició de somiar i proposar a una amplíssima majoria del nostre poble una via valenciana de futur. I de fer-ho amb alegria. Perquè només l’alegria és guanyadora, i perquè l’alegria prefigura el món i el país que vull per a mi i per al meu poble.

Toni Gisbert és professor d’Història i un referent de l’activisme cívic al País Valencià