GUANYAR, PERDRE I RECONÈIXER EL RESULTAT: HARRIS VS TRUMP

Per Asbel Bohigues

“Continue creient que el senyor Trump no serà president. I el motiu és perquè tinc molta fe en el poble nord-americà”. Això va dir el president Barack Obama fa huit anys, quan tot just havien començat les primàries per les eleccions presidencials de 2016. Trump podia guanyar, i va guanyar el 2016. Podia guanyar el 2020, i va perdre contra Joe Biden. Ara ens enfilem cap al tercer assalt.El pròxim dimarts 5 de novembre els Estats Units d’Amèrica (EUA) aniran a les urnes per a votar la presidència, on elegiran entre el republicà Donald Trump versió 2.0 o la demòcrata Kamala Harris. Quasi res.Sense tindre l’ànim d’explicar tota la política dels EUA, ací apunte algunes de les claus per a entendre les dinàmiques en marxa del país nord-americà, de cara a les pròximes eleccions.

Què i com es vota?

Les eleccions presidencials són indirectes, ja que els electors no votaran directament Trump o Harris, sinó els 538 compromissaris que conformen el Col·legi Electoral. Estos compromissaris es distribueixen segons el seu pes poblacional entre els 50 estats més Washington DC. Per exemple, Califòrnia té 54 compromissaris, Florida 30, i Dakota del Nord 3. La candidatura que arribe als 270 compromissaris guanya i serà investida el 20 de gener de 2025 com a president o presidenta dels EUA.Encara que l’elecció siga indirecta, en principi amb els resultats del 5 de novembre ja podrem saber realment qui ha guanyat les eleccions i tindrà, per tant, a càrrec seu la presidència 2025-2029. És de preveure que els compromissaris republicans voten la candidatura Trump-Vance, i els compromissaris demòcrates la candidatura Harris-Walz. Dic en principi deliberadament, perquè moltes d’estes coses que acabe d’exposar van ser qüestionades el 2016 i el 2020. Tothom té presents les imatges de l’assalt al Capitoli per part dels seguidors de Trump mentre eixos compromissaris electes en les eleccions de 2020 certificaven la victòria de Joe Biden. I si no les tenen presents, val la pena recordar-les.

Els Estats Units són 50 estats units més Washington DC

Dels 50 estats, hi ha una quarantena que ja sabem qui guanyarà. Sense enquestes, big data ni altres eines ja podem intuir que molt probablement els demòcrates s’emportaran els 28 compromissaris de Nova York, i que els republicans s’emportaran els 9 d’Alabama. Per això es parla de swing states (estats frontissa). Són els estats que realment estan en joc i poden caure en el camp demòcrata o el republicà.Al final del dia, és un grupet d’estats on els partits dediquen més temps i recursos, perquè ahí el resultat no està tan clar. Quin incentiu tinc per a fer campanya on sé que no trauré més que disgustos? Només jugaré on hi ha partit.Els swing states de 2024, on el resultat està més ajustat segons les enquestes, són sospitosos habituals: Pensilvània, Geòrgia, Carolina del Nord, Michigan, Arizona, Wisconsin i Nevada. Desenes de milers de vots en estos estats poden determinar una presidència Trump 2.0 o que Kamala Harris siga la primera dona presidenta.El nombre d’electors de cada estat equival a la seua presència legislativa. És a dir, la suma dels representants a la Cambra de Representants (435 en total), més els dos senadors per estat (100 en total) i els tres electors de Washington DC.Una altra característica que reforça estos desequilibris és la gran sobrerepresentació dels estats menys poblats. Els vots de Wyoming, l’estat menys poblat amb vora 580.000 habitants i 3 compromissaris, en veritat valen més que els de l’estat més poblat, Califòrnia, amb vora 40 milions d’habitants i 54 compromissaris. Si fem una simple regla de tres, Wyoming té vora 200.000 habitants per compromissari, i Califòrnia en té vora 750.000, més del triple.

Republicans vs Demòcrates

Els EUA estan profundament travessats per diverses fractures (cleavages se’ls diu en Ciència Política): entre les grans ciutats i el camp, entre les costes i el centre, entre blancs i no-blancs… I estes fractures se superposen en una gran polarització Demòcrates-Republicans, que ha anat clevillant durant dècades el país a poc a poc, i ara podem veure en la seua màxima esplendor quan venen eleccions presidencials.La política estatunidenca està profundament polaritzada, amb un bàndol republicà cada vegada més blanc, rural, allunyat de les costes i les grans ciutats, i un bàndol demòcrata cada vegada més no-blanc, urbà, concentrat en les costes i les grans ciutats. Dos bàndols cada vegada més homogenis, amb cada vegada menys coses en comú amb l’altre. I dic bàndols intencionadament, perquè la política, i no només als EUA, està convertint-se en una cosa més de hooligans que de votants. La força interna de cada bàndol no és igual, tampoc. El partit republicà està controlat (alguns dirien ocupat) per Trump des que va guanyar les primàries del 2016. Hi ha hagut un moviment del partit cap a posicions més conservadores, d’ultradreta, alt-right, proteccionistes, i racistes, que ja venia de molt abans. Trump és el capítol més recent de l’escorament republicà cap a la dreta. Doncs bé, el partit ha demostrat ser prou dèbil com per a poder ser controlat per una persona que, al cap i a la fi, no ha sigut militant de base, ni mai havia ocupat cap càrrec públic. El newcomer Trump es va apoderar del partit el 2016, i ni les denúncies, juís i altres problemes han erosionat el seu lideratge intern.Per contra, el partit demòcrata ha demostrat, comparativament, ser un actor molt més fort, estructurat i amb diferents lideratges. Poc es parla del que han aconseguit els demòcrates: que un president dels EUA, Joe Biden, que pot (i de fet volia) presentar-se a la reelecció no ho faça, faça un pas al costat, i es presente finalment la vicepresidenta Harris. La renovació que no han volgut fer els demòcrates en l’última dècada, l’han hagut de fer, d’aquella manera, en la candidatura presidencial a presses i corrents a quatre mesos de les eleccions.

A què hem de parar atenció?

Les eleccions als EUA tenen molt d’espectacle, de l’èpica de Hollywood. És fàcil perdre’s (jo el primer, que conste), quedar-se amb els efectes especials, entrevistes amb Oprah, fotos que passaran a la història (El Mundo dixit)… I no fixar-se en el conflicte polític i allò que està en joc. Igual que en Game of Thrones o House of the Dragon el més important no són els dragons, ni a Star Wars les espases làser, ni a Marvel els superpoders, ni a Harry Potter la màgia, ací faig una proposta de punts que, en la meua opinió, mereixen atenció de cara al 5 de novembre:

• Les eleccions legislatives. A més de les eleccions presidencials, el 5 de novembre també hi haurà eleccions legislatives: es renoven els 435 escons de la Cambra de Representants, i un terç (34/100 escons) del Senat. També hi haurà eleccions legislatives o a governador en diferents estats.Als sistemes presidencialistes, com el dels EUA, es vota separadament el poder executiu (Presidència) i el legislatiu (Cambra de Representants i Senat). Es pot donar la situació que qui guanye la presidència no tinga majoria legislativa, la qual cosa dificulta molt la implementació del programa polític.

• Qui guanya el vot popular i l’electoral. El sistema electoral presidencial estatunidenc ha sigut i continuarà sent criticable, pel seu caràcter indirecte, anacrònic, i sobretot per la paradoxa que es poden guanyar unes eleccions presidencials sense ser la candidatura més votada. Ha passat en diverses ocasions, les dues més recents l’any 2000, quan Al Gore va obtindre vora 500.000 vots més que George W. Bush, i en 2016, quan Hillary Clinton va obtindre quasi 3 milions de vots més que Donald Trump. Bush i Trump van ser els guanyadors legítims de les eleccions perquè van guanyar el vot del Col·legi Electoral, tot i que van perdre el vot popular. Per a fer-nos una idea de la importància que tenen estes particulars regles del joc electoral, només cal repassar la història recent de les presidències. En les últimes 9 eleccions presidencials durant 36 anys, els republicans només han guanyat el vot popular en dues ocasions: 1988 i 2004, amb George Bush pare i fill, respectivament.En el fons la idea és que pots tindre més vots que l’altre, però pitjor distribuïts. I és ací on està realment la clau de l’elecció: en quins estats tens els teus vots? Perquè llevat de Maine i Nebraska, la candidatura que quede primera en cada estat s’emporta tots els compromissaris. És un sistema majoritari de manual, realment pervers, perquè quasi literalment es perden vots, que no obtenen representació de cap classe. Els 6 milions de vots republicans en Califòrnia en 2020 es varen perdre com llàgrimes en la pluja, igual que els 5 milions de vots demòcrates en Texas. És una elecció nacional, però rígidament compartimentada per territoris.

• Com reacciona la candidatura guanyadora i la perdedora.Es votarà el 5 de novembre a presidència, vicepresidència, i altres càrrecs legislatius i estatals. Qui guanye les eleccions presidencials serà investit com a president/a el 20 de gener de 2025. La rigidesa institucional del presidencialisme també afecta el calendari. No sabem qui guanyarà, però si sabem que qui guanye començarà el 20 de gener. En principi.

• Repercussions fora del país. Si les eleccions als EUA són importants no és només perquè siga el país de Hollywood, la Coca-Cola i Taylor Swift. Allò que passe allà ens acaba afectant a la resta del món, ens agrade o no. Si el Black Friday funciona i té èxit allà, ací ho repliquem. Quan va guanyar Obama el 2008, tothom volia ser Obama. Quan Trump va guanyar el 2016 es va legitimar per tot arreu el seu estil, tipus de lideratge i ideologia. Si allà funciona i ha tingut èxit, per què no replicar-ho ací també? No es pot entendre l’actual onada d’extrema dreta al món, amb Bolsonaro, Milei, Vox i molts altres, sense la victòria de Trump en 2016.

Què esperar després del 5 de novembre?

La política dels Estats Units ha arribat a un punt tal que passe el que passe, per molt ordinari que siga, serà extraordinari; per estar fora d’allò que esperaríem en condicions normals (si és que això existeix). Realment qualsevol escenari seria una gran novetat. Poden passar mil coses, però contemple ací tres escenaris factibles: (1) que, amb tot el que va passar i ha passat, Trump torne a guanyar i ni un partit demòcrata renovat (d’aquella manera, però renovat) puga guanyar-li; (2) que Kamala Harris guanye, es convertisca en la primera dona presidenta dels EUA, Trump no reconega els resultats i els torne a qüestionar com el 2020 (assalt al Capitoli 2.0?); (3) que Kamala Harris guanye, i Trump perda i reconega la derrota. Jo mateix he de reconéixer que este últim escenari seria el més extraordinari de tots.

Asbel Bohigues és professor de Ciència Política a la Universitat de València