QUAN EL GOVERN NO PROTEGEIX AL POBLE

Per Bea Jiménez

La majoria de veïnes i veïns dels pobles per on passa el barranc del Poio ens estimem molt el nostre barranc. Hem jugat en ell, hem escoltat les històries de la gent gran, l’hem passejat i a, Paiporta, fins i tot, el salvàrem del formigó gràcies al moviment ciutadà “Per un barranc viu”.

Però, malgrat l’estima, sabem que el barranc és perillós, que si plou dalt, a la Foia de Bunyol, l’aigua baixa amb força i el llit verd es converteix en un riu de fang i canyes. La riuada del 57 i la del 2000 (sense víctimes), ambdues al mes d’octubre, han demostrat que la Gota Freda o les Danes poden transformar el barranc en un accident natural amenaçant.

El 29 d’octubre a les 12:40 el Centre de Coordinació d’Emergències, depenent de la Generalitat Valenciana, va enviar un avís especial d’alerta hidrològica als municipis de la zona del barranc del Poio. La majoria dels pobles van suspendre les classes davant l’advertència (com ja havia fet la Universitat de València) altres com Picanya o Paiporta no, i això que al meu poble el barranc travessa tot el nucli urbà. El govern autonòmic no va fer absolutament res en rebre l’avís, malgrat ser l’administració competent. Segurament si les persones que havien de prendre decisions conegueren i s’estimaren el territori, hagueren entés la importància d’eixe avís, que alertava de la crescuda d’un barranc que travessa municipis amb una importantíssima densitat de població. Però al senyor Mazón ni eixa alerta ni cap de les comunicades per AEMET, li feren modificar la seua agenda i només va parlar del tema a propòsit d’una pregunta d’À punt i per explicar que a les 18:00 hores la situació d’alerta s’extingiria.

A les 14:00 hores a Paiporta el barranc ja portava molta aigua i a Xiva continuava plovent torrencialment, però ningú advertia del perill. A les 16:00 hores l’alcaldessa de Paiporta publicava a les seus xarxes socials un missatge demanant calma, però no informava la població de l’existència d’una alerta del Centre de Coordinació d’Emergències. A les 16:30 hores les xiquetes i xiquets de Paiporta i de Picanya eixien de l’escola, i l’alumnat i professorat de l’Institut la Sènia continuava a les aules. Menys de dos hores després, cap a les 18:20 de la vesprada el barranc es desbordà.

Jo, que no hi era al meu poble, vaig passar de la preocupació en veure els primers vídeos al pànic absolut quan, aproximadament a les 20:00 hores, em telefonà la meua germana, que viu a una planta baixa, i em digué que tenia més d’un metre d’aigua a sa casa, que no podien fugir del fang i que estaven intentant que els rescataren els veïns. La conversa es va interrompre perquè ella es va quedar sense cobertura, i just en eixe moment arribà el missatge advertint del perill i demanant  que no eixirem de casa… I ja era tard, molt tard.

Vaig tornar a parlar amb la meua germana 14 hores després, ella i la seua família estan vius. Altres persones del meu poble no.

Hi ha qui dubta que amb uns governants responsables no hi haguera hagut 200 persones mortes, jo no. El desbordament d’un barranc al segle XXI es pot preveure, i les seues conseqüències també, perquè l’important per a salvar vides és la preemergència, allò que es fa per posar a les persones fora de perill abans que arribe la catàstrofe i ni Mazón, ni ningú del seu govern va fer absolutament res en eixe sentit i condemnaren a desenes de veïnes i veïns dels nostres pobles a una mort terrible.

I encara n’hi ha més, després de no haver complit amb la seua obligació de protegir al poble ha arribat la gestió nefasta, la poca vergonya de dedicar-se a reescriure el relat per salvar-se, per mantindre el càrrec i de fer-ho mentre el fang continua ofegant a les persones. De la mateixa manera vergonyosa algunes alcaldesses i alcaldes estan aprofitant la devastació per a fer política de partit o d’”intrapartit”, que quasi és pitjor, i això ens ho haurem de fer mirar, perquè les persones han de ser el primer, i qui en una catàstrofe d’estes dimensions veu una oportunitat no mereix governar.

Està molt bé que el poble salve al poble, que la solidaritat de les persones ens reconcilie amb la vida i que la generositat humana s’haja imposat a la barbàrie, però necessitem l’Estat per recuperar-nos, necessitem pressupostos i gestió i necessitem governs que estimen i protegisquen el seu país i al seu poble.

Bea Jiménez és periodista i veïna de Paiporta