LA MENOPAUSA

Per Irene Ballester Buigues

Una dona amb la menopausa és molt més que una dona major, és una dona considerada vella amb tot el significat despectiu de la paraula. La primera vegada que el terme menopausa fou utilitzat transcorria l’any 1816. El metge francés de Gardanne l’utilitzà per descriure el que ell considerava era l’edat crítica de les dones, partint de la paraula grega men que significa mes i pausi o pausa que vol dir cessament. El metge de Gardanne fins i tot deia que les dones vivien un autèntic infern durant este temps. Però si ens remuntem a la història de la menopausa, en concret ens n’hem d’anar a l’Antic Egipte, uns temps en què en els papirs es quedà registrat que aquelles dones que menstruaven eren conegudes com les dones roges, però les dones que no menstruaven eren les anomenades dones blanques. Al llibre del Gènesi també tenim una referència a la menstruació en la història de Sara, una dona d’edat avançada que estava casada amb Abraham.  Segons el Talmud, llibre d’autoritat màxima per al judaisme, Sara havia de viure uns 175 anys, però li foren restats 48 anys perquè es va queixar de l’actitud d’Agar, amb qui el seu marit havia tingut un altre fill, a Ismael. El Gènesi ens diu que Sara era una dona d’edat avançada i, per tant, infèrtil, però sempre orà a Yahvé per un fill i el miracle li fou concedit parint a Isaac amb 90 anys.

El metge Hipòcrates, metge grec del segle de Pericles, conegut com el pare de la medicina, fou el primer en mencionar la menopausa en els seus escrits descrivint-la com l’absència de flux menstrual, a més de referir-se a l’úter com el lloc on se centraven tots els mals que les dones patien. No oblidem que la filosofia d’aquells temps encapçalada per Plató i Aristòtil definia les dones per la seua matriu, a més de considerar que pertanyíem a la part més baixa de l’univers. Aristòtil que a més és considerat precursor de l’anatomia humana i de la biologia, deia que el cos de les dones estava inacabat, com el d’un xiquet, perquè no tenia semen. Afirmava a més que les dones envellim molt més ràpid que els homes perquè tot allò que és més menut, arriba més prompte a la seua fi.

Per al metge Galè, nascut l’any 129, una dona amb la menopausa era una dona malalta que en qualsevol moment podia morir perquè es creia, estava contaminada per les secrecions que no podien ser expulsades. Envoltades sempre de mites dolents, les dones que ja no menstruaven eren les més indicades per a professar malediccions, ja que la sang, que se suposava tenien dins del seu cos, els proporcionava un poder sobrenatural que feia que les seues paraules es feren realitat. Per tant, convertides en bruixes posmenopàusiques a més de dominades pel verí retés en la seua sang, havíem de guardar distància d’elles.

Durant el segle XIX la ginecologia considerà que la menopausa era una malaltia. El metge francés Marc Colombat afirmà en 1845 que les dones que no menstruaven eren impulsades per la força del temps i per este motiu deixaven d’existir per a l’espècie i sols vivien per a elles mateixes. Per a Freud el desordre hormonal de les dones produït per la menopausa es produïa perquè eren baralladisses i obstinades, mesquines, sàdiques i neuròtiques. Tanmateix, la primera psicoanalista especialitzada en dones que teoritzà sobre la menopausa fou la polonesa Helene Deustch qui en 1954 la va descriure com una pèrdua simbòlica lligada a la interrupció de la funció reproductiva. Per a ella, les dones que es mostraven felices en la menopausa eren anormals, no femenines i desvergonyides, sentenciava. I és que en una societat que premia la bellesa i la joventut, la menopausa havia de ser vista com una creu en ser considerada com un senyal d’envelliment i de deteriorament també físic per a les dones, la qual cosa suposava i continua suposant la pèrdua de confiança a causa dels canvis que experimentem en el nostre cos.

No hem d’oblidar que el centre de la medicina l’ocupa l’home blanc i madur, i continua sent ell el que indica què és el correcte i el què no ho és, però també el què s’investiga i el què no. Si anem al metge en edats de climateri i menopausa, el que ens succeeix sempre tindrà a veure amb la menopausa. I la menopausa no és una malaltia, és un procés natural pel qual més de la meitat de la població passa. Però no es tracta com un procés natural, tot el contrari, ja que encara continua sent patologitzada i vista com una malaltia deficitària, evitable i curable mitjançant el consum d’estrògens artificials. En termes mèdics, la menopausa produeix ansietat, atrofiament de la mucosa vaginal, irritabilitat, depressió i nerviosisme, i s’ha de “tractar” amb antidepressius i tranquil·litzants.

Se’ns ha dit molt que amb la menopausa les dones tenim una manca de desig sexual i no és així, perquè amb la maduresa perdem per fi la por de quedar-nos embarassades. És cert que amb la menopausa cauen els nivells d’estrògens, situació que pot fer que les nostres relacions sexuals siguen més doloroses, però també hi ha diversos estudis que indiquen que l’etapa de major satisfacció sexual per a les dones pot ser la menopausa perquè la maduresa ens fa lliures, ja que es tenen orgasmes molt més satisfactoris i variats, i deixem de tindre expectatives idealitzades sobre la relació sexual. Sabem el que volem i el que no i a més es tenen menys complexos, la qual cosa fa que explorem més els nostres cossos amb l’autoplaer. I és que si la menopausa la vivim en silenci, el sexe en temps de menopausa també és un tabú que hem de trencar.

Estem fartes de sempre haver-nos de mantindre joves i atractives. Estem cansades que la menopausa supose la invisibilitat social de les dones. Som visibles i, per tant, volem deixar de passar desapercebudes perquè el patriarcat és tan cruel i castrant amb nosaltres, que ens fa perdre la nostra autoestima i confiança amb nosaltres mateixa. Quantes vegades hem escoltat això de què amb la menopausa estem seques! Per això, volem deixar de ser les invisibles perquè tenim dret a sentir plaer, a desitjar i a sentir-nos desitjades. Per este motiu parlar de la menopausa és un acte feminista perquè hem de reivindicar esta etapa de la nostra vida, al mateix temps que llevar-nos de damunt tota la visió negativa i de menyspreu que sobre les dones hem escoltat. No oblidem companyes que la revolució feminista passa per estimar-nos tal com som. Vivim en una societat capitalista que mercantilitza amb els cossos de les dones joves mentre que rebutja a les dones majors. Les dones madures que ja han transitat pels camins de la menopausa haurien de ser considerades unes dones sàvies, guies i també sanadores perquè són dones amb experiència, fortes d’ànima, valentes i amb un gran coneixement de tot el que ens envolta.  Perquè elles són persones fortes i poderoses que compten amb tota la saviesa del cicle menstrual, a més de conéixer el període cíclic de la vida de les dones.

Així que deixem de ser les estigmatitzades, les rebutjades i les invisibles, i gaudim de la vida perquè amb la menopausa i amb la nostra maduresa, la vida ens compensa per tots els anys que hem hagut de dedicar a les cures i a la maternitat!

Irene Ballester Buigues és membre del Lab de Feminisme de la Fundació Nexe i doctora en Història de l´Art