40 ANYS DE LA LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ (LUEV): UN BALANÇ CRÍTIC

Per Miquel Nicolàs Amorós

La promulgació de la Llei d´ús i ensenyament del valencià (LUEV) és una de les fites importants de la nostra història contemporània. Aprovada per les Corts Valencianes a Alacant el novembre de 1983 sense el suport de la dreta, la LUEV proclama el valencià com a llengua pròpia del nostre poble, n’afirma la voluntat col·lectiva de recuperació, després d’haver estat perseguit durant segles, i en despenalitza l’ús, promovent-lo amb estímuls insuficients. Comparada amb uns altres textos similars, la LUEV palesa limitacions i mancances clares. Sanciona la frontera lingüística, ja que exclou les comarques de parla castellana del redreçament idiomàtic compartit. Defineix uns objectius d’ensenyament i extensió de l’ús social de la llengua molt genèrics. I no atorga als poders públics capacitat plena per a abordar una planificació lingüística integral, en l’horitzó de la normalitat social, institucional i política del valencià. Fet i fet, la LUEV va nàixer sota el signe de la controvèrsia, que no l’ha abandonada des d’aleshores.

Vista la rellevància de la llei d’Alacant, el Lab d’Identitat i Cultura de la Fundació Nexe organitzà una jornada d’anàlisi, amb el títol de Generació LUEV. 40 anys de Llei d’Ús i ensenyament del valencià. La trobada tingué lloc el 22 d’octubre, a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. Amb un bon nombre d’assistents, la jornada s’obrí amb el parlament del secretari del centre, Rafael Fernández Maximiano, que recordà el compromís de l’alma mater valentina, i en particular de la seua facultat, amb la recuperació de la llengua i la formació lingüística del professorat.

Vicenta Tasa, professora de Dret Constitucional, codirectora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la UV i coordinadora acadèmica de Nexe, exposà en la ponència d’obertura les línies generals de la jornada, tot analitzat l’estatus legal de la LUEV i el seu desplegament al llarg de quatre dècades. La professora Tasa recordà el context històric en què es promulgà la llei l’any 1983, sota els condicionants polítics de la Transició, en una societat depauperada per la llarga dictadura i amb uns dèficits sociolingüístics enormes. Com les altres lleis de normalització lingüística que s’aprovaren en la primera legislatura socialista, la LUEV s’inscriu en un marc de jerarquia lingüística que afavoreix el castellà i discrimina les altres llengües de l’Estat, les quals ni tan sols s’anomenen de forma explícita en el text constitucional. L’asimetria de l’article 3 de la Constitució propicia que les sentències del Tribunal Constitucional, si més no en els últims lustres, hagen fet una interpretació més restrictiva de la norma bàsica, a l’hora de regular el multilingüisme educatiu.

Analitzat el rang jurídic de la LUEV, la professora Tasa en resseguí l’aplicació efectiva en les quatre etapes polítiques posteriors a la seua promulgació: la socialista (1983-1995); les dues dècades dels populars (1995-2015); els dos mandats del Botànic (2015-2023) i l’actual, encetada el 2023, amb el retorn de la dreta al capdavant de la Generalitat. Com totes les lleis, la LUEV és una norma que requereix acompliment i actualització. D’ella es desprenen una setantena llarga d’obligacions o mandats legals de distinta naturalesa i intensitat. En un repàs sumari, la professora Tasa, tot i que quantificació precisa és difícil, establí aquests percentatges: la LUEV no s’ha acomplit en absolut en un 34%; s’ha complit de manera molt insuficient i amb problemes en un 39% i ha assolit un acompliment reeixit en un 27%.

Tot diagnòstic sociolingüístic s’ha de sustentar en l’obtenció i difusió de dades fiables, sobre indicadors ben assentats, que permeten copsar l’evolució dels processos. Tot just aquest és l’objectiu de l’Observatori del Valencià (ODV), una inciativa que engegà la Fundació Nexe l’any 2019 i que presentà en la jornada Marc Hernández Montoro, jove investigador d’Ethos Insight. Marc Hernández mostrà els continguts que l’ODV, recollint prospeccions oficials, acull al seu web, amb una munió de taules d’enquesta, dades desagregades, estadístiques i sèries, recursos legals i enllaços a institucions de referència, com ara l’AVL.

El professor Jordi Antolí, de la Universitat d’Alacant, s’encarregà d’abordar l’aplicació de la LUEV a l’ensenyament i l’evolució dels programes lingüístics. Antolí, que va definir l’ensenyament com el gran puntal de la LUEV, repassà els antecedents històrics d’aquesta. És a dir, recordà la història de l’exclusió del valencià a l’escola des de l’absolutisme borbònic fins a la Segona Restauració. Tot seguit va mostrar com es desplegà l’ensenyament del valencià i en valencià en les etapes polítiques suara esmentades. Descriví a grans trets el sistema de línies, segregador però efectiu, en la mesura que vinculava l’ensenyament en valencià a la qualitat i al prestigi sociocultural; el model de trilingüisme neoliberal (castellà, valencià i anglés) que s’implantà el 2012, però a penes es desenvolupà, i la Llei de plurilingüisme que impulsà el conseller Marzà el 2018, la qual instituïa un únic programa plurilingüe, hipotecat. per l’obligació constitucional d’acollir un docència mínima en castellà del 25%. Antolí criticà el que al seu parer foren errors de la política educativa del Botànic en matèria de llengua. I desmuntà les fal·làcies i agressions sistemàtiques que entranya la recetment promulgada Llei de llibertat educativa (2024). La denominació impròpia d’aquesta norma amaga el perill que es produïsca un retrocés letal de la llengua pròpia en tot el sistema educatiu valencià, un risc que interpel·la la ciutadania sencera, per tal com transcedndeix la comunitat educativa.

El desplegament de la LUEV en el sector econòmic i en els mitjans audiovisuals públics foren abordats respectivament per Yaiza Pérez, socióloga, i Lola Bañon, periodista i comunicòloga, ambdues professores de la UV. Yaiza Pérez, partint de la seua recerca doctoral, presentà un balanç força decebedor pel que fa a l’ús del valencià en l’àmbit comercial. Les dades que reuní sobre una mostra prou extensa de petit comerç, mercats tradicionals i grans superfícies, constaten que la incidència de la LUEV en aquest terreny és virtualement nul·la. No obstant això, aportà alguns símptomes esperançadors en la perspectiva de la revernacularització dels  nous parlants. Per la seua banda, la professora Bañon, integrant perspectiva familiar i trajectòria professional, reflexionà sobre els avanços que la norma del 1983 ha propiciat, però també sobre les insuficiències i dèficits de la llei, sobre els assoliments i mancances del col·lectiu periodístic i sobre els reptes d’oferir productes mediàtics, informatius i d’entreteniment, adequats a un País Valencià plural, complex i obert al món.

El professor Anselm Bodoque, expert en història del pensament polític, examinà l’aplicació de la LUEV a l’administració pública valenciana. Començà analitzant l’articulat de la LUEV que concerneix directament o indirecta les administracions públiques i passà tot seguit a descriure les lògiques dominants en aquestes, en els nivells autonòmic, local i estatal, a més dels serveis públics. Bodoque constatà la disparitat de situacions i la manca generalitzada d’un disseny estratègic que, partint d’una voluntat política i un consens ampli, permetés superar la transitorietat, el voluntarisme i la fragmentació que imperen en aquests àmbits complexos.

La valoració de quaranta anys de la LUEV des de les instàncies de l’activisme cívic fou el fil conductor de la taula final de la jornada. Aquesta aplegà Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, Beatriu Cardona, portaveu d’Intersindical Valenciana, Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, i Anna Quinto, estudiant de Dret i representant del BEA. Totes quatre vincularen l’experiència subjectiva a la reflexió sobre les ambivalències de la LUEV, que ha aixoplugat l’extensió de l’ús social de la llengua, però ha esdevingut alhora un topall que consagra la nostra subsidiaritat col·lectiva. Davant aquest dilema, en la taula planà la conveniència i la possibilitat d’impulsar una llei més ambiciosa, en l’horitzó de l’equitat lingüística. Tanmateix, una anàlisi desapassionada sembla indicar que no es donen ni de bon tros les condicions polítiques per a assajar un canvi normatiu.

La jornada posà de relleu algunes idees al voltant de la LUEV que la professora Tasa enuncià en la intervención final amb què va cloure la trobada. En destacarem aquestes.

1. Les lleis no obren efectes instantanis i depenen del context social en què s’apliquen. Amb normes similars a la nostra LUEV, en altres territoris de l’Estat s’han aconseguit avanços més substanciosos que els nostres.
2. Un marc normatiu adequat és condició necessària però no suficient per a la transformació social. Cal sobretot que els valencianoparlants no claudiquem en l’adhesió a la llengua, en el seu ús quotidià a tot arreu i en tots els àmbits, en la transmissió intergeneracional.
3. La suma de voluntats individuals és la base del suport social a la llengua. I sols del suport social naix la voluntat política sobirana, que es tradueix en l’acció legislativa.
4. Al costat de l’acció política, calen noves mirades i noves estratègies. Cal actuar amb imaginació, generositat i cautela, per tal d’afrontar els desafiaments globals i les oportunitats locals que se’ns plantegen en l’era de la societat-xarxa i la irrupció de la intel·ligència artificial generativa.
5. I cal també ampliar el nostre coneixement de la realitat sociolingüística, a fi de dotar-nos de dades fiables i actualitzades.

Miquel Nicolàs Amorós és professor de Filologia Catalana de la UV