LA TRADUCCIÓ AUTOMÀTICA: L’IDEAL DE LA COMUNICACIÓ GLOBAL O MÉS TECNOFEUDALISME?

Per Esther Monzó-Nebot

Introducció

Vivim en una època en què la tecnologia avança a un ritme vertiginós, canviant la nostra manera de viure, treballar i comunicar-nos. Un dels exemples més clars d’aquests avanços és la traducció automàtica, que ens permet entendre i comunicar-nos en altres llengües amb només uns clics. A primera vista, sembla una eina poderosa per a trencar barreres lingüístiques i connectar cultures d’arreu del món. Però aquesta tecnologia és realment tan neutral i beneficiosa com sembla? O podria ser una nova forma de tecnofeudalisme, en què uns pocs controlen les eines i el coneixement?

L’ideal de la comunicació global

La traducció automàtica ha revolucionat la manera com interactuem a internet. Aplicacions com ara Google Translate o DeepL ens permeten llegir articles, entendre missatges i fins i tot mantenir converses amb persones de diferents parts del món. Aquestes eines pareix que ens apropen més que mai: ens ofereixen una finestra a cultures diferents i ens faciliten la comprensió mútua. En un món globalitzat, la capacitat de comunicar-se en diverses llengües és un actiu inestimable per al comerç, per a viatjar, estudiar o fer amistats internacionals.

A més, la traducció automàtica pot ser especialment útil en situacions d’emergència o crisis, com en la resposta a desastres naturals o pandèmies, en què la comunicació ràpida i efectiva pot salvar vides. Per tant, sembla que som davant d’una tecnologia que no només facilita la vida quotidiana, sinó que també té el potencial de fer del món un lloc més connectat i comprensiu.

Els problemes ocults: biaixos i deshumanització

Malgrat els beneficis, la traducció automàtica amaga paranys. Un dels problemes més importants en són els biaixos. Les màquines aprenen dels textos que se’ls proporcionen i, si aquests textos reflecteixen estereotips o prejudicis, les màquines també ho faran. Per exemple, alguns sistemes de traducció automàtica han mostrat una tendència a assignar gèneres de manera estereotípica, associant rols professionals amb dones i homes amb distribucions gens imparcials i traduint doctor com a metge però nurse com a infermera, o gracious dancer com a ballarina amable, però strong dancer com a ballarí fort. Això no tan sols perpetua estereotips, sinó que pot tenir repercussions de gran abast per a com percebem i tractem les persones en diferents rols i professions.

Aquests biaixos en la traducció no es queden només en les paraules; van més enllà i poden influir en les nostres creences i comportaments. Quan ens exposen constantment a aquestes traduccions esbiaixades, comencem a interioritzar aquestes idees, fins al punt que els estereotips es converteixen en una “veritat” socialment acceptada. Aquestes narratives reforcen les normes de gènere i socials, i ens poden portar a veure determinades professions com a més adequades per a un gènere o un altre, o a creure que certes qualitats són exclusives d’homes o dones. Això no només afecta les nostres percepcions individuals, sinó que també pot influir en decisions institucionals, com les polítiques de contractació i promoció a les empreses o el disseny dels programes educatius. En resum, els biaixos en la traducció automàtica poden acabar perpetuant un cicle de desigualtat i estereotips que afecta profundament la nostra societat.

Aquesta perpetuació de biaixos pot tenir un impacte a llarg termini sobre com es formen les identitats individuals i col·lectives. Quan la tecnologia ens mostra constantment versions esbiaixades de la realitat, estem aprenent a veure el món d’una manera particular. Per exemple, si els infants creixen utilitzant traductors automàtics que presenten els homes com a líders naturals i les dones com a cuidadores, interioritzen aquestes imatges, la qual cosa influeix en la seua autoestima i les seues aspiracions futures. Aquestes narratives no només reafirmen la desigualtat existent, sinó que la perpetuen, la qual cosa fa més difícil trencar els cicles de discriminació i exclusió.
 

Tecnofeudalisme: Qui controla la tecnologia?

Un altre aspecte preocupant és el poder concentrat en mans d’unes poques empreses tecnològiques. Les grans plataformes de traducció automàtica, com són Google o Microsoft, tenen accés a enormes quantitats de dades personals i lingüístiques. Aquestes dades no tan sols són valuoses per a millorar els serveis, sinó que també poden ser utilitzades amb altres finalitats, com la publicitat dirigida o la vigilància. Només cal que recordem el cas de Cambridge Analytica. Això genera una relació de dependència, en què les persones usuàries depenen de les eines d’unes poques empreses per a comunicar-se, donant-los un poder significatiu sobre la informació i la comunicació global.

Aquesta concentració de poder tecnològic és el que Varoufakis, antic ministre de finances de Grècia, anomena tecnofeudalisme. En el tecnofeudalisme, un grup reduït controla les eines per a influir en la conducta. Amb la concentració del capital en mans d’una elit reduïda, el tecnofeudalisme ha substituït la divisió entre qui té la propietat dels mitjans de producció i qui ven el seu treball per la divisió entre qui té la propietat dels mitjans de modificació de la conducta i qui, de forma inconscient, s’hi deixa portar i continua generant capital per al senyoriu.

El tecnofeudalisme es basa en el control de les dades i de la capacitat de manipular les percepcions i decisions de les masses; utilitza les persones com a vassalles per a continuar incrementant la riquesa de qui la concentra. A través d’algoritmes sofisticats i l’anàlisi massiva de dades, la capacitat de predir i influir en les preferències de consum i, molt particularment, en les creences polítiques, valors socials i fins i tot comportaments quotidians és ja una realitat. Això crea una situació en què les grans empreses tecnològiques no només controlen el mercat, sinó que tenen un poder sense precedents per a modelar la societat al seu gust, alimentant un cercle viciós de dependència on les persones usuàries cedim, sovint sense saber-ho, el control de la nostra autonomia i privacitat.

A més, aquesta nova forma de feudalisme no es limita a la influència econòmica o comercial. La capacitat d’influir en les narratives públiques, la informació que es consumeix i fins i tot els debats democràtics dona a aquests nous senyorius feudals una influència sobre les estructures de poder tradicionals, incloent-hi els governs. Així, la democràcia mateixa pot veure’s amenaçada per aquest poder tecnològic, ja que les decisions polítiques poden ser guiades o distorsionades per forces invisibles però omnipresents que no responen davant la ciutadania, sinó davant els interessos corporatius. Aquest panorama exigeix una reflexió profunda sobre la necessitat de regular i democratitzar les tecnologies per evitar que el tecnofeudalisme consolide una nova forma de dominació social.

El camí a seguir: Una traducció més ètica i justa

Per a evitar caure en els paranys del tecnofeudalisme, és crucial que ens assegurem que la traducció automàtica es desenvolupa i s’utilitza de manera ètica. Això implica:

1. Transparència i control de dades: Les empreses de traducció automàtica han de ser transparents sobre com usen les dades i oferir opcions clares perquè puguem controlar la informació personal.
2. Correcció de biaixos: Cal treballar activament per detectar i corregir els biaixos de gènere, culturals i lingüístics en els sistemes de traducció automàtica. Això posa en primer terme la col·laboració de les ciències socials i humanes.
3. Assegurar la traducció humana: La rapidesa de les màquines té com a preu les anomenades al·lucinacions, en què les traduccions diuen coses que no diu l’original. Tot i els avanços de la tecnologia, la traducció humana continua sent essencial per a limitar el reforç dels estereotips i oferir textos de qualitat amb els quals, també, corregir la degradació gradual dels sistemes de traducció automàtica.
4. Educació i consciència: Les persones usuàries han de ser conscients dels límits de la traducció automàtica i dels possibles riscos associats amb una utilització no experta. Una alfabetització digital adequada pot ajudar les persones a usar aquestes eines de manera més conscient i crítica.

Conclusions

La traducció automàtica té el potencial de transformar la manera com ens comuniquem i de promoure una comprensió més profunda entre cultures. No obstant això, també comporta riscos importants que no podem ignorar. Els biaixos de gènere i culturals incrustats en aquests sistemes poden perpetuar estereotips i desigualtats, afectant tant la percepció individual com les estructures institucionals. A més, el poder concentrat en mans de poques corporacions tecnològiques podria conduir a una forma de tecnofeudalisme, en què es controla no tan sols la informació, sinó també les nostres decisions i comportaments, la qual cosa posa en risc la nostra llibertat i autonomia.

Per a evitar aquests perills, és essencial adoptar un enfocament proactiu que incloga la regulació ètica de les tecnologies, la correcció activa dels biaixos, la protecció de les dades personals i la promoció d’una major consciència sobre els límits i riscos de la traducció automàtica. Les institucions acadèmiques, les empreses tecnològiques, els governs i la societat en general han de treballar conjuntament per assegurar-se que les eines de traducció automàtica siguen utilitzades de manera responsable. Assegurar la disponibilitat i sensibilitat de la traducció humana serà una peça clau en aquesta batalla social. La formació en els mecanismes de control i en els processos pels quals el llenguatge influeix en la conducta són eines indispensables en la traducció del futur.

Només així podrem aprofitar els beneficis d’aquesta tecnologia sense comprometre els nostres valors i drets fonamentals. En última instància, el futur de la traducció automàtica depèn de la nostra capacitat per a utilitzar-la de manera que enfortisca les nostres connexions humanes i no les debilite.

Esther Monzó-Nebot és professora del departament de Traducció i Comunicació a la UJI