Recuperem memòria: «Els Deu d’Alaquàs» i la transició valenciana

Per Ricard Barberà i Guillem

El dimecres 25 de juny, mentre assistia a l’acte organitzat per l’Ajuntament d’Alaquàs en el cinquanté aniversari de la detenció dels Deu d’Alaquàs, no deixava de pensar en el gran dèficit de memòria col·lectiva que arrosseguem.

Potser hi influïa que venia d’una lectura recent: L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, de Vicent Ventura, publicat en la col·lecció Debats de la Institució Alfons el Magnànim. Un llibre revelador, que m’ha descobert detalls de la transició valenciana i que m’acompanyava en el pensament quan, a l’acte, JJ Pérez Benlloch, un dels “deu” presents, va reivindicar la figura de Ventura com a peça fonamental d’aquella etapa política.

També ressonava en mi la veu compromesa d’Esther López Barceló amb la memòria tant de la ficció Quan ja no quede ningú (Sembra Llibres) com de l’assaig El arte de invocar la memoria (Barlín Libros), on defensa amb fermesa el record col·lectiu com a eina imprescindible per a la justícia i el futur democràtic.

Tot plegat em feia pensar en la magnitud d’aquesta desmemòria que ens travessa. Encara hi ha milers de víctimes del franquisme soterrades en cunetes i fosses comunes arreu de l’Estat, i molt especialment al País Valencià, com recorda Esther López Barceló, que ha posat dades i noms a la magnitud d’aquesta tragèdia.

Els demòcrates —tant de dreta com d’esquerra— intenten fer avançar la societat, consolidar drets i reparar injustícies, però sovint ho fan com si aquest passat no condicionara encara el nostre present, com si la memòria no fora una eina imprescindible per sostenir qualsevol projecte de futur. I és just en aquest buit on l’extrema dreta i la dreta extrema imposen hui una agenda reaccionària, que qüestiona avanços socials, drets civils i fins i tot els consensos bàsics sobre diversitat, justícia i memòria democràtica.

Al País Valencià, aquesta agenda reaccionària es manifesta en una ofensiva directa contra les senyes d’identitat col·lectiva, impulsada pel govern autonòmic de coalició entre el Partit Popular i VOX. Es qüestiona la legitimitat i la funció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, es deslegitima l’ús del valencià a l’escola mitjançant referèndums-trampa i es fomenta el desistiment lingüístic problematitzant l’ús social de la llengua: la gent fuig del que es presenta com un conflicte. A més, es desfigura la funció de la radiotelevisió pública valenciana, posant en dubte el seu objectiu fundacional de promoció del valencià, afavorint una programació majoritàriament en castellà i reintroduint continguts com els bous en directe. En definitiva, s’oposen activament a qualsevol expressió cultural que contribuïsca a generar una mínima consciència de poble, memòria compartida i projecte de futur. 

Aquesta desmemòria, a més, no és només una qüestió del passat ni afecta únicament les víctimes directes de la repressió franquista. També esborra, de manera deliberada, la nostra memòria política valenciana, especialment quan aquesta entra en conflicte amb el relat oficial d’una transició “modèlica”, neta i indiscutible. Es pretén desconnectar el fil entre aquella lluita per l’autogovern i els drets actuals, com si el País Valencià no tinguera cap trajectòria pròpia ni cap dret a projectar-se com a subjecte col·lectiu. I és precisament aquest fil, que va de la memòria a la identitat i del passat al futur, el que hui s’està tallant amb cada atac al valencià, a la cultura pròpia i a qualsevol expressió de sobirania cívica. 

Com pot ser que desconeguem —jo el primer— el paper dels Deu d’Alaquàs? Com pot ser que no sapiguem que, per primera vegada, la voluntat d’autogovern valencià va ser motiu directe de repressió política, i que aquells joves detinguts no només exigien llibertats i amnistia, sinó també un Estatut d’Autonomia, l’oficialitat de la llengua pròpia i el reconeixement nacional valencià? La seua aportació va valencianitzar la transició des de l’inici, introduint elements autòctons en un moment encara agònic del règim franquista, quan tot estava per guanyar i res no era segur. Oblidar això és esborrar una part essencial de la nostra història col·lectiva.

Els Deu d’Alaquàs eren un grup de joves militants antifranquistes, de diverses sensibilitats polítiques, que van ser detinguts el 24 de juny de 1975 per la policia franquista mentre es reunien a la casa d’exercicis espirituals de la Puríssima d’Alaquàs amb la finalitat de constituir el Consell Democràtic del País Valencià. Aquella reunió, perseguida pel règim com una amenaça d’“associació il·lícita”, pretenia impulsar una plataforma unitària que vinculava la lluita per la democràcia amb el dret a l’autogovern valencià.

Cinquanta anys després, el 25 de juny de 2025, se celebrava un acte d’homenatge al mateix lloc dels fets, amb la participació de sis dels protagonistes d’aquell episodi històric: Joan Josep Pérez Benlloch (PSPV), Vicent Soler (Socialistes Valencians Independents), Josep Guia (PSAN), Carles Dolç (Moviment Comunista del País Valencià), Josep Corell (USO) i Carlos Manuel Martínez Llaneza, exmembre del PCE.

Les seues intervencions van recuperar el sentit polític i el compromís d’una acció que marcà un abans i un després en la lluita per l’autogovern del País Valencià. Una acció que, a més, va contribuir a activar i visibilitzar sectors de la societat valenciana compromesos amb la democràcia i la fi del franquisme, molts dels quals encara no s’havien manifestat o significat públicament, però que començaven a estar farts del règim i a organitzar-se col·lectivament.

De Josep Guia em va sorprendre la passió amb què parlava, i la ironia, quan qualificava l’actual Generalitat com un govern de “turistes”, mentre que «els Deu d’Alaquàs» havien estat “rupturistes i futuristes”.

Carlos Martínez Llaneza va posar el focus en la dimensió social de la lluita democràtica, en els drets de la classe treballadora i en la urgència de combatre la pobresa, una realitat massa persistent encara actualment.

Carles Dolç va recordar l’esperit cívic i transformador d’aquella generació, i va destacar la importància de mobilitzacions com la campanya El Saler per al poble, com a exemple de defensa del territori . Va alertar sobre els retrocessos actuals en la protecció de l’Horta i del litoral valencià, fins i tot quan la DANA ens ha donat un missatge clar de la vulnerabilitat del territori i dels problemes i riscos de construir en zones inundables.

De Vicent Soler em quede amb dues idees fonamentals. D’una banda, la capacitat de diàleg entre les forces polítiques de l’oposició al règim, que, tot i les diferències, saberen respectar-se i construir consensos sobre allò que compartien. De l’altra, el reconeixement del paper de la dreta democràtica valenciana, com la Unió Democràtica del Poble Valencià, en el trencament amb el franquisme.

Deia Soler —i hi coincidisc— que potser ens hauria anat millor si Fuster no haguera encertat amb allò de “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. 

L’homenatge —mig segle després— no era només un gest de record, sinó també una interpel·lació directa al nostre present. Un reconeixement a un passat de resistència col·lectiva, a un país que s’organitzava davant el règim. Ens recorda que la memòria no és nostàlgia, sinó responsabilitat, i que sense ella correm el risc de repetir errors i perdre allò que tant va costar construir. Els Deu d’Alaquàs no són només història: són una lliçó de compromís i país. I hui, quan la democràcia es veu amenaçada i el valencianisme desdibuixat o atacat, el seu exemple torna a ser indispensable per a imaginar un futur compartit: valencià, democràtic i més lliure.

Podeu visualitzar el documental emés a À Punt en el següent enllaç Informe: els Deu d’Alaquàs.

Ricard Barberà i Guillem, vaig ser tretze anys regidor del meu poble, Xirivella, quatre d’ells com a regidor de Serveis Socials i dos com a alcalde. De formació soc doctor en Tecnologies de la Salut i el Benestar per la Universitat Politècnica de València.

Imatge capçalera de rawpixel.com en Freepik