Masculí plural versus femení singular

En una classe magistral impartida en el marc dels cursos per a tècnics lingüístics de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València, la doctora en Filologia Romànica Eulàlia Lledó féu una magnífica exposició dels usos sexistes del llenguatge. La investigadora centrà l’anàlisi en algunes entrades del diccionari, amb definicions que superen l’androcentrisme i mostren, de totes totes, una visió del món clarament masclista. El diccionari que reïx especialment en aquesta actitud masclista és el de la Real Academia Española (veg. huérfano en http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae), que contrasta clarament amb el Diccionari normatiu valencià (AVL), on les definicions referides a les persones donen preferència a substantius i adjectius inclusius com persona, humà, membre, etc. (veg. orfe en http://www.avl.gva.es/dnv).

Tanmateix, la llengua no és només un conjunt de paraules amb les quals donem forma als continguts que volem vehicular. Més enllà de la seua funció comunicativa, la llengua posseeix un valor simbòlic extraordinari. Per tant, formar part o no del discurs, ser visibles lingüísticament és fonamental. Per això, en les darreres dècades han proliferat els estudis sobre els usos sexistes del llenguatge i un dels arguments que s’hi repeteix és que la llengua hauria de reflectir els canvis que operen en la societat. Per tant, si a partir del segle XX s’hi produeixen avenços importantíssims en la situació i la consideració de la dona en la societat, aquests canvis han de tindre l’expressió correlativa en el llenguatge. Però no és menys cert —com ha defensat la professora Lledó en les tribunes públiques en què ha participat— que la llengua (les paraules i el valor que aquestes tenen) també incideix en la realitat. I per això, encara actualment (any 15é del segle XXI!) continua fent-se un ús del llenguatge clarament sexista, sobretot en l’esfera pública, que és precisament l’àmbit on s’haurien de posar en marxa unes altres dinàmiques ben diferents.

Per exemple, l’ús sistemàtic de la forma masculina dels càrrecs públics no s’explica perquè el masculí siga el gènere no marcat i, per tant, inclusiu. Denota una visió clarament androcèntrica i paternalista profundament arrelada en la societat. Només cal donar una ullada ràpida a la composició dels governs per a comprovar com la distribució de responsabilitats polítiques respon a aquest paternalisme: les dones solem assumir les matèries relacionades amb l’educació, la família, la cultura, però poques vegades som les titulars d’hisenda, d’urbanisme o d’economia.

A pesar dels discursos oficials i de les commemoracions anuals, cada dia podem constatar la desigualtat en els poders públics, on es perpetuen pràctiques tan reprovables com la discriminació laboral i l’assetjament sexual precisament per aquesta diferència entre dones i homes en la vida pública. L’anomenada bretxa salarialaprofundeix en aquesta discriminació, tal com reporta Eurostat, que dóna dades (2013) realment escandaloses en el cas d’Espanya, on les dones guanyen un 19,3% menys per hora treballada que els homes. Les xifres corroboren, una vegada més, que les dones no hem assolit la condició plena de ciutadanes en pla d’igualtat amb els homes. La gramàtica ens aprofita novament per a mostrar aquesta profunda diferència: masculí plural versus femení singular. El nostre paper en el món, en la construcció de la democràcia, en la transformació de la societat, en la innovació científica tampoc no té un correlat numèric: ni en els llocs de poder que ocupem, ni en els treballs que realitzem, ni en els sous que guanyem…

Quan en alguns fòrums de discussió es parla de compensar desigualtats està fent-se una concessió no solament lingüística, sinó sobretot ideològica, a aquesta discriminació per raó de sexe: no és prou compensar, es tracta, més aviat, de desterrar qualsevol forma de desigualtat si volem assolir el que ens correspon tant sí com sí: la ciutadania de ple dret.