El valencianisme de la ciutat de València

El nostre és un país molt heterogeni, tant geogràficament i culturalment com políticament i nacionalment. Hi ha diferències notables, algunes radicals, tant pel que fa a l’economia i la llengua com pel que fa als discursos polítics o els sentiments identitaris, entre els habitants dels Ports i els del Baix Segura, els de l’Alacantí i els de la Plana, els d’Alcoi i Torrent o els de Dénia i Ademús. Generalment, però, no hi ha país que puga construir-se en condicions ni persistir en el temps sense una capital que exercisca de pal de paller i guia ferma del conjunt. Pràcticament tots els nacionalismes que ens envolten ho demostren, començant pels que tenim més a prop, l’espanyol i el català, en els quals Madrid i Barcelona acomplixen una funció bàsica, primordial, de vegades totpoderosa.

I això ha estat sobretot així precisament des que els nacionalismes corresponents hi van prendre embranzida. Per exemple, en la dècada de 1880, en un moment en què el catalanisme encara es trobava a les beceroles i era un moviment minoritari però ascendent, en una situació potser semblant a la del valencianisme actual, Valentí Almirall, un dels seus principals teòrics, afirmava: «Pera tot Catalunya, Barcelona es la capital, la directora, la que dona’l to á totes las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’espargeixen per tota la regió». De fet, també els historiadors actuals han coincidit a assenyalar la importància cabdal que va tindre per al creixement i l’èxit del nacionalisme català el gran canvi econòmic i mental que la ciutat de Barcelona experimentà llavors. Diu Jordi Casassas: «Hi havia una barreja excitant de provincialisme i sentit naixent de metròpoli per la qual Barcelona va poder reivindicar una certa capitalitat moral de tot Catalunya». I explica Josep Termes: «La Barcelona de fi de segle va passar de ser una ciutat provinciana espanyola més a esdevenir capital de Catalunya i ciutat europea. Si fins a mitjan segle XIX els catalans que volien assolir un paper important feien el mateix que tots els provincians espanyols, o sigui anar a Madrid, centre del poder i de la cultura, i no pas a Barcelona, a la fi de la centúria s’invertiren les coses: Barcelona va esdevenir una bona plaça perquè els catalans il·lustres hi triomfessin».

Eixa transformació requerix, evidentment, dos condicions: una de naturalesa econòmica, que la capital lidere les estructures bàsiques del país i sàpia donar joc o impulsar fermament les que es concentren en altres zones, i una altra de caràcter polític, que crega realment ser la capital d’un país propi i amb futur, i que les seues actuacions en eixe sentit aconseguisquen el reconeixement de la resta del territori. El primer valencianisme, el de finals del segle XIX, tenia clara esta darrera premissa i és que no debades nasqué en la ciutat de València. Llombart, Llorente, Labaila o Querol eren fills de la capital i en ella començà el moviment de la Renaixença i s’establiren les primeres organitzacions valencianistes, com Lo Rat Penat. El seu propòsit era encara regionalista, amb una clara vinculació amb la «mare Espanya», però foren els únics que en aquell moment lluitaren per recuperar i potenciar la unió entre els habitants de les tres províncies valencianes. Així ho cantava el mateix Llorente en la visita que Lo Rat Penat va fer a Alacant en 1908: «¡Fills del gloriós Lucentum!¡Fills de la hermosa Edeta! Formém un estret rogle; donemse be les mans. De la unió naix la forsa; y ella el valor completa; jurém ser pera sempre tots uns, tots valencians».

Precisament aleshores, d’aquells regionalistes nasqueren les primeres fornades de nacionalistes valencians, els Martínez Ferrando, Thous, Ferrandis, Castanyer, Reig o Villalonga, que impulsaren fins a la Guerra Civil un valencianisme amb voluntat de país i consciència de capitalitat per a València. Un d’ells, fins i tot, va arribar a ser alcalde de la ciutat durant dos anys, entre 1918 i 1919, fins que va haver de dimitir per defendre la llengua, ja que el seu partit, el dels republicans blasquistes, el va desautoritzar quan va presentar una moció municipal perquè totes les escoles que rebien subvencions de l’Ajuntament alfabetitzaren els seus alumnes en valencià com a condició indispensable per a rebre els diners. Es tractava de Faustí Valentín, que havia pertangut anteriorment a València Nova, la primera organització nacionalista valenciana, creada en 1906, i acabaria fundant en 1934 Esquerra Valenciana, un partit que arribà a tindre 10.000 militants en consonància amb l’efervescència assolida pel valencianisme durant la Segona República.

Desafortunadament, la Guerra Civil i el franquisme arrasaren tot allò. Els valencianistes conservadors s’amagaren i s’adaptaren al nou règim, mentres que els progressistes sucumbiren als afusellaments, els exilis i les depuracions. En conseqüència, el nacionalisme valencià hagué de tornar a començar pràcticament des de zero i no va ser fins als anys 60 i 70 que prengué un nou impuls. Tanmateix, eixe nou valencianisme, de caràcter marcadament progressista, ja no es féu predominantment des de la capital, sinó més prompte des del ressorgiment social i cultural de les comarques, amb una certa animadversió envers la ciutat de València, que sens dubte se l’havia guanyada des del punt de vista valencianista, després del brutal procés de defecció lingüística i aprofundiment de la mentalitat provinciana que havia protagonitzat durant el franquisme. Amb tot, molt a poc a poc, 40 anys després de la mort del dictador, sembla que el valencianisme progressista comença a trobar novament certs espais en la capital. I això és una fita fonamental per al conjunt del valencianisme, tot i que, alhora, també pot ocasionar certs conflictes de creixement.

No debades eixa veu que s’obri pas a la ciutat de València conté un discurs propi, en part específic, de la mateixa manera que el valencianisme ha anat adaptant-se o necessita adaptar-se a les diferents parts del país, per la seua pròpia heterogeneïtat. No és el mateix fer valencianisme a Alcoi que a Setaigües, no és el mateix fer-ne a Sueca que a València. I hem de ser conscients d’això: mantindre unes línies generals comunes que passen per la idea central de país i de potenciar la col·lectivitat valenciana com a mecanisme per a millorar el nostre benestar, però condicionar els seus contorns a l’experiència local. En eixe sentit, el valencianisme de la ciutat de València i el seu hinterland pot xocar de vegades amb el d’altres zones, per exemple en el terreny simbòlic o en la diversitat d’èmfasis en determinats aspectes. És fins a cert punt lògic en un moviment en construcció i creixement. Caldrà trobar el punt mitjà i complementari perquè el valencianisme d’altres llocs recupere la confiança en la capital i el de la capital se senta ben orgullós i en consonància amb l’enorme i incansable treball fet arreu de les comarques des de fa dècades.

A hores d’ara és molta la gent que treballa en eixe projecte, siguen de la ciutat o de fora. La idea d’una capitalitat del país oberta i proactiva avança per a deixar arrere la mentalitat individualista, arbitrària i desvertebradora que ha prevalgut durant tant de temps. Un projecte de ciutat que actue com a líder i represente un gran país, des de Sant Rafel del Maestrat fins al Pilar de la Foradada i des de Vallanca fins a Xàbia. I un projecte de país que faça sentir els habitants de la capital més valencians —en el sentit global de la paraula— i que, al mateix temps, aconseguisca l’adhesió de la resta de ciutadans de tot el territori. El valencianisme ha de seduir València i València ha de seduir el conjunt dels valencians. Tots, a la llarga, n’eixirem guanyant.