¿És la renda bàsica una opció per a fer front a la desigualtat social?

Pobresa, desigualtat de renda i desocupació són tres de les principals característiques negatives que ha propiciat el sistema de producció capitalista. El desenvolupament de l’economia de mercat i el progressiu desmantellament de l’estat del benestar, ha deixat molts ciutadans sense els recursos bàsics per a poder seguir endavant. Davant aquesta evidència molts autors s’han preguntat com fer front a aquests reptes dins del mateix sistema.

Una de les teories amb més difusió en l’actualitat és la de la renda bàsica, originàriament Basic Income Guarantee (BIG) en anglés. Per als teòrics de la renda bàsica, la llibertat individual dels ciutadans no és solament una qüestió merament legal o normativa, sinó que també depén dels recursos econòmics o materials que cadascú té al seu abast. D’ací es deriva el dret a rebre una renda mínima que garantisca uns mínims estàndards de vida i per tant de llibertat per a l’individu. Així, generalment la renda bàsica advoca per un pagament universal per a cada ciutadà, independentment del seu gènere, ocupació, edat o situació social. Aquesta renda mínima allibera, per tant, els ciutadans d’acceptar llocs de treball de mala qualitat, augmenta el seu poder negociador i els permet perseguir la seua pròpia realització individual.

Hi ha diferents plantejaments pel que fa a la quantitat en què hauria de consistir la renda bàsica; alguns argumenten que hauria de ser just per sobre de la línia oficial de pobresa, mentre que altres defensen que el pagament hauria de permetre una vida de qualitat al màxim nivell possible.

Això no obstant, tot i l’entusiasme que ha generat en certs àmbits polítics i socials, des de l’anàlisi purament econòmica es pot argumentar de manera bastant contundent que aquesta teoria seria clarament ineficient per a assolir els objectius que es proposa.

El gran problema de la renda bàsica és la inflació. El valor d’una divisa és determinat pel cost marginal d’obtenir una unitat més d’aquesta divisa. Si aquest cost, com en el cas de la renda bàsica, és zero, el valor de la moneda caurà i les pressions inflacionàries augmentaran. Des del moment en què s’emet el primer pagament de renda bàsica es desencadena una escalada inflacionària que erosionaria ràpidament el valor de la mateixa quantitat rebuda. Aquest fet exigiria que la renda mínima hauria de ser revisada contínuament a l’alça generant una espiral entre aquesta quantitat i els preus de la cistella de la compra.

I és que el problema de la renda bàsica és fonamentalment la seua pretensió de deslligar els ingressos rebuts del treball productiu, situant a zero el cost marginal en unitats de treball d’obtenir una unitat monetària addicional. Genera inflació, devalua la divisa i per tant augmenta la desigualtat a la qual pretén donar solució.

Una alternativa interessant, més factible i que comparteix part dels objectius amb la renda bàsica és la teoria de l’ocupador d’últim recurs (employer of last resort, ELR). Els autors d’aquesta teoria proposen que el sector públic proporcione faena a qualsevol ciutadà incapaç de trobar-ne per si mateix. Aquesta teoria està fonamentalment basada en la proposta de l’economista Hyman Minsky de 1965.

El govern proporcionaria finançament públic per a un programa de creació de llocs de treball que oferiria un treball a qualsevol que estiguera preparat i disposat a fer-lo. La compensació seria un salari uniforme, a banda d’accés als serveis socials bàsics. La quantitat a pagar podria dependre o no del grau de formació, i seria fixada dins d’un llindar mínim pel poder legislatiu.

Com podem observar, l’objectiu principal de la teoria de l’ELR és aconseguir la plena ocupació, no pròpiament reduir la pobresa de manera directa com pretén la renda bàsica.

Aquesta última teoria té alguns avantatges importants respecte a la renda bàsica. En primer lloc minimitza la tendència inflacionària. Segons allò que Keynes definia com la unitat bàsica de treball, l’estabilitat de preus es materialitza com un poder adquisitiu constant en relació als termes d’aquesta unitat de treball. Donat que en una hipotètica aplicació del programa ELR, les empreses fora del sistema haurien de pagar com a mínim el salari del mateix ELR, aquest actua com a cost marginal de contractació. Per tant, mentre el salari ELR romanguera constant, aquest actuaria com la unitat de treball que descrivia Keynes.

A més, l’ELR permet utilitzar aquests llocs de treball públic per a determinats serveis socials, sense ànim de lucre, o per a dignificar determinades tasques com les de la llar. De fet la contractació dels llocs de treball del programa, pot concertar-se amb convenis amb ONG, cooperatives i altres tipus d’entitats.

Una mostra de l’aplicació d’aquest tipus de programa es pot trobar a l’Argentina, on el programa «Jefes del Hogar» ha permés aplicar un sistema semblant a l’ELR per a les persones que treballen a les seues llars.

Si voleu més informació sobre aquest debat de l’ELR vs. renda bàsica, us recomane el treball de Pavlina R. Tcherneva i L. Randall Wray de la Universitat de Missouri-Kansas City.