Parlem de llibertat

Esta setmana es debat a les Corts la llei de plurilingüisme, segurament una de les més controvertides de la legislatura. En cas d’aprovar-se es posarà fi a les conegudes ‘línia en valencià’ i ‘línia en castellà’, i es començarà a aplicar un sol programa a tot el territori. Els mateixos centres podran optar per oferir més percentatge d’una llengua o una altra però sempre respectant un mínim del 25% d’hores lectives en castellà i en valencià, i un mínim del 15% en anglés. La Conselleria sí que promourà que els centres educatius sostinguts amb diners públics vehiculen el 50% del temps curricular en valencià i el 25% en anglés, però en tot cas la decisió final quedarà en els centres.

Davant d’esta proposta alguns sectors conservadors i liberals s’han portat les mans al cap. Pensen que esta llei és una imposició que atempta contra la llibertat dels pares i mares i que són ells qui han de triar la llengua en què estudien els seus fills i filles. Que qualsevol altra proposta, encara que atenga a criteris pedagògics, va contra el que ells anomenen la ‘llibertat educativa’.

I és ací on topem amb un dels debats fonamentals del pensament polític: el concepte de llibertat. Seguint a Ernesto Laclau aquest seria un concepte flotant, és a dir, una paraula que pren significat en relació a un context més ampli i per a la definició de la qual existeix una lluita política i semàntica. Així, les distintes ideologies lluiten perquè la seua definició siga l’hegemònica. Doncs bé, fa la sensació que en el debat sobre la llengua vehicular en el sistema educatiu, un sector ideològic s’ha apropiat de la paraula llibertat, donant-li el significat que vol, mentre que l’altre ha renunciat a emprar-la i resignificar-la.

Per a lluitar per la redefinició del terme podem recuperar el clàssic Dos conceptes de la llibertat d’Isaiah Berlin. En aquesta obra el politòleg diferencia la llibertat negativa, entesa com la manca de coacció o la no interferència, i la llibertat positiva, entesa com la capacitat real de ser o de fer alguna cosa. Duta a l’extrem, aquesta dicotomia ens porta al debat sobre quin paper ha de jugar l’Estat en la societat.

Si seguim a Amartya Sen, Premi Nobel d’Economia, un govern ha de ser jutjat en funció de les capacitats concretes dels seus ciutadans. És a dir, cal diferenciar entre el dret dels individus a fer alguna cosa, amb la capacitat real de què puguen realitzar-la. Per exemple, tindre dret a vot no vol dir que realment la ciutadania tinga la llibertat de votar, ja que hi ha altres condicionants que afecten la realització d’este dret, com ara l’accés físic, els recursos econòmics o el nivell educatiu. O en altre cas, en la fam de Bengala de 1943 ningú va atemptar contra la llibertat (negativa) que els treballadors rurals compraren aliments. Ara bé, al no tindre diners no disposaven de llibertat (positiva) per a comprar-ne i per això moriren de fam.

Dut al nostre tema, els que parlen de ‘llibertat educativa’ parlen en realitat de la llibertat negativa que ningú –més que els pares i mares– interferisca en la decisió de triar en quina llengua s’educa als xiquets i xiquetes. Però el gir vindria en confrontar aquesta llibertat negativa amb la llibertat positiva dels mateixos infants a tindre la capacitat de parlar diverses llengües quan acaben l’educació obligatòria. És a dir, davant la ‘llibertat educativa’ cal defensar la ‘llibertat lingüística’.

I què ha de prevaldre en aquest cas? Podem enfocar-ho des del dret superior del menor que recull la Convenció de Drets de l’Infant de les Nacions Unides i que contempla que en cas d’un conflicte d’interessos ha de prevaldre el dret del menor. Amb les dades a la mà, no hi ha dubte que el model actual, a banda d’actuar com un mecanisme de segregació i divisió de l’alumnat, no capacita els alumnes en llengües, ja que al finalitzar els estudis obligatoris el 99% domina el castellà, però només un 30% té domini del valencià i un 6% de l’anglés.

Com deia Sen, la llibertat real la tenim quan disposem dels recursos necessaris per a decidir què volem fer o com volem actuar. I això és justament el que ha de garantir el sistema educatiu a tot l’alumnat: la capacitat de triar en quina llengua vol comunicar-se. Amb llibertat.