Els desafiaments en l’avaluació de polítiques públiques valenciana, per Pau Sanchis i Òscar Barberà

La passada legislatura autonòmica va estar tristament caracteritzada per l’aplicació de dures polítiques d’austeritat, per polítiques amb una utilitat dubtosa i per notables escàndols de corrupció. Sens dubte, aquestes situacions varen condicionar negativament la imatge del PP, així com els seus resultats electorals. L’arribada del govern del Botànic ha suposat, de moment, una alenada d’aire fresc en la manera d’actuar de la Generalitat Valenciana. La creació de la Conselleria de Transparència va permetre escenificar la voluntat de ruptura amb el funcionament dels últims governs populars, com a mínim quant a corrupció es refereix. D’aquí també els acords amb Transparència Internacional, la voluntat d’avançar en la regulació dels lobbies o les millores en difusió d’informació a la ciutadania.

On més lentament sembla avançar el nou govern autonòmic és en establir mecanismes per aconseguir el màxim rendiment i impacte social dels recursos públics. No es tracta només d’evitar el malbaratament o les possibles corrupteles del passat, sinó d’orientar l’acció de govern per assegurar que els objectius polítics definits pels partits del Botànic aconsegueixen ser traduïts en polítiques públiques implementades amb efectivitat i impacte. Per a aquesta tasca, algunes de les eines fonamentals són l’impuls de procediments cada vegada més inclusius en la fase del disseny i, sobretot, de l’avaluació final de tots els programes públics.

L’avaluació és un exercici bàsic en el desenvolupament de tota política que té com a finalitat assegurar el compliment dels objectius previstos. Òbviament, això pressuposa que ha existit una certa planificació inicial i que s’han destinat temps i recursos a mesurar el grau d’assoliment d’aquests objectius. Com tot concepte en l’àmbit de les ciències socials, el seu ús remet a significats variats; és per això que podem parlar de diferents tipologies d’avaluació. De totes maneres, l’essència de tota avaluació no consisteix a mesurar el cost/ benefici o en analitzar dissenys, sinó en comprovar l’impacte que una actuació de les administracions públiques (o d’aquells en qui es delegue la seua execució) té sobre la societat. El matís no és intranscendent i, òbviament, requereix a les nostres administracions públiques unes capacitats de les quals sovint no disposa. Remetem sobre això als articles publicats fa uns dies per Andrés Boix i Joan Romero.

En una recent investigació sobre l’ús de l’avaluació en la Generalitat Valenciana hem constatat que en bona part dels seus departaments existeixen, des de fa anys, plans estratègics que desenvolupen objectius i estableixen mecanismes d’avaluació. No obstant això, amb la informació que hem aconseguit acumular a través d’entrevistes o informes de seguiment, l’avaluació (especialment la d’impacte social) tendeix a quedar-se en molts casos com un aspecte merament formal: sobre el paper s’exposa una metodologia més o menys sofisticada, però aquesta mai arriba a aplicar-se (i, menys encara, a difondre els seus resultats). Així doncs, no es genera cap impacte. Deixar projectes sense avaluar suposa perdre coneixement sobre si els recursos públics són efectius, és a dir, si té sentit mantenir-los des de l’interés públic. Òbviament, hi ha altres lògiques, com la clientelar, els rèdits electorals o les lògiques de poder dins de l’administració que també poden justificar l’existència de determinades polítiques on l’avaluació ha de quedar en un pla molt més discret.

En línia amb altres investigacions sobre l’ús de l’avaluació a Espanya o en el nostre entorn, també hem pogut constatar notables desigualtats entre departaments o direccions generals. En alguns casos hem detectat bones pràctiques: Educació compta amb una agència específica (l’AVAP) per avaluar diversos aspectes de l’educació superior; Sanitat, porta una llarga trajectòria avaluant els plans de salut; o Transparència, que ha introduït millores substancials en l’avaluació dels seus plans de cooperació internacional. En altres casos, com en Serveis Socials, en Agricultura o en el SERVEF, el seu ús és massa ocasional, tot i que sembla que comencen a fer-se passes en la bona direcció.

En la nostra investigació suggerim algunes mesures que podrien contribuir a millorar l’ús de l’avaluació en la Generalitat Valenciana: crear una institució semblant l’IVÀLUA a Catalunya dedicada a l’impuls dels estudis d’avaluació; millorar la formació en aquesta matèria entre la funció pública valenciana a través de l’IVAP; implantar la planificació estratègica en aquelles àrees on no ha arribat encara; dotar les Corts Valencianes d’un organisme encarregat de controlar els resultats del govern (i no només la seua comptabilitat). Ara bé, som conscients que les millores en el disseny institucional són només una part de la solució. Al final, l’ús de l’avaluació depén d’un canvi cultural que no es pot fer a corre-cuita: suposa formar una comunitat d’avaluadors, millorar la col·laboració entre la Generalitat i les universitats, desenvolupar en els decisors públics una cultura orientada a assumir errors, a formar-se i a millorar contínuament. En definitiva, tot un desafiament en el qual encara queda un llarg camí per recórrer.

* Aquest article va ser originalment publicat en el Levante el 9-04-2017