2015, any d’il·lusions… i d’incerteses

Tenim les eleccions valencianes a tocar de dits, a menys de quatre mesos. Aquests seran uns comicis oberts, els primers, des de 1995, en què el PP, malgrat que totes les enquestes la continuen situant com la força més votada, pot perdre la seua hegemonia electoral. Les incerteses, però, encara són molt grans. ¿Qui i, sobretot, com governarà? Òbviament no sóc futuròleg i no ho sé, però a hores d’ara sí que sembla que alguns escenaris són més probables que d’altres. Anem a pegar-los una ullada.

En cas de no existir la difícilment justificable barrera electoral del 5% dels vots vàlids emesos en el conjunt del país tot indicaria que les Corts Valencianes estarien compostes a partir de maig per, ni més ni menys, set partits polítics: quatre que ja hi són (PP, PSPV-PSOE, Compromís i EUPV) i tres que entrarien de nou (Podemos, UPyD i Ciutadans). Aquesta barrera, dissenyada originàriament contra el valencianisme polític, pot impedir l’accés, paradoxalment, a l’unitarisme espanyolista (com ja ho féu al regionalisme anticatalanista en 1999). Així, sembla que C’s no entrarà i està per veure si ho faran UPyD i fins i tot EUPV (que ha estat present ininterrompudament des de la primera legislatura, que començà en 1983, ara fa trenta-dos anys).

En aquest article, tanmateix, es prendran els resultats de les eleccions europees del 2014 com a punt de partida, fet que ens situaria per primera vegada, doncs, amb unes Corts Valencianes hexapartidistes (tots els partits esmentats tret de C’s). En aquest cas trobe que per a conformar un possible govern es juxtaposarien —a més d’altres factors, com lideratges, grups de pressió, etc.— tres eixos (el que els politòlegs anomenen cleavages) ideològics fonamentals: 1) el clàssic dreta-esquerra, amb PP i UPyD d’una banda i PSPV-PSOE, Podemos, Compromís i EUPV d’una altra; 2) l’eix centre-perifèria, amb UPyD i PP d’una banda, Podemos amb una gran indefinició, el PSPV-PSOE al mig però amb un discurs formalment «valencianista» i, EUPV i Compromís de l’altra i 3) last but not least, l’eix establishment-antiestablishment, que tindrà també un paper important en la campanya i en la intenció de vot, amb PP, PSPV-PSOE i potser EUPV (si més no en la percepció de bona part dels votants) d’una banda i Compromís i Podemos (i, en certa manera, tot i que decreixent, UPyD) d’una altra.

Al lector atent no li deu haver passat per alt que els partits polítics han sigut ordenats des d’un extrem a l’altre de cada eix (segons el meu parer, que és discutible, evidentment), la qual cosa té la seua importància. Per exemple, per estrany que puga sonar, Compromís i UPyD competeixen (és a dir, estan més a prop) pels votants farts de l’establishment polític actual. Tanmateix, representen els dos extrems de l’eix centre-perifèria i, també, estan (relativament) lluny en l’eix dreta-esquerra, la qual cosa dificulta moltíssim, si no impossibilita directament, que pacten una coalició de govern en què estiguen tots dos.

Si es confirma l’escenari més probable a hores d’ara, que el PP siga el partit més votat però que no tinga majoria absoluta, que el PSPV-PSOE baixe i que Podemos, Compromís, UPyD i EUPV, en major o menor mesura, cresquen (si més no en conjunt), se m’acut bàsicament sis possibilitats de govern (en ordre de menor a major probabilitat):

1) Aliança dretana PP-UPyD (amb aquest darrer en el govern o en l’oposició donant-hi suport): seria un govern relativament senzill de pactar però és possible que la bacada del PP ho faça aritmèticament impossible.

2) Aliança PSPV-EUPV-UPyD: és improbable que puga sumar cinquanta escons i, per tant, poc contemplat, però ideològicament factible com un acord anti-PP i anti-Compromís (i potser anti-Podemos), que els deixe com a dues (o tres) forces extremes en l’oposició. Respecte a això, cal recordar que a Navarra els socialistes preferiren pactar amb (o deixar governar) Unión del Pueblo Navarro (aleshores marca blanca del PP) abans que amb Nafarroa Bai.

3) Aliança PSPV-Podemos, que sí que sumaria probablement el nombre d’escons suficients, però que seria molt improbable tenint en compte la competència directa i l’enfrontament rotund a hores d’ara en el tercer eix entre totes dues forces.

4) Aliança pro-establishment, PP-PSPV/PSOE, possible aritmèticament, però poc probable per la importància de l’eix dreta-esquerra en aquesta conjuntura socioeconòmica i per l’extensió de la corrupció dels conservadors. Aquesta aliança la trobaria més possible en dos casos. Seria possible, en primer lloc, si Compromís superara en vots el PSPV-PSOE, qüestió, aquesta darrera, improbable amb la irrupció de Podemos, tot i que abans d’aquesta irrupció era una possibilitat. De fet, en una entrevista just dos anys després de les eleccions del 2011 el catedràtic de sociologia de la Universitat d’Alacant Antonio Alaminos plantejava que «no està clar que el PSPV siga el partit que propose el pròxim president de la Generalitat» (El País-CV, 26-V-2013, p. 28). Deixava, doncs, la porta oberta al fet que els socialistes passaren a ser la tercera força política més votada, cosa que podria passar ara amb Podemos. També seria possible, en segon lloc, en cas d’un pacte nacional espanyol entre PP i PSOE a nivell estatal a partir de novembre, cosa que, segons les dades demoscòpiques darreres pot ser l’única possibilitat real de conformar un govern amb majoria parlamentària.

5) Aliança anti-PP, PSPV-PSOE-Compromís-UPyD-EUPV-Podemos: possible en l’aritmètica parlamentària, però improbable per les incompatibilitats Compromís-UPyD esmentades i, també, UPyD-Podemos.

6) Aliança esquerrana, PSPV-PSOE-EUPV-Compromís (i potser Podemos), el ja batejat com a «tripartit» per part del PP i dels seus mitjans afins (que caldria anomenar «quadripartit» en el cas de la incorporació de Podemos), en un intent de desprestigiar-lo prèviament en associar-lo a l’experiència tripartida de Catalunya amb Pasqual Maragall i José Montilla com a presidents, particularment en aquest darrer cas.

Siga com siga, cap d’aquests escenaris serà tranquil. Tot i que sempre serà millor que la continuïtat del PP, em preocupa l’escenari més probable, l’aliança esquerrana a tres o quatre bandes. Per diversos motius, dels quals n’assenyalaré només quatre (tot i que n’hi ha més): la desorientació general del PSOE estatal i valencià i el lideratge del PSPV-PSOE (Ximo Puig, d’una banda, fa més de trenta anys consecutius que és polític remunerat en diferents administracions públiques i, d’una altra, fou cap de gabinet de Joan Lerma i, per tant, corresponsable d’aquelles polítiques tan negatives per a aspectes claus de l’autogovern); la incògnita Podemos, amb un madrilenyocentrisme superlatiu i sense programa específic per al País Valencià, a la qual cosa cal afegir molts (previsiblement) parlamentaris sense cap mena d’experiència i amb incerteses pel que fa a la coordinació del grup parlamentari; la davallada d’EUPV, malgrat un treball innegable en les Corts de denúncia contra la corrupció, resultat més d’una inadequació de la política estatal en aquest context tan particular; i un Compromís, que ha demostrat contundència en l’oposició enfront del PP però que també presenta incògnites com a opció de govern.

Cal tenir en compte que tot aquest embolic estarà adobat per dos problemes majúsculs. D’una banda, una dreta ultraliberal, populista i reaccionària que pensa que el poder li correspon per naturalesa i que, directament o per mitjà dels seus mecanismes propagandístics coneguts, desestabilitzarà qualsevol govern que no dirigisca amb qualsevol instrument al seu abast; per a ells, tot s’hi val, secessionisme lingüístic inclòs. D’una altra banda, un problema enacara més gran: un infrafinançament de la Generalitat que no permet (ni permetrà) sufragar amb dignitat els principals servicis públics (educació, sanitat i servicis socials) i un deute de dimensions estratosfèriques. Amb la caixa buida és molt difícil un govern lluïdor. I amb aquest deute serà difícil simplement gestionar els pagaments més elementals. I més complicat encara, doncs, serà acontentar mínimament una societat civil que exigeix no sols un canvi significatiu en les polítiques sinó resultats relativament ràpids.

Hi ha moltes incògnites, massa. I massa improvisació. A hores d’ara encara no sabem els programes electorals (en alguns casos ni les llistes electorals completes i, en Podemos, ni el candidat a la presidència de la Generalitat tan sols) ni s’han treballat els acords de mínims que mereixeria qualsevol acord de govern. Sintonies personals a banda. El repte, doncs, és majúscul. Tant que caldria preguntar-se les probabilitats d’èxit d’aquest nou govern valencià i plantejar-se si paga la pena participar en un govern així. Potser per al valencianisme polític seria més intel·ligent fer president Ximo Puig sense participar en el seu govern i, des de l’oposició, dirigir les grans línies programàtiques, fent-los suar tinta. I en el 2019 esperar els fruits d’aquesta nova legislatura. Tanmateix, les presses per tocar poder i potser algunes immadureses dificultaran un escenari més favorable a mitjà termini. En qualsevol dels casos, no ens avorrirem.